Montse Melià, periodista

Un interessant missatge a Twitter es preguntava fa uns quants dies si el sistema democràtic espanyol resistiria després d'un govern de Vox. I arran de les declaracions del nou vicepresident de Castella i Lleó, arribo a la conclusió que no. Intentaré explicar les meves raons.

Vox té uns estatuts que posen la pell de gallina a qualsevol demòcrata. No trien els seus càrrecs per votació dels militants. Els hi és igual la sobirania del poble atès que proclamen que la Nació és més que el poble, quan el concepte de democràcia és precisament el poder del poble. Els sona allò de "unitat de destí en allò universal"? Doncs això.

En canvi no dubtaran a modificar la Constitució en tot allò que els convingui, això si tenen prou majoria, que un dia o un altre la tindran, sols o amb el PP. Per això el nou vicepresident de Castella i Lleó s'ha afanyat a recordar als seus votants qui són i el que pretenen, perquè a ningú se li oblidi. Juan García Gallardo va recordar des de la Corts autonòmiques que "quan tinguem prou majoria derogarem el títol VIII de la Constitució" que és el que estableix l'Estat de les Autonomies, base de la Constitució espanyola de 1978.

El líder de Vox Santiago Abascal va deixar clar que el seu objectiu és formar part del Govern espanyol. I és molt probable que ho aconsegueixi, amb l'ajuda del PP. La formació de Govern a Castella i Lleó és la prova del cotó.

Ara ja és perfectament imaginable que hi pugui haver un govern a Espanya format pel PP i Vox. Com també ho és que el PP s'haurà d'empassar les condicions que posi Vox en el sentit de reformar la Carta Magna en determinats aspectes. Ho podran fer sempre que disposin de la majoria suficient. És possible que fins i tot puguin canviar les majories qualificades que es requereixen per a determinades votacions. Quan no es tenen escrúpols, això és el que hi ha. I el que és lamentable és que la majoria dels seus votants ni se n'assabentin ni probablement els interessi gaire.

El discurs cap als votants és un altre. L'economia n'és un dels preferits. La màxima és Sánchez, els socialistes i els seus socis són mals gestors. Al crit que estan enfonsant l'economia espanyola aconsegueixen seguidors entre els que temen perdre els seus privilegis com a empresaris o rendistes (aquests són seus des de sempre). Entre els autònoms, la majoria dels quals sobreviuen amb l'equivalent a un sou mitjà, entre els joves, majoritàriament del gènere masculí, sense estudis, sense ocupació i gairebé sense futur. Per això les soflames contra el moviment feminista, la violència de gènere i fins i tot l'avortament. El cas és que els canals pels quals estenen el seu ideari no són de partits, ho fan a través de fòrums i xarxes socials que no porten gens cap membret polític.

El cas és que aquest discurs no es contraresta per part de l'esquerra ni dels que mai no pactarien amb ells. La posició és la de sempre: ¡Quina por, ve la ultradreta! Però davant de la crisi dels camioners, al Govern espanyol li va costar molt començar a negociar. El suport als autònoms és difícil per als sindicats. Primer perquè n'hi ha de molts tipus, els espavilats que defrauden Hisenda de forma sistemàtica i els falsos autònoms, per exemple. Aquests pobres estan més maltractats que els treballadors precaris, ja que ocupen llocs de treball estructurals sense els avantatges dels assalariats com la jubilació o el subsidi d'atur. Hi ha una gran borsa de treballadors i treballadores descontents a qui l'esquerra no dóna resposta, amb la qual cosa a molts els capta Vox amb un discurs xenòfob, racista, antiimmigració i per descomptat antigovern. I també patrioter.

Aquests joves que ara s'inclinen per Vox no comptaran. No es faran lleis perquè puguin viure millor. Ben al contrari, mantenir els privilegis dels de sempre (això si es farà) els deixarà, com sempre, a l'estacada. I això com ho combaten els partits progressistes? Ho fan amb els mètodes de sempre i no funciona.

El perill no era el Procés, eren ells. La Constitució no s'ha pogut reformar en tots aquests anys (llevat de petits maquillatges) ni, al pas que anem, es reformarà mai en positiu per a la majoria dels ciutadans. A la història d'Espanya això no ha passat. Excepte una mica arran de la Transició.

Vox també diu que les comunitats autònomes (CCAA) multipliquen les administracions i soscaven l'economia d'aquest país. Això és fals. Espanya no té més càrrecs polítics que altres països de la UE, ni té més pressupostos ni més funcionaris. Només cal consultar l'Eurostat, l'agència estadística de la UE i comparar la realitat existent entre els diferents països de la Unió. La majoria dels més de 400.000 polítics que es denuncia des dels voltants de Vox que té Espanya són regidors de milers de pobles, moltíssims petits, que no cobren ni un duro per la seva feina, que és molt més del que duen a terme els líders del partit.

I si suprimim les CCAA o les diputacions no podem suprimir les seves funcions, per tant els funcionaris seran els mateixos, el cost serà el mateix, excepte els càrrecs, que ja admeto que cobren força. Però aquests els posen els partits a Espanya, com els posarà Vox a Castella i Lleó. Molt mal fet.

Total que encara que costi, encara que pensin que poden perdre punts, vots i algun càrrec, és urgent una reforma en profunditat, sense excuses i sense concessions a la ultradreta. Cal fer-ho i aguantar el diluvi. Fa falta valentia i coratge. Em sap greu però una cursa de bous no té res de cultural, es pot considerar una festa historicoantropològica, però no cultural. No cal transigir, passa el temps i els partits han de saber adequar-se a l'època que vivim.

Per no parlar de la utilització dels mitjans de comunicació. Distribueixen el seu missatge polític a través dels seus canals afins i construeixen un relat polític força aliè a la veritat però que la majoria dels mitjans "compren". S'emparen en la seva representativitat, en què són el tercer grup del Congrés. Això és cert, però perquè els mitjans es limiten a repetir el que diuen els partits polítics sense qüestionar el que diuen? Aquesta no és la funció del periodisme. Cal interpretar i analitzar el que diuen, per repetir com a papagais no calen periodistes. Hi ha múltiples exemples: l'embolic de les casetes de la Feria de Sevilla en

seria un.

Per tant, Vox no és un partit democràtic. No ho és per estatuts i no ho és per la pràctica política diària. Espanya ho té més cru per resistir com a sistema democràtic a un govern de Vox que per exemple els Estats Units que va aconseguir resistir al trumpisme, fins ara.