Canviar el mercat de treball, combatre la precarietat i la desigualtat

Joan Carles Gallego i Herrera

Diputat d'En Comú Podem al Parlament de Catalunya

La precarietat és el principal problema que té el país; precarietat laboral, directament relacionada a la precarietat vital i a la desestructuració social. La desigualtat s’alimenta de la precarietat. La desigualtat en l’accés als recursos necessaris per garantir una vida plena i autònoma creix amb la precarietat que imposa incertesa i inseguretat, baixos salaris i insuficient protecció social, rebaixa drets i dificulta l’acció col·lectiva en la seva defensa.

La precarietat té moltes dimensions i en el terreny laboral incorpora diverses carències: temporalitat, parcialitat no volguda, baix salari mensual o per hora, llarga jornada laboral o  jornada laboral atípica, sobrequalificació, etc. La precarietat, que afecta a més del 48% de les persones treballadores del país que tenen més d’una carència laboral, provoca inseguretat i genera incertesa de futur.

Només el 28% dels treballadors no tenen cap carència laboral. La precarietat es dona als diferents sectors de l’economia i empreses, de forma més intensa als de menor valor afegit i menys productives (si al sector agrari supera el 50% i a la construcció és del 40%, al sector serveis se situa al 30% i a la indústria voreja el 20%); i afecta al conjunt dels treballadors però sobretot té rostre de persona jove (el 75% dels joves), dona (el 54% de els dones), i que no ha nascut ací (el 67% de les persones migrades).

La precarietat s’explica per una legislació laboral que ho facilita -les més de cinquanta reformes que des del 1984 s’han introduït en l’Estatut dels Treballadors i de forma més agressiva les reformes laborals de 2010 i 2012 han contribuït a devaluar drets i a fer créixer la temporalitat, que passa del 15% el 1987 al 35% el 1992, doblant avui la mitjana dels països de la UE-27-. Però la precarietat s’assenta en un model productiu de baix valor afegit i baixa productivitat al qual ja li és funcional.

Canviar aquesta realitat no és fàcil, ni immediat. Per tant, cal que valorem si l’acord tripartit, del govern amb les organitzacions empresarials i sindicals, per a la Reforma Laboral, representa o no una disrupció en la dinàmica de la precarietat i si dona eines per transformar la realitat del mercat de treball, de les relacions laborals. Tot indica, així ho valoren organitzacions sindicals i amplis sectors de juristes i advocats laboralistes, que el Reial Decret que tradueix l’Acord dota de majors certeses i seguretats contractuals, possibilita una millor posició dels treballadors i treballadores en la disputa del repartiment de la riquesa creada pel treball, promou mecanismes pel manteniment de l’ocupació davant dels canvis econòmics.

L’acord no canviarà de forma immediata tota la realitat del món del treball, però ja està representant una interferència al fons de l’actual marc de les relacions laborals: en la contractació, en la negociació col·lectiva, en la subcontractació, en el règim sancionador.

Ho fa en la contractació, que es presumeix indefinida amb caràcter general i limita l’ús de la temporalitat, acotant supòsits, durades i rotacions, i en penalitza l’ús fraudulent. Ho fa en la negociació col·lectiva, quan retorna als sindicats un cert equilibri davant els empresaris en mantenir la vigència del conveni (ultraactivitat) mentre es negocia la seva renovació; i quan es nega la possibilitat perversa que el conveni d’empresa s’utilitzi per devaluar condicions laborals al recuperar la prevalença del conveni sectorial. Ho fa garantint que les condicions dels treballadors de les empreses subcontractades respectin les estipulades en el conveni d’aplicació a l’activitat realitzada. Ho fa quan augmenta el règim sancionador pel que fa al frau a la contractació, individualitzant i augmentant la quantia de la sanció a cada incompliment.

Avui no es tracta de discutir si s’han derogat o no les reformes laborals del 2010 i 2012, sinó si s’estan abordant els problemes de fons d’un mercat de treball precari i d’un model productiu de baix valor afegit. L’acord i el Reial Decret el que fan és posar les bases per construir un nou marc de relacions laborals que confronti la precarietat i sigui funcional al canvi de model productiu.

Les formacions polítiques de dreta i extrema dreta ja s’han posicionat clarament contra els canvis. Qüestionen d’entrada l’acord, perquè no comparteixen un model de concertació social que reforça els pilars d’un estat democràtic de dret basats en l’autonomia de les organitzacions empresarials i sindicals, la negociació i l’acord. S’oposen a una reforma que pretén reequilibrar el pes de les parts en les relacions laborals i la negociació col·lectiva, que la reforma del PP i CiU va trencar. Són contràries a dotar de nous drets i garanties als treballadors, presumint indefinit el contracte de treball i limitant la lliure disponibilitat empresarial, perseguint i sancionant la temporalitat en frau i embridant la subcontractació devaluadora de drets. Rebutgen que es promogui la flexibilitat interna a les empreses per adaptar-se als canvis, amb garanties i seguretats a l’ocupació, desincentivant així l’ús de l’acomiadament com a via d’externalització dels riscos empresarials.

Per això la lògica política indica que el Reial Decret presentat ha de ser validat per aquelles formacions polítiques que valoren la funció democràtica de la concertació social i que considera que el marc laboral ha de pivotar sobre la causalitat en la contractació, l’equilibri de les parts en els relacions laborals i la flexibilitat interna com via d’adaptació als canvis.

Però el debat polític dilucida també altres posicions, més orientades, sembla, a mantenir perfil polític propi i diferenciat. No són crítiques al contingut de l’acord, ni a l’acord en si. Retreuen les insuficiències i mancances, es critica el que no aborda, sigui el cost de l’acomiadament -que és cert que no es toca, perquè s’opta per facilitar el manteniment de l’ocupació, introduint mecanismes de flexibilitat alternatius a la destrucció d’ocupació, i majors equilibris en la negociació col·lectiva-; sigui perquè no parla dels convenis autonòmics, ja que s’opta per no modificar l’actual marc legal, que ja permet que avui a Catalunya hi hagi més de 70 convenis autonòmics, negociats i acordats per les parts corresponents i que en el marc de les negociacions interconfederals entre organitzacions empresarials i sindicals es determinin els criteris d’articulació i les prevalences normatives; sigui la funció de l’autoritat laboral davant acomiadaments col·lectius, curiosament una competència que la reforma del 2012 va treure a petició expressa de CiU al Congrés de Diputats i que no ha estat en la mesa de negociació fins ara.

Necessitem construir un nou marc de relacions laborals, que només tindrà estabilitat si parteix de l’acord de les parts implicades. L’acord i el Reial Decret no exhaureixen els canvis necessaris del mercat de treball. Caldrà que els subjectes de les relacions laborals continuïn, de forma bipartida i tripartida, negociant, acordant i legislant. Els canvis proposats afecten una qüestió nuclear de la vida social. Les relacions laborals són centrals a l’hora d’organitzar la vida social i d’abordar els canvis en les formes de produir i d’abordar els reptes ecològics. Combatre la temporalitat i reforçar el poder negociador dels treballadors pot fer més lleuger el camí que no podem deixar de transitar.