20/04/2022

Sergi Sol, periodista

La confirmació de les escoltes massives a l'independentisme portarà cua i complicarà la ja deteriorada confiança entre els republicans catalans i el PSOE.

Sens dubte, les revelacions de The New Yorker amenacen d'eixamplar les esquerdes de la majoria que va fer possible la investidura, que acumula topades i una desconfiança creixent.

La Taula de Diàleg agonitza després de tanta inanició. La reforma laboral va deixar seqüeles que la llei mordassa amenaça d'accentuar i el constant flirteig i acords dels d'Illa amb els de Puigdemont (l'últim els pactes d'interès al si de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que gestiona TV3 i Catalunya Ràdio) dibuixen un escenari cada cop més enrevessat.

Costa d'entendre que el PSOE no freni els constants tripijocs dels socialistes catalans amb Junts per aïllar ERC. Això sense comptar l'acord de cordó sanitari forjat pel cap de files municipal del PSC a l'Ajuntament de Barcelona, ​​Jaume Collboni, per aïllar el republicà Ernest Maragall i evitar que tingués accés a l'alcaldia després de guanyar les eleccions municipals a la capital catalana . Cosa que ningú amb memòria oblidaria.

Contra el que sovint es diu, Gabriel Rufián fa temps que s'ha atipat de carregar amb la pesada motxilla de ser el centre de les ires de l'independentisme més iracund mentre constata atònit que el Govern més progressista de la història li dóna molts més disgustos que alegries.

La paciència té un límit i Rufián no és l'únic. A ERC es comencen a mostrar símptomes d'esgotament per a sostenir la majoria de la investidura de Sánchez, que si bé no trontolla encara, sí que és cada vegada més fràgil. En rigor, sense estar tocada de mort, no va precisament harmònica.

El que és insòlit de l'assumpte és que davant l'empenta de la dreta sembla inviable una reedició d'un Govern espanyol 'progressista' sense demanar els mateixos suports (si no més) que van propiciar la majoria de la investidura després de les eleccions del 2019.

Això sense comptar que, entre altres, la ferida de Barcelona continua oberta i que tot sembla indicar que republicans i socialistes lliuraran el gruix de les batalles metropolitanes als comicis municipals del 2023, amb Junts lliurada al paper de crossa metropolitana dels socialistes catalans . Mentre gesticula sense cap rubor, la dreta independentista aplana els seus pactes municipals a les urbs amb els ‘unionistes del 155’. Tot pacte és legítim, però és obvi que aquesta situació complicarà qualsevol acord d'investidura al Congrés. Tret que ERC decidís exercir de comparsa sense més ni més, sol·lícita i submisa, quan s'airegi l'espantall de la bandera ultradretana com a únic argument.

Aquesta situació, amb els republicans renunciant a tot amor propi, sembla inversemblant a més de ser un suïcidi en tota regla. Així, en el millor dels casos estaríem davant d'una altament probable repetició electoral.

O això canvia radicalment i es depuren responsabilitats o la majoria de la investidura perilla com mai. L'actual i una hipotètica reedició. És clar que sempre és possible -es comenta amb sorna entre els republicans- que l'entesa entre socialistes i juntaires acabi en lluna de mel, potser amb Míriam Nogueras portant de nou a l'altar al sempre ben plantat Pedro Sánchez. "Doncs que s'aclareixin entre ells!", se sent cada vegada més en xerrades informals mentre Rufián recupera aquest refrany que es llegeix als bars del barri del Fondo de Santako: "El que fia ja no hi és i el que està no fia ".