Ocupació, pobresa salarial i desigualtat

Concentració de treballadors d'Acciona, a l'agost del 2020 -- Alejandro García / EFE

Fernando Luengo

Economista

Des de la perspectiva de l'economia convencional resulta obvi que l'augment dels nivells d'ocupació implica, diríem que per definició, una reducció substancial en el nombre de treballadors pobres. Per aquesta raó, hem escoltat tantes vegades que la creació d'ocupació -la responsabilitat de la qual hauria de recaure principalment en el sector privat, inherentment més eficient que el públic- és el millor camí per  escapar de la pobresa i millorar les condicions de vida dels treballadors.

Seguint aquesta línia de raonament, que es vol presentar com purament assenyada, la pedra angular de la política econòmica ha de ser accelerar el ritme de creixement del Producte Interior Brut (PIB). En aquest context expansiu, les empreses, per  atendre les seves necessitats productives, van al mercat laboral -que s'ha de comportar com un veritable mercat, amb el menor nombre de "traves administratives" perquè es pugui ajustar amb "flexibilitat" a les variacions de l'oferta i la demanda- per contractar treballadors, creant ocupació. D'aquesta manera, augmenta la demanda de força de treball en relació a l'oferta i, en paral·lel, es reforça la capacitat negociadora de les organitzacions sindicals, i tot això empeny a l'alça els salaris. Si aquest augment és compatible amb el manteniment dels marges de benefici que alimenten la inversió productiva, es mantindrà un ritme elevat de creixement econòmic, reiniciant-se el cicle, amb els efectes beneficiosos del mateix.

Abans d'examinar la pertinència d'aquesta cadena de sinergies positives, vegem què ens diuen les dades. Passats els mesos d'intensa caiguda del PIB en la primera meitat del 2020 -que en l'economia espanyola va aconseguir nivells històrics- desencadenada amb la irrupció de la pandèmia i les dràstiques mesures preses pel govern per a frenar-la, el ritme de creació d'ocupació ha estat certament notable.

Així, entre gener i setembre del 2021 van trobar lloc de feina 824 mil persones, la qual cosa suposa un augment del 4,3%; i en el període cobert entre 2014 (primer trimestre) i 2019 (quart trimestre), un cop superada la recessió provocada pel crack financer, el nivell d'ocupació va experimentar un creixement substancial, un 17,8%, equivalent a uns 3 milions de nous llocs de treball.

Què ha passat en l'entretant amb la pobresa salarial? Les últimes dades disponibles, facilitades per Eurostat, corresponen al 2020. En aquest any, la xifra de "working poors" (treballadors l'ingrés dels quals es troba per sota del llindar de la pobresa, situat en el 60% del salari mitjà) superava els 2 milions de persones, la qual cosa representava l'11,8% de l'ocupació total. Al nostre país li cabia el dubtós honor d'ocupar, al costat de Luxemburg, el segon lloc en el rànquing de la Unió Europea (UE), només per darrere de Romania.

En el conjunt del període examinat, tant la xifra total com el percentatge de pobresa salarial, encara que es mantenen en cotes molt elevades, ha disminuït lleugerament. Per a una correcta interpretació de les dades cal tenir present que en moments de crisi els treballadors que primer surten, són expulsats, del mercat de treball (entre 2019 i 2020 la població activa va retrocedir entorn de l'1,5%) i que retornen al mateix amb més dificultat són els que reben salaris més baixos, la qual cosa suposa una millora estadística de l'indicador, que no ens ha de portar a conclusions equivocades.

A més de que, com acabem de veure, l'augment de l'ocupació és compatible amb alts nivells de pobresa salarial, la desigualtat en matèria retributiva arriba igualment a cotes elevades. Les dades proporcionades en aquest cas per l'Institut Nacional d'Estadística, que agrupa els salaris de les persones treballadores per nivells d'ingrés, són reveladors d'una situació marcada per la manca d'equitat. A l'espera de disposar de la informació corresponent al 2021, la diferència en el 2020 entre el decil de major i menor ingrés (en el primer cas, amb un salari mitjà de 4.964 euros, i en el segon, de 521 euros) era de més de 9 vegades; i el resultat de comparar els decils 4 al 7 (les classes mitjanes) i el superior era de 3 vegades. Totes dues ràtios han empitjorat respecte a l'any prepandèmic, 2019.

Resulta evident que aquest panorama no té res a veure amb l'axioma amb el qual hem obert aquest text, segons el qual l'ocupació és el full de ruta per sortir de la pobresa i fer disminuir la desigualtat; molt al contrari, una i altra es troben enquistades en el sistema i no es redueixen simplement amb l'augment quantitatiu de l'ocupació. De manera que la informació estadística disponible en absolut quadra amb els encadenaments virtuosos que abans hem descrit i que són la bandera del pensament econòmic dominant.

Convé deixar clar, en primer lloc, que el problema no es troba només, ni tan sols fonamentalment, en la intensitat del creixement econòmic. És cert que el volum d'ocupació està positivament correlacionat amb l'acceleració del PIB, però cal formular dues precisions sobre el particular. La primera és que si contemplem l'evolució de totes dues magnituds des de l'esclat de la crisi financera, en el 2008, l'ocupació sempre ha anat darrere del producte; i l'altra és que el volum d'ocupació en el tercer trimestre del 2021 encara es trobava per sota de l'aconseguit en el quart trimestre del 2007. Com a conseqüència de tot això trobem que, fins i tot en períodes d'auge, la taxa de desocupació es manté en la nostra economia en nivells elevats, molt per sobre de la mitjana comunitària.

