Un any sense Víctor Nuño, víctima del terrorisme economicista

Imatge de Víctor Nuño, difosa per la seva família

Miguel Guillén

Llegeixo un fil de Twitter ple de dolor de Noelia Salvador, mare de Víctor Nuño, un noi de divuit anys que ara fa un any va morir a causa d'un accident laboral a Ferros Sabadell S.L., l'empresa on tot just havia començat a treballar feia dotze dies al polígon industrial Pla de la Bruguera de Castellar del Vallès. Era la seva primera feina i una màquina d'aquesta empresa metal·lúrgica va acabar amb la seva vida. La història d'en Víctor esgarrifa, indigna i omple el cor de pena i dolor. Un llegeix les paraules de la seva mare, plenes de sentiment i ràbia, i no pot evitar empatitzar amb aquesta dona, amb la seva família i amb tota la gent que s'estimava en Víctor.

Explica Noelia Salvador que en aquells dotze dies el seu fill Víctor no havia rebut la roba de seguretat obligatòria que necessitava, ni cap tipus de formació en prevenció de riscos laborals, ni indicacions per manipular la màquina que li va arrabassar la vida. Diu la mare d'en Víctor que la màquina, una planxadora industrial, portava més de deu anys en desús i tenia inhabilitats els sistemes de seguretat que podrien haver evitat la seva mort, d'acord amb la pròpia valoració que va realitzar Inspecció de Treball. Diu Noelia Salvador que la màquina no comptava amb proteccions, ni cable perimetral, ni el polsador per provocar una aturada d'emergència. I malauradament, el seu fill Víctor es va quedar atrapat als rodets de la planxadora. Aquell fatídic accident va ser qualificat per les autoritats com una "infracció greu" i no "molt greu", amb una sanció per a l'empresa ridícula i ofensiva: una multa de 40.000 euros, reduïda després a 25.000.

Noelia Salvador demana justícia i el suport de les diferents administracions públiques, i explica que el passat mes d'abril van fundar una associació que porta el nom del seu fill, que servirà per formar en prevenció de riscos laborals a les persones més joves, per evitar que no es tornin a produir desgràcies com la del seu fill o la del també molt jove Xavi Cayuela a Cornellà de Llobregat, l'abril d'enguany. Després de les desgraciades morts d'aquests dos joves es van produir a les seves localitats concentracions per reclamar justícia, en què es va repetir que allò no havia estat un accident, sinó un assassinat.

Segons l'Informe Anual d'Accidents de Treball a Espanya 2020, publicat per l'Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST), durant l'any 2020 (no ho oblidem, any de pandèmia, amb aturades importants de la producció) es van registrar a Espanya 505.528 accidents de treball amb baixa (el 88,3% durant la jornada laboral i la resta in itinere). En el mateix 2020, es van produir 634 accidents de treball mortals en jornada de treball, una xifra superior als 558 de l'any 2019. Un drama absolut, unes xifres inacceptables que ens haurien de fer reflexionar a tots plegats. Una xacra. Darrera d'aquestes 634 persones hi ha noms i cognoms, famílies senceres, amics, dolor, patiment i indignació. No ho perdem de vista.

És inacceptable que hi hagi empreses que no garanteixin als seus treballadors i treballadores les condicions de treball dignes i necessàries que aquests precisen per desenvolupar les seves tasques professionals i, no ho oblidem, són unes condicions que la llei obliga a complir. Malauradament, notícies com la mort d'en Víctor o en Xavi no tenen el protagonisme que mereixen als mitjans de comunicació més importants. La classe obrera ja no existeix, ja no necessitem sindicats ni ningú que ens defensi, diuen, i aquestes notícies tràgiques que posen al descobert una de les xacres més vergonyoses de la nostra societat no venen, no aconsegueixen prous clics ni omplen les tertúlies de les nostres ràdios i televisions.

Recupero unes paraules de l'enyorat Manolo Vázquez Montalbán, publicades el ja llunyà any 2003 en el seu extraordinari llibre "La Aznaridad":

"Però no sols de terrorisme etarra es nodreix la voraç màquina de la memòria col·lectiva. El dia mateix en què s'iniciava la fins ara última carrera electoral homologada, va haver-hi vaga a la construcció com a protesta pels morts en accident laboral: tres-cents en un any. Tres-centes víctimes del terrorisme de la contractació precària. Tres-centes víctimes de l'èxit de les estadístiques. Tres-cents cadàvers al compte de l'economicisme, la ideologia dominant en el moment en què la dreta decreta la mort de les ideologies. Aquests sí que han mort d'èxit. A mesura que baixen les xifres de l'atur, pugen les de la mort entre treballadors fast food, treballadors engolits com a menjar ràpid, a baix cost, als quals no se'ls demana l'experiència necessària per sobreviure en condicions laborals d'alt risc. Alguns d'aquests treballadors deuen la inexperiència que els condueix a la mort a la fluïdesa del mercat laboral, aquest eufemisme tantes vegades criminal, a l'alegria amb què es practiquen les fusions d'empreses que sempre, sempre, porten aparellats milers d'acomiadaments, de desplaçats cap a l'atur o cap a feines precàries. Cada vegada que es comuniquen els números del descens de l'atur s'haurien d'aportar les dades qualitatives de quants d'aquests treballadors que ja no estan a l'atur han passat al que abans es deia millor vida i que ara s'hauria d'anomenar limbe estadístic. Doncs això: Déu meu, que sols es queden els morts! Com de necessària seria una agrupació de víctimes del terrorisme economicista".

Crec que no cal afegir gaire més mentre esperem que es faci justícia. Amb en Víctor, amb en Xavi i amb tants treballadors i tantes treballadores i les seves famílies.