Ramon Espasa

La gravetat dels fets del recent 1 d'octubre i la incertesa dels esdeveniments dels propers dies, no impedeix al meu entendre, constatar una doble evidència. Ni el govern del PP ha guanyat per deu a zero, en les infortunades paraules de la vicepresidenta, ni la república catalana naixerà ex-nihilo el 9 d'octubre. No es tracta ara de repetir i sospesar els arguments de sobres esgrimits per ambdues parts. L'actual impàs podria resumir-se així: L'independentisme català ha arribat al dia escollit, amb una hàbil estratègia política, barreja d'un ardorós crit de "aux urnes citoyens", acompanyada de recursos jurídics davant unes autoritats judicials que no reconeix. Però si bé no ha aconseguit culminar un referèndum vinculant, si ha aconseguit un resultat polític gens menyspreable (42% de participació i el 38% de Sís sobre el suposat cens universal). Repeteixo el valor és polític, no numèric. Però és un gran valor. En canvi, el govern del PP ha utilitzat dura i abusivament la legalitat vigent, per amagar una clamorosa incompetència política. Ha asfixiat financerament la Generalitat, ha detingut arbitràriament i violenta alts càrrecs de la mateixa, ha reprimit amb una brutalitat impròpia del moment a pacífics ciutadans que només pretenien votar, quedant en evidència davant de tot el món democràtic, per vergonya de catalans i espanyols.

Ara bé, amb independència de la serietat d'aquests fets, dues coses semblen segures. D'una banda, la identitat catalana sortirà reforçada, ja que en un marc democràtic, el catalanisme no deixarà de créixer ni de buscar nous instruments per a assumir la màxima autorealització. Per l'altre costat, una Espanya moderna, democràtica i vigorosa, necessita ineludiblement del dinamisme, creativitat i capacitat d'una Catalunya sense limitacions ni condicions, per ser respectada internacionalment.

Ningú sap com, ni sota quins formats, però després del xoc institucional s'imposarà el restabliment del contacte i del diàleg entre les forces polítiques catalanes i espanyoles. La complexitat del problema, la clamorosa falta de diàleg inclusiu i respectuós entre les parts, obliga als partidaris de la política del pacte i entesa, a córrer el risc de caure en un fàcil i còmode receptari de solucions purament especulatives. Però, malgrat tot, m'atreveixo a proposar les premisses d'un nou i possible acord. Són les següents:

A) Reconeixement, respecte i lleialtat recíproca entre les dues identitats nacionals. La identitat o sentiment de pertinença, no és mesurable, no pot valer més un que un altre. Igual que la dignitat, no es pot ni s'ha de quantificar. S'ha de respectar en el que és i significa: el sentiment personal i subjectiu dels que senten formar part d'un mateix poble. Hauria doncs de produir-se un reconeixement recíproc, solemne i explícit d'una nació catalana sense Estat, i una nació espanyola, inequívocament definida i distingible almenys des de 1812. Nació que detenta en exclusiva fins ara, l'Estat democràtic dibuixat a la Constitució de 1978.

B) Regular i arbitrar una nova relació entre la Generalitat i el govern d'Espanya que permeti la resolució dels següents contenciosos:

1. Competències exclusives en l'àrea identitària: llengua, cultura, educació.

2. Competències financeres amb l'ordinalitat com a principi rector d'un nou pacte fiscal, i creació d'una Agència Tributària compartida.

3. Competències econòmiques-polítiques entre les que sobresortirien: l'establiment d'un correlació entre l'aportació de Catalunya al P.I.B. i els compromisos d'inversió estatal anual. Consorciar amb la Generalitat totes les actuacions inversores de l'Estat a Catalunya, com una forma de assegurar el seu compliment i de reforçar la lleialtat mutua.

C) Restablir plenament el paper de la Generalitat com a representant ordinari i únic de l'Estat a Catalunya, situant les Diputacions i Ajuntaments sota la jurisdicció de la Generalitat.

D) L'acord resultant hauria de posar-se a votació a Catalunya (podria entendre's com un referèndum pactat) abans d'incorporar-se al nou marc constitucional, via disposició addicional, o com millor procedeixi.

Els que venim d'un catalanisme de llarg recorregut (tan continuat que té les seves arrels en la lluita de l'esquerra catalana i espanyola contra la dictadura franquista), sempre hem rebutjat el xoc del tot o res.

Hem estat gairebé viciosos en voler combinar sempre la lluita amb el pacte i el diàleg. Però avui ens trobem immersos en aquest conflicte que des del primer dia ens ha deixat orfes de resposta i / o proposta per part de tots dos contendents. Naturalment, sempre qui més pot és qui té mes responsabilitat. Per això mateix, el estentori silenci del senyor Rajoy obliga, un cop més, a recórrer a l'arbitratge exposat més amunt.

De fet, la proposta resumeix molts anys de lluita i treball polític, personal i col·lectiu, a la Generalitat, al Parlament i a les Corts Generals. Es tractaria de construir un nou significant per a una Espanya moderna i democràtica, amb una Catalunya nació que vol ser diferent però no distant. Cpm deia Rubio Llorente: nació per nació i respecte mutu.