A l'Estat espanyol li disgusten les llengües cooficials

Manifestació en defensa de la immersió lingüística a les escoles catalanes -- Enric Fontcuberta / EFE

Joan Tardà i Coma

La societat espanyola paga ben cara, amb creixents dosis d'intolerància i de ressorgiment de nacionalisme de matriu feixista, la incapacitat de l'Estat democràtic d'assumir plenament, com a sinònim de modernitat i cultura, l'existència de diferents llengües. Com sigui que tot això ve de lluny, el dèficit ha generat ja, amb el pas de les dècades, que siguin milions els ciutadans espanyols als quals el català, el gallec i el basc els queden tan lluny emocionalment que fins i tot percebin com a agressió la seva desesperada voluntat de resiliència. O responen a la manera de Jiménez Losantos ("aquesta gent volen parlar català i basc per fer la punyeta, per enfonsar la sobirania nacional") quan no amb un burleta "fins a on hem arribat" si són els asturians els qui aixequen la demanda de l'oficialitat de la seva llengua minoritzada. Són els mateixos que ignoren l'existència del tamazight, llengua pròpia de Melilla, per descomptat exclosa com a vehicular del seu sistema educatiu.

Altra cosa seria si la Constitució espanyola esmentés les diferents llengües i no hagués reservat només per al castellà el deure i el dret a ser conegut. D'aquella no equiparació es desprenen tots els mals actuals, els quals en part haurien pogut trobar remei al llarg de les últimes quatre dècades (43 anys de text constitucional!) si lleis estatals haguessin anat trobant un altre acoblament. Desgraciadament, ni el PP ni el PSOE van estar disposats mai a legislar una Llei de Llengües, la qual cosa denota fins a quin punt està arrelada, amb tota normalitat en l'imaginari de la societat espanyola, la supremacia de la llengua castellana. Com es pot entendre que un dels Estats més diversos lingüísticament, quan no el que més, de la Unió Europea no disposi d'una Llei de Llengües? És evident que la seva inexistència és el reflex d'una anomalia preocupant.

En el context actual d'un govern PSOE-Unides Podem fa mal que ni tan sols s'hagi recollit com a repte els tres grans reptes que Rodríguez Zapatero no es va atrevir a plantejar. Em refereixo a la seva no implicació en el reconeixement de la llengua catalana com a oficial a la Unió Europea, la seva oposició a l'aprovació d'un reglament del Congrés dels Diputats que introduís l'ús de les diferents llengües i, finalment, l'aprovació d'una Llei de Llengües de caràcter estatal. El fracàs va ser absolut per a les tres demandes i en totes elles va tenir la responsabilitat més gran el PSOE, via José Borrell des de la presidència del Parlament Europeu, via Grup Parlamentari Socialista a través de López Garrido en renunciar poques hores abans de l'acord final per a l'aprovació del reglament de la cambra baixa, i via Pérez Rubalcaba liderant el vot negatiu al projecte de Llei de Llengües posat a debat per part del republicanisme català el mes de març del 2006.

De fet, la proposta d'Esquerra Republicana ni tan sols va ser mereixedora de llum verda per a la seva tramitació a través d'una ponència legislativa. Es va avortar, doncs, qualsevol indici de reconeixement del plurilingüisme en l'aparell estatal, en el conjunt dels òrgans constitucionals, en la judicatura o en el sistema educatiu per  permetre que tots els escolars de l'Estat tinguessin el dret i l'oportunitat d'adquirir competència lingüística en les altres llengües, independentment del seu territori de residència. I, per descomptat, la normalització en els mitjans de comunicació públics i privats d'àmbit estatal, als quals, en referència a aquests últims, se'ls ha permès contravenir el contingut profund de la llei que els regula.

En definitiva, l'Estat, inhibint-se de la seva transformació plurilingüe, ha actuat com a catalitzador i ha accelerat el risc de les llengües minoritzades de sucumbir davant el procés de substitució lingüística producte de la globalització. L'actual presidenta del Congrés, Meritxell Batell, que conjuntament amb la resta de diputats del PSC van votar en contra del projecte de Llei de Llengües d'Esquerra Republicana del 2006, va anunciar l'any 2017 (governant el PP) que el seu objectiu era fer realitat una legislació d'aquest caire, raó per la qual es va presentar en el registre una iniciativa parlamentària. Transcorreguts els anys, retornat el PSOE al govern d'Espanya i exercint ella el càrrec actual, els fets demostren que haurà d'expulsar de la tribuna qualsevol electe que no utilitzi la llengua castellana. I, mentrestant, la dreta espanyola carrega bateries amb armament de gran calibre a força de populisme, rendible electoralment, i de la mentida que a Catalunya els nens a l'escola se'ls prohibeix anar al lavabo o se'ls carrega la motxilla amb pedres si no s'expressen en llengua espanyola.

Atribuir exclusivament a la dreta nacionalista espanyola els mals és de summa irresponsabilitat quan no de gran cinisme, atesa la deixadesa del PSOE. Mentrestant, apuntin: a Catalunya avui es redacta en català la tercera part de les sentències judicials que es redactaven fa vint anys, però el Consell General del Poder Judicial segueix obstinat a no convertir les llengües cooficials en un requisit de coneixement per als jutges per poder exercir en els dominis lingüístics de cadascuna d'elles. Són moltes més les universitats europees en les quals s'imparteix llicenciatura de llengua i literatura catalanes que en les espanyoles i fins i tot el BOE ha deixat de publicar la seva versió en català, activa des del 1998.

On està la modernitat de l'Estat espanyol?