Protesta convocada per sis organitzacions agràries, amb el suport  de Cs, PP, Vox i Unidas por Extremadura, a Mèrida -- Jero Morales / EFE

Pablo Bustinduy

Politòleg

'Les revoltes no anuncien un altre 15M', titulava una anàlisi del diari El País la setmana passada. L'article es referia a les diferents protestes socials que s'estan multiplicant en les últimes setmanes. La seva tesi era que a diferència del que va succeir fa una dècada, es tracta aquesta vegada de conflictes sectorialitzats, que entren en el marc de la negociació i per tant es poden reconduir laboralment i política, sense posar en escac el sistema institucional i representatiu. Més enllà del seu titular a la Magritte, l'article sorprenia pel contrast amb un altre publicat el dia anterior pel mateix diari, que aquesta vegada sí que anunciava un 15M del món rural i l'Espanya buidada. La mobilització electoral de les províncies oblidades, sostenia el text, podria complicar la base parlamentària d'un futur govern, i amb això influir significativament en la governabilitat del país.

Aquesta juxtaposició d'anàlisis és interessant perquè vincula el retorn de la protesta social amb una certa idea de la inestabilitat política contemporània. De la inflació a les noves sacsejades del món del treball, de les reclamacions salarials i territorials al rebuig de les mesures de protecció de la salut pública, assistim a un retorn del conflicte i la insatisfacció al centre de l'escena política, moltes vegades sense que sigui clara la forma en què es poden articular aquestes protestes o com donar-les resposta política. En un recent article a Le Grand Continent, Mario Pezzini i Alexander Pick parlaven d'una era marcada per la multiplicació del descontentament i per una desafecció generalitzada dels mecanismes polítics tradicionals i de la democràcia mateixa, però també per l'absència d'un horitzó de transformació social o d'un model alternatiu cap al qual dirigir les reivindicacions. La seva conclusió era evocadora: vivim una època de revolucionaris sense revolució.

Aquesta asimetria entre protestes i horitzons polítics expressa dos fenòmens relacionats entre si. El primer és el del retorn d'una economia política en crisi, que genera desequilibris i greuges permanents sense que existeixin mecanismes institucionals per aportar una solució estable. Avui els ‘consensos’ neoliberals sobre la política fiscal, comercial o industrial, que han definit els límits del possible en les darreres dècades, es troben suspesos o greument qüestionats; passa el mateix amb els obstacles a la planificació i la intervenció pública en l'economia. En el seu lloc, no obstant això, assistim a una successió de pegats i actuacions improvisades sense un horitzó que doni coherència a llarg termini. Aquest és el segon aspecte que incideix en la idea d'inestabilitat actual: una crisi evident de la imaginació política, que impedeix orientar-se cap a qualsevol escenari de futur i resta credibilitat i força a qualsevol proposta concreta de solució.

D'aquesta desorientació neix la paradoxa davant la qual ens trobem. En resposta a la pandèmia s'ha instal·lat en la política europea una espècie de neoestatisme tecnocràtic, un dirigisme amb instint planificador, que no no té però cap projecte per  explicar a la ciutadania: no té horitzó polític, ni lideratges clars, ni base social a la qual dirigir-se. En els últims temps, sobretot arran de les eleccions a Alemanya, es va voler especular amb la idea d'un renaixement de la socialdemocràcia, però és precisament l'absència d'una interpretació socialdemòcrata de la crisi el que crida l'atenció. Avui a Brussel·les i a les capitals europees es parla de coses -política industrial, fiscal, laboral, social- que fa poc semblaven inconcebibles, però no hi ha un fil conductor, ni un marc temporal, ni un projecte polític ambiciós que les vertebri realment. A manera de provocació, potser es podria dir que a Europa avui no hi ha només revolucionaris sense perspectiva de revolució. També hi ha un espai per a la socialdemocràcia sense socialdemòcrates per ocupar-lo.

L'auge de l'extrema dreta no s'explica sense aquesta doble crisi d'expectatives que fa el futur il·legible per a les demandes socials. Les seves falses promeses d'ordre, seguretat i protecció contrasten amb la desorientació i la dificultat per desplegar un horitzó compartit per part de les forces d'esquerra. França és avui un bon observatori d'aquest procés en el qual la dreta construeix la seva hegemonia sobre un rerefons de por i d'absència d'alternatives. Però això no vol dir que la crisi de la imaginació política de l'esquerra sigui un destí inevitable.

Avui existeixen tots els vímets per sortir d'aquest punt mort: la repolitització del rol de l'Estat, del treball, de la fiscalitat, de la indústria, de les cadenes de valor, de la idea mateixa de benestar, són eines més que suficients per transcendir la reacció al descontentament i obrir-se a la construcció en positiu d'un paradigma econòmic nou, d'una transició ecològica justa, i d'un ordre social més democràtic i incloent. Aixecar aquest projecte vol dir molt més que ajuntar una llista de sigles o mesures. Es tracta de proposar un horitzó, una idea coherent d'alternativa sobre la qual mobilitzar una identitat i una idea de país en manera afirmativa. No es tracta només de reaccionar davant el perill i la irracionalitat política de la ultradreta. Es tracta d'obrir camí a un futur en el qual puguem aspirar a més i no a menys.