Endavant Boric, Xile va despertar

El president electe de Xile, Gabriel Boric, s'adreça als seus seguidors -- Elvis González / EFE

Esther Rebollo. Directora adjunta de Público

A l'octubre del 2019 les xilenes i els xilens van sortir als carrers de manera espontània, sense líders ni jerarquies, sense full de ruta. Joves, estudiants, dones, indígenes i treballadors van prendre les places durant setmanes i van patir la violència policial, uns van perdre els ulls pels trets, alguns van morir i molts van ser detinguts. Aquell esclat social va ser propiciat per una pujada de preu del transport públic. En unes imatges que van donar la volta al món es va veure a un grup d'estudiants fent caure les portes d'accés a una estació del metro de Santiago, i a partir d'aquest moment ningú els va poder aturar.

Portàvem mesos veient protestes similars a Hong Kong, Líban, França, l'Iraq, Algèria, Haití, l'Equador o Colòmbia, totes van ser durament reprimides per les forces de seguretat, però cadascuna d'elles tenia una causa diferent: des de falta de democràcia i pujades del preu del combustible fins a governs corruptes i economies precàries. El rerefons dels fets que han tingut lloc a Xile era una acumulació de cansament, de desigualtats, de falta d'oportunitats, de pujada de preus i de creixement de la pobresa. L'any 2019, previ al de la pandèmia, va ser l'any de la protesta global i Xile va despertar.

Els xilens són en bona part conservadors, catòlics, de vegades vistos com els més tristos de Sud-amèrica, però els qui es rebel·len contra l'opressió posen de manifest una valentia inusitada. Són capaços d'enfrontar-se amb coratge als carrabiners i a la seva cavalleria; saben que els disparen als ulls, però no els acovardeixen.

Les revoltes estudiantils venien de lluny. Van sorgir en el 2006 i van créixer en el 2011, quan es va forjar un moviment per exigir educació gratuïta i de qualitat en un dels països del món més cars per estudiar. D'aquells fets van sorgir diversos joves que van prendre protagonisme als carrers i després als platós de televisió i a les tertúlies de la ràdio. Aquests líders estudiantils van obligar a tots els aspirants a la Presidència a incloure promeses sobre millores de l'educació en les eleccions del 2013; però no les van complir. D'aquests joves van destacar quatre: Giorgio Jackson, Camila Vallejo, Karol Cariola i Gabriel Boric, que van obtenir un escó en representació dels seus districtes aquest any.

Quina paradoxa! Just deu anys després del sorgiment d'aquell moviment estudiantil, el 2011, Boric, un dels seus precursors, ha guanyat aquest diumenge unes eleccions presidencials crucials, i amb només 36 anys. Mai abans en la història de Xile s'havia designat un president tan jove, i havia passat massa temps des que l'esquerra va guanyar a les urnes xilenes. Quedava lluny aquell any 1970 i la victòria de Salvador Allende.

Xile és un país fascinant, geogràficament es troba allunyat de tot, separat de la resta del món pels alts cims andins i per la immensitat del Pacífic, amb conflictes territorials i marítims amb els seus veïns Perú i Bolívia, als qui no perdonen haver estat els perdedors de la nefasta Guerra del Pacífic (1879-1884). Xile és una franja allargada en el mapa que coincideix amb una gran falla geològica que fa tremolar amb freqüència una terra rica en recursos naturals.

Aquest país, amb les seves particularitats, va ser bressol del neoliberalisme econòmic salvatge, no debades, els Chicago Boys eren xilens, aquells nois alliçonats per Milton Friedman a l'Escola d'Economia de Chicago que van tornar a l'Amèrica Llatina per a imposar el més injust i dolorós dels sistemes econòmics i monetaris amb l'objectiu de reforçar les dictadures del Con Sud, totes elles impulsades i sostingudes pels Estats Units. Friedman, el pare de la teoria del xoc econòmic, atribueix als seus "nois" o Chicago Boys l'anomenat "miracle xilè".

Amb el retorn de la democràcia a Xile no es va desmuntar aquest model neoliberal, per contra es va reinventar fins i tot durant els governs de la Concertació, de centreesquerra i encapçalats per Michelle Bachelet. Xile va entrar en una carrera de fons i va signar multitud de tractats de lliure comerç amb la Xina i altres països asiàtics, va ser gran receptor d'inversió estrangera i un dels primers integrants del Fòrum de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic (APEC), així com l'enveja d'alguns dels seus veïns, com el Perú, que buscava sempre semblar-se a Xile malgrat les rivalitats.

Pel seu costat, la classe dirigent xilena promotora del model capitalista a ultrança ha volgut sempre emular un país del primer món, però amb un nivell de desigualtat desvergonyit i inadmissible en un estat del benestar.

Durant les protestes del 2019, Plaza Italia, lloc de concentració durant setmanes, va passar a dir-se 'Plaza de la Dignidad' perquè des d'aquest espai públic i simbòlic, on es van tornar a escoltar les cançons de Víctor Jara, es va decidir desmuntar el sistema de Pinochet i els Chicago Boys; també en aquesta plaça es va forjar la necessitat de convocar una Assemblea Constituent, i així va passar al maig del 2021. Ara Gabriel Boric governarà al mateix temps que els constituents escriuen una nova Carta Magna que elimini tot vestigi pinochetista, tot senyal d'identitat del model econòmic i social que es va imposar durant la dictadura.

Després de ser elegit pel 55,9 per cent dels vots, enfront de l'ultradretà i pinochetista José Antonio Kast, Boric, el primer president millennial de la història de Xile, es va dirigir durant la nit del diumenge a l'escenari instal·lat a la cèntrica Alameda de Santiago, però no li va ser fàcil arribar, va haver de saltar diverses tanques perquè la multitud li tancava el camí. Amb la mateixa dificultat que va tenir per aconseguir la tribuna, afrontarà la missió de transformar Xile des de l'11 de març del 2022, quan prendrà possessió del seu càrrec i governarà des del Palau de la Moneda. Quanta història i quanta memòria en el seu interior!