El que queda del dia

Acte institucional celebrat amb motiu de 43è aniversari de la Constitució espanyola a l'exterior del Congrés dels Diputats -- Juan Carlos Hidalgo / EFE

Ernest Maragall

Dilluns vam assistir, des de casa naturalment, a la "celebració" del ‘Dia de la Constitución’. L'escena parlava per si sola. Difícil veure res més trist, més forçat, pur cartó pedra, caracteritzat per les absències i, encara més, per la confrontació interna entre els que sí que hi eren. Les intervencions respectives afegien intensitat al desastre.

Els socialistes fent quasi marxa enrere vergonyosa d'una suposada intenció de mínima reforma constitucional. Populars i Voxistes fent ostentació impúdica de fins a quin punt s'han apropiat i segrestat la Constitució i de com han aconseguit imposar la interpretació més reaccionaria, més centralista i més limitadora de drets i llibertats. Amb l'encara més impúdica exhibició de com poden - inclús sense respecte de les majories democràtiques-, condicionar, bloquejar i contradir explícitament previsions tan bàsiques com la renovació dels òrgans centrals de l'Estat que haurien, ai las!, d'assumir i garantir una genuïna separació de poders. Tot plegat, naturalment, donant per fet la negativa total a qualsevol pretensió d'exercici democràtic des de Catalunya per decidir el propi futur polític.

Això és el que queda d'aquella remota esperança del 78, d'aquell possible punt de partida cap a una democràcia avançada, definida per la diversitat nacional, la cooperació entre els pobles i la conquesta de drets i llibertats enllà dels més alts estàndards europeus. Però tot això no és casual, puntual ni provisional. Respon a una ben determinada trajectòria històrica, expressada en successives i concretes decisions polítiques que ara es veuen confirmades i consolidades en el pitjor sentit.

Decisions o esdeveniments que han deixat petja visible i destructora en l'esdevenir del suposat "esperit del 78" entès com l'aspiració a conquerir la major qualitat democràtica i el respecte als drets polítics de pobles i ciutadans i ciutadanes.

És fàcil seguir el rastre:

-El cop d'Estat del 23-F, formalment fallit però d'efectes reals i profunds.

-La LOAPA com a primera concreció de la marxa enrere en el reconeixement de l'autogovern.

-El procés d'incorporació d'Espanya a les institucions internacionals (primer l'OTAN, després la UE), amb tota la càrrega de reforçament d'un nou Estat que s'afegia al club d'Estats que encara avui controla i domina les institucions europees.

-En coherència amb això, la immediata orientació política cap a una concepció d'Estat centralitzat i centralista, primer de la mà de Felipe González i després duta a l'extrem per José María Aznar.

-L'impuls de la privatització de les grans corporacions públiques amb l'explícit encàrrec de conquerir mercats i representar econòmicament la potència del nou Estat.

-La construcció de Madrid com a ciutat-Estat, seu de tots els poders polítics i econòmics. La concepció de gran capital que ara veiem expressada fins a límits desmesurats amb un terrible efecte de "forat negre" devastador i espoliador del conjunt de l'Estat.

-La progressiva i ben visible decantació del Tribunal Constitucional, especialment al llarg dels anys 90, cap a la interpretació més restrictiva i contrària a la més que legitima aspiració a un autogovern ple de contingut polític i exercici real de poder polític i econòmic.

-El fracàs de l'operació Zapatero amb la retallada inicial al Congrés (2006) i el rebuig definitiu del TC (2010) a l'última oferta catalana (Estatut 2005) per compartir un Estat federal basat en el respecte mutu i la lleialtat institucional.

-....i finalment, és clar, la brutal repressió, ben viva encara, contra el moviment independentista crescut fins el seu màxim històric i esdevingut majoria democràtica consistent.

La conclusió, en aquest 43è aniversari constitucional, és tant explícita com escassament discutible: Espanya és un estat fallit, incapaç de reconciliar-se amb la seva història terrible i de reconèixer el caràcter propi que podria fer-la moderna, interessant i d'alta qualitat democràtica. I les preguntes que resten obertes també són, crec, del tot pertinents:

- Què pensen fer els demòcrates espanyols, especialment els progressistes, però no només, per mantenir una mínima coherència amb els seus valors i principis, oblidant l'aversió al risc de la democràcia que els manté paralitzats?

- Com i quan pensen aquests mateixos demòcrates afrontar la veritat sobre una monarquia obsoleta i només capaç de representar valors caducs o capteniments inacceptables?

- Quan pensa el president Sánchez i la força política que representa abordar amb franquesa i rigor democràtic l'aspiració catalana de llibertat i emancipació política?

- Quant de temps més haurem de viure patint un cop i un altre les decisions d'un poder judicial reaccionari i d'uns poders executiu-legislatiu covards i impotents per abordar les reformes que fa anys el país sencer sap imprescindibles?

En tot cas, aquí estem. Catalanes i catalans majoritàriament decidits a construir un país lliure i plenament democràtic, un país que maldarà per ser referència de qualitat democràtica, social i ambiental a Europa. Un país obert, solidari i sincerament amic de tots els pobles d'Espanya.