Que ve el llop!

Pedro Sánchez i Nadia Calviño reunits amb l'equip econòmic del Govern a la seu del PSOE -- Rodrigo Jiménez / EFE

Sergi Sol, periodista

L'esquerra governant espanyola té per costum atiar el fantasma del perill de VOX per vendre's com el mal menor davant els seus socis d'investidura. És un recurs constant cada vegada que l'Executiu de Sánchez exigeix suport parlamentari per a les seves tesis a aquesta majoria d'investidura que, com és sabut, se sustenta bàsicament en els republicans catalans, ja que els 13 diputats que lidera Gabriel Rufian són imprescindibles.

Si els de Rufian no cedeixen davant les propostes del Govern s'acusa a aquests, implícitatament  o explícita, de posar en risc la continuïtat del Govern ‘més progressista’ de la història. Dit d'una altra manera, el Govern de Sánchez és el millor possible i el més empàtic al que pot aspirar l'independentisme. Perquè en el seu defecte no hi ha més alternativa que la d'un Govern del PP amb el suport de VOX que, per cert, continua creixent a les enquestes, en bona part en detriment del PP de Pablo Casado. I, sens dubte també, de Ciutadans que és ja com un mort en vida al qual el que li fan les planyívoles, més que vetllar-lo, és donar-se colzades per repartir-se el que queda de botí, minvant elecció rere elecció sense esperança ni solució.

L'enèsim capítol del ‘empassa-la’ de l'Executiu és la reforma laboral. Aquesta s'ha negociat, durant mesos, a tres bandes, entre CCOO i UGT, la CEOE i bàsicament el PSOE. D'aquí les bufetades entre Díaz i Calviño de fa uns mesos sobre aquesta tímida contrareforma que fins no fa gaire havia de ser derogació sense més. El mateix Sánchez es va pujar al lideratge del PSOE aixecant la bandera negra contra la reforma del 2012 que va signar Mariano Rajoy, i tampoc oblidarem que recollia l'herència de les reformes de Felipe González i del propi Zapatero el 2010.ç

Amb l'acord triangular, després de superar les discrepàncies amb Yolanda Díaz, la Moncloa va cremar la palla blanca amanida amb lactosa en la vigilia de l'Any Nou. I així, sense més, fumata blanca. Tot això sense donar pàbul a aquests tretze diputats imprescindibles per treure qualsevol votació que hi hagi al Congrés. Amén dels bascos del PNB o Bildu. I exigint-los a més l'adhesió incondicional. Allò de "son lentejas, las tomas o las dejas". Apa, un empassa-te-la sense més.

És cert que l'independentisme, en particular ERC, va aconseguir de Pedro Sánchez els indults. Era la part no escrita, i no per això menor, de l'acord d'investidura. Tan cert com que després d'aquesta concessió, l'Executiu sembla recórrer sempre a la mateixa estratègia, la de les llenties de l'àvia. En cas contrari, s'adverteix que aquí es troba Casado, aguaitant, al costat de l'allargada ombra d'Abascal.

És, sense més, un xantatge permanent per exigir un suport incondicional que a més, en el cas de la reforma laboral, s'ha produït sense comptar en absolut i en cap moment amb aquests diputats que garanteixen que en el Congrés no quedin obstruits els designis del Govern.

Això li ocasiona a Gabriel Rufian un enorme desgast. A Catalunya, la dreta indepe el fregeix sense treva. També el món de la CUP amb la paradoxa que, sovint, aixequen el puny davant d'algú que sí que és fill d'un barri humil. Com si Podemos, des del barri de Salamanca, pogués donar lliçons de classe a un de Vallecas.

Per això els republicans no poden cedir. Encara que ho tenen una mica més  complicat que Bildu, que compta amb el suport de la majoria sindical basca que rebutja la timidesa de la contra reforma. Rufian, i per tant ERC, no podrà acceptar aquesta reforma laboral que contradiu els postulats que han mantingut els republicans des del 2012. Però tampoc ens enganyem. El marge d'aquesta contrareforma va tenir sempre un sostre davant de Brussel·les. Avui, fins i tot més baix. Una altra cosa són les demandes que els republicans haurien de poder aconseguir per, en el millor dels casos, abstenir-se. Com les prerrogatives unilaterals de l'empresari davant el treballador o les competències en matèria d'EROS de l'Executiu autonòmic. Però això sembla topar amb aquesta supèrbia davant qualsevol concessió que exhibeix el PSOE. De l'acord, han dit, no es toca ni una coma.

En fi, el despropòsit està servit. Sempre quedarà el 'Que ve VOX!', que com a argument sempre és infinitament més eficaç i convincent que la benedicció de les bondats de la contrareforma que ni de lluny és derogació. Un altra cosa és el veritable motiu pel qual el PP de Casado no curtcircuita aquesta majoria d'investidura i permet que es convalidi una contrareforma fins i tot beneïda per la FAES.