Ernest Maragall, president del Grup Municipal d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona

Quan a la tardor del 1981 l’Alcalde Narcís Serra va dir en veu alta "Barcelona vol optar a organitzar els Jocs de 1992" la reacció no va ser, ni molt menys, d’entusiasme col·lectiu.

Feia pocs mesos del cop d’Estat de febrer del 1981 i el país seguia immers en una barreja de por, desconfiança i incertesa.

Era inevitable fer-se algunes preguntes.

Què seria de la democràcia estrenada tot just quatre anys abans i encara tendra, després del fre i marxa enrere que va suposar el 23F?

Com podíem somiar per a Barcelona esdeveniments tan quimèrics com els que havien aconseguit ciutats tan "importants" com Los Angeles o Seül?

La reacció centralista que va seguir al cop d’Estat era compatible amb uns Jocs pretesament barcelonins i catalans?

El que va costar d’entendre i assumir és que la gosadia barcelonina contenia la resposta adequada a totes aquelles preguntes.

La iniciativa barcelonina volia ser també un revulsiu, un punt d’inflexió per passar pàgina de les recents amenaces antidemocràtiques.

Igualment, aquell anunci contenia un missatge de confiança en les pròpies capacitats institucionals i socials. Les de Barcelona en primer terme i les del país per contagi positiu.

En tercer lloc, primer implícitament però finalment de forma explícita, hi havia un exercici de recuperació de la memòria històrica que ens parlava dels Jocs republicans (frustrats) de 1936.

En tot cas allò era un gest, més aviat un cop de puny, d’afirmació de Barcelona com a ciutat i capital.

De seguida van aparèixer els típics dubtes i suspicàcies que els catalans som capaços de dur a límits increïbles, especialment si es tracta de dubtar sobre nosaltres mateixos.

El nacionalisme conservador va reaccionar a la defensiva o, des d’alguns sectors, clarament a la contra, en base als resorts de poder econòmic i institucional que llavors tenia.

La victòria socialista a les generals d’octubre de 1982 ("el cambio") van precipitar, i van facilitar, les primeres decisions efectives.

L'accés de Narcís Serra al nou govern garantia l’enllaç estatal i el de Pasqual Maragall a l’Alcaldia, immediatament refrendat en les municipals de 1983, va significar la irrupció d’un nou tipus de lideratge que aviat donaria fruits visibles.

De seguida van començar els debats en públic i en privat.

Com havia de ser la candidatura? Quin rol havia de jugar cadascú? Quins objectius ciutadans ens havíem de plantejar enllà dels esportius i organitzatius? Qui i com s’havia d’assumir el finançament d’un esdeveniment tan complex i exigent?

Les grans qüestions van anar quedant clares:

El lideratge global del projecte olímpic corresponia a la ciutat, a l’Ajuntament de Barcelona.

La implicació de totes les administracions era imprescindible en tots els sentits: organitzatiu, inversor, financer.

Els Jocs havien de ser assumits i compartits amb la societat civil i, sobretot, amb l’empresariat, si volíem assolir la designació olímpica en un context de duríssima competència entre grans ciutats (Amsterdam, Birmingham, París...).

Per tot això el primer gran esforç va ser el de reunir les voluntats i recursos que calien per donar solvència a la candidatura.

Aquest va ser el primer i segurament decisiu factor de l’èxit posterior: el país s’hi va posar. Empresaris i institucions van aportar-hi recursos, dedicació i capacitats per posar en peu el comitè de candidatura i es van endegar les tasques de disseny de l’esdeveniment  i les de relació i conquesta de voluntats arreu del món.

Parlem del període 1982-86, els quatre anys on es va construir la base conceptual del projecte: lideratge públic i complicitat social en un equilibri sempre provisional però cada cop més sòlid i genuí, basat en el respecte als rols de cadascú i en la suma d’energies i capacitats.

(Qüestió curiosament coincident però en sentit invers amb un dels debats centrals de la Barcelona actual mancada, precisament, del mínim grau de complicitat positiva entre institució i ciutadania, entre Ajuntament i societat civil, sigui econòmica, cultural, del tercer sector, esportiva o urbanística).

Tot això va permetre l’esclat d’aquell 17 d’octubre.

Havíem passat de l’escepticisme inicial a l’entusiasme general. D’una ciutat que havia de lluitar per la supervivència (...i per pagar les nòmines com fa poc recordava Narcís Serra) a una ciutat il·lusionada i orgullosa que no s’acabava de creure que tot allò fos cert.

I tant que ho era!