Montse Melià, periodista

A tots els països hi ha clavegueres de l'estat, afirmen per defensar-se els que les han fet servir de manera desmesurada. És cert, haver-ne, n'hi ha, però aquí encara ens falten alguns esglaons per pujar en la democratització plena de tots els poders de l'estat i per això les nostres clavegueres fan pitjor olor que d'altres. Als països amb democràcies assentades des de fa segles, si t'enxampen actuant a les clavegueres i contravenint la llei, ho pagues i per tant has d'evitar determinades pràctiques alhora que t'assegures una professionalitat superior d’ aquells a qui encarregues algunes practiques diguem que de dubtosa legalitat.

Tenim molts exemples, sense anar més lluny el Watergate. L'equip del president dels Estats Units va espiar el seu principal rival i quan es va descobrir no li va quedar cap altra cosa que dimitir, sinó volia que fos el Capitoli qui el fes fora. Margaret Thatcher, que tenia més caràcter que cap altre dirigent del seu temps, va admetre haver ordenat disparar contra membres de l'IRA a Gibraltar durant una sessió de la Cambra dels comuns. Igual que van fer Georges Bush i Tony Blair, que van reconèixer la inexistència d'armes químiques a l'Iraq, quan ja havien declarat una guerra que va costar milers de vides a ciutadans innocents, i quan ja no eren al poder. Aquí encara estem esperant una declaració similar de José Maria Aznar, no la farà perquè segueix dirigint, potser no directament, el PP a través de la FAES i perquè probablement és un personatge que ha fet de tot per arribar al poder. Un poder que aquestes elits dirigents espanyoles es creuen que és seu per sempre i des de sempre. Aquestes elits són les que mitjançant tots els poders de l'estat, executiu, legislatiu i judicial, han portat aquesta nau que és Espanya per on han volgut, o millor dit per on els ha interessat per poder mantenir els seus privilegis.

Van accedir a que a Espanya s'instaurés una democràcia al 1978 a canvi de no poques concessions que bàsicament es resumeixen en una, que les grans decisions polítiques, judicials i econòmiques, se segueixin prenent en la mateixa direcció i quan durant aquests anys no ha pogut ser així doncs res, les clavegueres ho solucionen. El cas és que no es prenguin grans decisions en la direcció "equivocada".

Perquè els molesta Podem i especialment el seu ja exlíder Pablo Iglesias? Perquè són una seriosa amenaça en contra de les seves pretensions. El govern del PSOE i de Podem pot pujar els impostos a les grans fortunes, pot modificar les majories a l'òrgan de govern dels jutges que en aquest moment és marcadament conservador, pot aportar més fons a les sanitat i educació públiques amb el que les seves empreses veurien reduïts els seus ingressos, etc, etc. I perquè carregant-se la peça menor del govern es cobren la més gran.

No els uneix cap organització, simplement els uneix l'interès comú.

Han fet servir el desprestigi contra els dirigents del partit morat. Des d'anomenar-los "podemites", que té una implicació clarament despectiva, fins a fabricar notícies falses de forma constant.

El pitjor de tot ha estat fins i tot el seguiment dels mitjans de comunicació. En aquest país hi ha grans professionals del periodisme, però també n'hi ha de dolents, molt poc professionals o/i molt confosos.

És un axioma d'aquesta nostra professió que els periodistes no fem política, fins i tot penso que no hem de tenir relacions estretes amb polítics si poden influir en la nostra feina. És clar que els periodistes tenen ideologia però això es deixa a la porta així que entres a la redacció. Per tant, un periodista mai no ha de ser massa amable en una entrevista amb un polític en exercici, sobretot si ostenta el poder. Una altra cosa és fer un article d'opinió com aquest. Opinió no és el mateix que informació i cal diferenciar-ho sempre, encara que sovint no es fa.

Per això són tan obscens els enregistraments de la conversa de Garcia Farreras amb l'excomissari Villarejo. Les notícies es donen quan estan contrastades i si no, no es donen. Fins i tot és dubtós que sigui informació donar dues versions d'un fet. Què és això que la informació és "burda" però la donaré? Quan és obvi que Iglesias ho va desmentir. I vaja si va donar el tema per a tertúlies a La Sexta Noche! O sigui que el treball polític, el que tenia interès per als que pretenien deixar Podem fora del joc polític, es va fer.

És el mateix procediment que es va fer servir per acabar amb l'independentisme català. Usar les clavegueres. Pels àudios de José Manuel Villarejo hem conegut el que va ser l'Operació Catalunya, que de fet ja va revelar anteriorment Público. Aquesta operació està darrere de la campanya contra els Pujol. La poca professionalitat de la investigació, pendrive fals inclòs, pot engegar a dida la possibilitat que el cas arribi a jutjar-se finalment. I no diguem ordenar presó preventiva per a dos líders socials que es van dedicar a instigar la població a favor de la independència de Catalunya des del carrer. Vaja, com històricament han fet tants líders socials a tot el món. On va quedar en aquest cas la llibertat d'expressió? I La llibertat de reunió i manifestació? Ells no podien prendre cap mena de decisió política perquè no eren al Govern.

És com si aquestes històriques elits dirigents (extractives les han anomenat alguns) volguessin continuar vivint en temps passats, no només els de la dictadura franquista, quan ells i elles eren els que manaven sobre tot allò important que es decidia en aquest país. I tenien en "nòmina" jutges, empresaris, periodistes i membres del parlament. I ara en lloc d'apostar amb totes les conseqüències per les regles de la democràcia, que es posen en boca a tota hora, prefereixin la foscor de la claveguera. Sembla que no s'atreveixin a practicar el joc democràtic, temen perdre? Com ho va témer Rajoy durant el "Procés". Pena de dirigents!

Hi ha una bona notícia, els que no són com ells són més i els poden derrotar. Primer de tot a les urnes. Aquesta és la força del sistema democràtic.