Albert Botran. Diputat de la CUP al Congrés

El Govern del PSOE-UP portarà a votació la proposta de reforma laboral en les pròximes setmanes. Ens demanarà el vot als grups d'esquerra assegurant que es tracta d'un pas endavant i que es podran donar més. Però, és això cert?

Comencem per descriure breument en què consisteix la proposta i després analitzarem la seva transcendència. L'acord està molt lluny del que Unides Podem duia en el seu programa electoral del 2019: derogar les reformes laborals del PP 2012 i del PSOE 2010. La derogació de la reforma laboral del PP 2012 també la portava el PSOE en el seu programa (2016) fins que va arribar al poder a través de la moció de censura. Perquè aleshores, en el programa per a les següents eleccions (2019), aquesta oposició integral es va transformar en la derogació de "els aspectes més lesius" d'aquella reforma del PP. I això va ser el que va prevaler en l'acord per al Govern de coalició, concretant aquests aspectes més lesius en tres: l'acomiadament per malaltia, la no ultractividad dels convenis i la prioritat dels convenis d'empresa sobre els convenis de sector.

Quedaven fora, per exemple, qüestions com la indemnització per acomiadament (amb el PP va passar de 45 a 33 dies per any treballat); els salaris de tramitació (el que es cobra entre que t'acomiaden i que una sentència ho declara improcedent); i l'autorització administrativa dels ERE (és a dir, que les autoritats polítiques conservin una última paraula en processos d'acomiadament massius). I en l'acord de coalició es van afegir altres tres compromisos per limitar la subcontractació, la modificació unilateral de les condicions del contracte per part de les empreses i la desvinculació del conveni. Doncs bé, podem dir que tan sols s'ha aconseguit recuperar la ultraactivitat (encara que no totalment) i una part de la priorització del conveni de sector.

La resta de qüestions es queden com les va deixar el PP en el 2012 i per això no és estrany que la FAES hagi donat suport a aquesta última reforma perquè veu aquella "consolidada". El propi Garamendi, president de la CEOE, va afirmar que l'"essència" de la reforma del 2012 es preserva "intacta". Tampoc en els altres tres aspectes afegits, les esmentades limitacions, s'ha avançat, i cal tenir present que les condicions de les subcontractes són una de les fonts d'explotació afegida, com han assenyalat lluites referencials com les Kellys o el metall de Cadis. I en relació al conveni de sector cal assenyalar que només s'aplica als salaris i deixa fora horaris, compensació d'hores extra, torns, etc. Aquesta és una qüestió, per cert, que ja van acordar el PSOE i Cs en la seva proposta de Govern en 2016.

Algun pas endavant era necessari perquè CCOO i UGT donessin suport al text i per això les dues qüestions aconseguides són les més directament relacionades amb la negociació col·lectiva. Així i tot cal dir que en aquest mateix àmbit es podrien haver recuperat més posicions. Com per exemple la possibilitat que un conveni territorial millori les condicions en relació al conveni estatal. Preval, doncs, un criteri centralista també en la negociació col·lectiva. Ni rastre de la plurinacionalitat de la qual fa bandera Yolanda Díaz o del "federalisme fàctic" del qual va parlar el flamant Ministre Subirats en la seva primera entrevista. Per això un dels fronts més crítics amb la reforma ha estat el del sindicalisme nacional gallec, basc i català principalment que, juntament amb altres pobles i sumant 17 centrals sindicals, van publicar un manifest que resumia la negociació dels últims mesos: "La prioritat del Govern d'atreure a la patronal a l'acord, li ha atorgat a aquesta última el dret a veto, i la falta de pressió i mobilització dels sindicats signants ha derivat en una Reforma Laboral feta a la mesura dels interessos de la patronal".

No es pot dir derogació a una reforma que manté intactes totes les condicions per a l'acomiadament: ni autorització administrativa, ni indemnització, ni salaris de tramitació, ni un augment dels requisits o una major delimitació de les condicions per a l'acomiadament objectiu. I aquest és el principal punt flac de la proposta.

Després hi ha una sèrie de mesures contra la temporalitat que també es presenten com a avanços. Però com indiquen experts laboralistes, si l'acomiadament continua sent barat, les empreses continuaran cometent frau en la temporalitat.

Finalment, es presenten els ERTO com un avanç. I si bé és cert que en una situació d'emergència serveixen per evitar una desfeta, no és menys cert que convertir-los en estructurals és una forma de rescat del capital, ja que amb diners públics s'estan salvant empreses privades, pràcticament sense contrapartides.

Amb aquest balanç, les forces d'esquerres i dels pobles de l'Estat hem de decidir si secundem o no la reforma. Però aquesta no és la situació recurrent del got mig ple o mig buit. No estem fent un pas per a més endavant donar uns altres. Al contrari, aprovar aquesta reforma complica les conquestes en el futur per dos motius. Primer, perquè consolida allò que va ser imposat pel PP i la patronal, que deu anys després sumarà l'aval tàcit del PSOE, UP, CCOO i UGT. Amb això, es donen arguments a la patronal per no tornar a obrir aquests aspectes (indemnitzacions, salaris de tramitació, autorització administrativa,...) en molt de temps. I segon, perquè aprovant-la es perd la força negociadora que es té. Que no és molta, perquè la veritat és que CCOO i UGT no han mobilitzat res durant el procés negociador i la CEOE ha fet valer els seus vetos sense desgastar-se en la pràctica.

No es tracta doncs de cap victòria, si més no parcial. Es tracta d'un tràmit per  complir amb les exigències europees que demanaven unes certes reformes en l'àmbit de la temporalitat. Sembla que el Govern vol tancar-lo sense més, ja que es negarà fins i tot al fet que el Decret sigui tramitat com a llei sense que, per tant, els grups d'esquerres puguem proposar esmenes en la direcció de derogar les reformes del 2012 i el 2010.

Davant d'això no deixen una altra opció que votar en contra. Se'ns dirà que així es perden els aspectes positius però no és així. El Govern pot portar-los a votació independentment, com va fer amb la derogació de l'acomiadament per malaltia al principi de la legislatura, que totes les esquerres secundem. I d'aquesta manera no es tanca la lluita per la derogació de les reformes anteriors, una lluita del tot necessària per assegurar llocs de treball i per construir una correlació de forces en la qual la patronal no surti guanyant sempre.