D'altra banda, la desocupació real -que té en compte les persones que trobant-se en condicions i en disposició de treballar no figuren estadísticament com a desocupats- i l'infra-ocupació -les que tenen contractes a temps parcial i desitjarien treballar més hores, més de la meitat segons l'INE- ens mostra un panorama molt més fidedigne sobre la realitat del mercat de treball. Si en l'economia espanyola, la taxa de desocupació oficial era en el 2020 del 16,7%, més que duplicant la del conjunt de la UE, la ràtio que combina desocupació real més infra ocupació representava en aquest any el 27%. Aquest percentatge s'elevaria substancialment amb la inclusió dels treballadors amb contracte temporal, que afectava en el tercer trimestre del 2021 al 22% de tots els ocupats. D'acord amb les estimacions de l'Organització Internacional del Treball, aproximadament el 85% dels treballadors amb aquesta modalitat de contracte desitjaria tenir un indefinit.

No es tracta d'una disputa estadística, encara que, com a recomanació general, és millor no ocultar ni disfressar la realitat. L'assumpte és trascedent, doncs posa el focus en un factor fonamental en la formació dels salaris: l'existència d'una àmplia capacitat de treball no utilitzada o infra-utilitzada (exèrcit de reserva) que, en intensificar la competència en la cerca o millora de l'ocupació, pressiona a la baixa les retribucions dels treballadors.

Un segon factor que, al mateix temps, afebleix el nexe entre creixement i ocupació, i contribueix a la degradació de les condicions de treball és l'ampli marge que tenen les empreses per augmentar l'explotació dels assalariats. Per dues vies, bàsicament.

D'una banda, amb la intensificació dels ritmes laborals -reducció o supressió de temps morts, reorganització de les cadenes productives per treballar més en menys temps, determinació d'una part del salari en funció dels objectius aconseguits…-; i, d'altra banda, prolongant la jornada laboral a través de la realització d'hores extraordinàries, pagades i no pagades. En aquest sentit, l'INE calcula que el nombre d'hores extraordinàries totals setmanals en el tercer trimestre del 2001 superava els 5 milions, de les quals el 42% no rebien cap retribució. Per aquests procediments es redueix el salari real, encara que es mantingui intacte el salari nominal.

Un tercer element a considerar per explicar aquesta relació entre ocupació, d'una banda, i pobresa i desigualtat, d'una altra, és la prevalença de les denominades "polítiques d'oferta", de les quals s'ha fet dependre, en bona part, l'obtenció de millores en la productivitat i la competitivitat. Es tracta de polítiques que situen la contenció dels salaris en l'eix dels programes econòmics i que s'han articulat entorn de la introducció de reformes en els mercats de treball, que, amb la justificació de fer-los més flexibles, no tenien un altre objectiu que alterar la relació de forces dins de les empreses en benefici dels interessos del capital. Aquest ha estat el sentit últim de les que van dur a terme tant el Partit Socialista Obrer Espanyol com el Partit Popular, especialment la del govern presidit per Mariano Rajoy.

Un quart i últim aspecte a tenir en compte, en una enumeració que de cap manera pretén ser exhaustiva, és la suposada relació entre moderació salarial i creació de llocs de treball. Els qui defensen l'existència d'aquest trade-off, argumenten que la disminució dels costos laborals encoratja la creació d'ocupació per part de les empreses. Una fal·làcia més, revestida de sentit comú inapel·lable, que ignora que els costos laborals constitueixen una part relativament reduïda dels costos totals de les companyies, que la seva reducció ni les fa més productives ni més competitives, i que només contribueix a alimentar una cultura profundament conservadora entre els empresaris basada en la confiscació de renda i riquesa als treballadors.

En resum, la nostra economia ha generat una notable quantitat d'ocupació, que, no obstant això, no és suficient ni en quantitat ni, sobretot, en qualitat. La desocupació real, comptant el infra-ocupació, es manté en nivells elevats, de la mateixa manera que la pobresa i la desigualtat salarial. No estem davant d'un desequilibri conjuntural que es pugui resoldre amb un plus de creixement, que d'altra banda ja mostra signes d'afebliment i, potser el més important, és insostenible i indesitjable des del punt de vista de l'acceleració del canvi climàtic, la degradació dels ecosistemes i la manca d'equitat que contribueix a generar. Tampoc cal enfrontar aquest desafiament amb la reforma laboral consensuada entre el govern, les patronals més importants i els sindicats majoritaris, que, malgrat els seus evidents avanços en relació a les precedents, s'ha quedat molt curta i deixa un ampli marge perquè les polítiques de repressió salarial es mantinguin o fins i tot s'intensifiquin.

La creació d'ocupació decent -salaris dignes i plena garantia dels drets sindicals i de ciutadania-, la reducció de la pobresa i la desigualtat en el món del treball fa imprescindible i urgent un replantejament en profunditat i inajornable de la política econòmica, social, laboral i mediambiental.