Elon Musk en fotografia d'arxiu -- Britta Pedersen / EFE

Beatriz Gimeno

Fa unes setmanes vam poder assistir a un intercanvi sorprenent de piulades que va tenir poca repercussió en els mitjans. Elon Musk, l'home més ric del món, amb una fortuna de 311.000 milions de dòlars iniciava una "conversa" amb David Beasley, director del Programa Mundial d'Aliments de l'ONU. Aquest havia posat una piulada en la qual assegurava que amb el 2% de la riquesa de Musk i altres multimilionaris es podria acabar amb la fam al món. Amb aquesta piulada Beasley buscava posar de manifest la injustícia que suposa que uns pocs individus acumulin una riquesa semblant mentre milions de persones moren de fam.

Sorprenentment, Musk va contestar a la piulada, i ho va fer amb l'arrogància pròpia dels super rics i l'ànim d'un gestor de fons (voltor): li va dir que estava disposat a oferir aquests 6.000 milions (Què són 6.000 milions en una fortuna de més de 300.000 milions?) a canvi que l'ONU demostrés que aquests diners servirien per acabar amb la fam al món; exigia detalls de com s'anaven a invertir exactament els diners i, a més, exigia transparència: "Que el públic vegi amb precisió com es gasten els diners".

El director del programa d'aliments de l'ONU, llavors, li va dir a Musk que ell mateix podia treballar a l'ONU per supervisar-ho tot i, finalment, Musk va continuar exigint que es publiquessin les despeses actuals de l'ONU i les propostes detallades que es volen dur a terme. Musk se situava davant de l'ONU com l'amo d'una gran empresa enfront del director d'una petita botiga de barri. L'intercanvi produïa una enorme repugnància. Les persones de les quals es parlava eren tractades per Musk com un producte en el qual podia invertir per obtenir rendibilitat en termes de reputació o d'imatge; l'objecte de la conversa era si les morts de més de 40 milions de persones mereixen aquesta inversió o no.

Però la conversa, exigint conèixer al detall les inversions de l'ONU, com si aquesta fos una empresa de la seva propietat i els seus funcionaris els seus empleats, servia també per donar suport al missatge de l'extrema dreta que posa en qüestió qualsevol organització, associació o discurs que assenyali, llunyanament si més no, la desigualtat o els efectes més terribles d'aquesta; no diguem ja si pretén combatre'ls. I no em refereixo a organitzacions revolucionàries sinó a organitzacions reformistes que plantegin algun tipus de justícia fiscal, com Càritas, Save the Children, Intermon Oxfam o, directament, l'ONU o el propi Estat. És el discurs de "l'Estat ens roba" i el que escampa la idea segons la qual la desigualtat es pal·liarà amb la generositat dels rics que, a més, són els únics que saben gestionar. L'Estat ens roba però els multimilionaris s'han fet rics amb el seu treball, perquè saben gestionar bé. Aquest discurs ha calat; i aquest és el gran problema que tenim.

Mentre els rics van conquistant una part més gran del pastís la seva avarícia s'acreix, volen més, ho volen tot; i així s'empetiteix cada cop més l'espai de la política, de qualsevol intent de redistribució o política socialdemòcrata si més no. Bernie Sanders va escriure aquesta piulada: "Hem d'exigir que els extremadament rics paguin la seva justa part". I Elon Musk li va respondre: "No deixo d'oblidar que segueixes viu". Aquest intercanvi mostra on ens trobem: es pretén la mort social, mediàtica, legal, l'enterrament de qualsevol raonament igualitari, es pretén impedir si més no que aquest raonament o discurs es pronunciï. Al PSOE li deixen fer mentre no qüestioni el mecanisme fonamental que permet ingents transferències del sector públic al privat i mentre no proposi una autèntica reforma fiscal. Al PSOE se li permet gestionar la misèria. Aquí és on ens movem.

Els rics són cada vegada més rics, els pobres més pobres i les condicions de vida de la majoria es degraden. Ara mateix, la política de la dreta només té tres objectius: pagar menys impostos o cap, atreure transferències de diners públics cap a les grans fortunes i poder posar aquests diners a recer dels impostos que encara queden. S'ha construït tot un sistema per poder fer això no només legalment sinó, a sobre, amb l'aquiescència de la majoria, per a la qual cosa s'utilitza tot el sistema mediàtic i cultural. A Madrid ha quedat claríssimament clar amb el pacte PP-Vox pels pressupostos. A l'hora de la veritat, l'acord de pressupostos tancat amb Ayuso inclou moltes no-mesures i dues mesures: transferir diners públics a dojo als empresaris de l'educació i la sanitat. També se li dóna un milió d'euros a l'antiavortisme, però no perquè els importi res l'avortament (les riques sempre han avortat amb total naturalitat) sinó perquè en realitat, les guerres culturals són les que permeten a la dreta ampliar la seva base social que d'una altra manera seria escassa; al cap i a la fi, rics no hi ha molts.

Sabem tot això i com funciona. El que no tenim clar és què fer per combatre aquest discurs que té darrere un ingent aparell de lawfare judicial, de propaganda, polític... per a mantenir-lo. És complicat fer front a això i reconèixer-ho no és donar la batalla per perduda. Cal treballar sabent que això existeix. Tampoc crec que n'hi hagi prou amb presentar un projecte solvent que doni solució als problemes de la gent, com deia aquí mateix Elizabeth Duval. En realitat, amb tots els nostres errors, no és veritat que no tinguem un projecte. El que no sabem és com convèncer a la gent que el voti, que ho prefereixi. Deia l'altre dia Jorge Tamames que les dades econòmiques no es tradueixen en decisions de vot. Tampoc ho fan les condicions de vida. Totes dues coses (que són la mateixa) es tradueixen, ara com ara, en altres coses: en abandonament del treball (com als EUA), en abstenció massiva o en ràbia que explota de diverses maneres, entre altres en vots a opcions extremes.

Mai he cregut que qui no vota les opcions que presenten projectes que millorarien les seves vides siguin ximples o fatxes. Vaig estar l'altre dia amb unes amigues de tota la vida. Gent formada, universitària, d'esquerres, amb accés a tota la informació; ni ximples ni fatxes i no obstant això no s'havien vacunat i m'ho argumentaven. Tenien arguments complexos però, simplificant, sostenien que se'ns negava la veritable informació, que hi havia una conspiració mundial i que Soros tenia molta culpa d'això.

Entre la situació objectiva d'una persona i l'elecció de la papereta de vot hi ha un univers de sentit que encara no hem desxifrat del tot i en el qual juguen un paper fonamental la comunicació i com es transmet avui; però també hi ha tecles en la subjectivitat de les persones que són complicades d'entendre del tot i que no hem après a tocar; en totes nosaltres queda una mica de pensament màgic emmascarat (és humà) i hi ha algunes variables incontrolables també. Però el que també sabem és que si aquesta escalada segueix així, si la riquesa del món segueix concentrada cada cop en menys mans, si no hi ha mecanismes de justícia distributiva, acabarà esclatant. Sempre ha estat així. La ràbia acabarà esclatant, hem de veure com fer per a convertir-la en vots. Res està decidit encara.