Montse Melià, periodista

Diumenge passat centenars de milers de persones van sortir al carrer a Barcelona per mostrar el seu suport a l'independentisme. Tot i les diferències entre ERC i JUNTS, que van portar la cúpula republicana a no assistir per primera vegada a aquesta manifestació, molts dels que els voten sí que van ser-hi. Precisament molts dels que van anar-hi ho van fer per demostrar que ni els agraden les baralles dels partits de la coalició de Govern, ni consideren que estiguin fent gaire per solucionar el conflicte. S'entén que el que volen aquests manifestants és que es prenguin decisions a la línia de l'autodeterminació o a la de la convocatòria d'un referèndum. És una posició ferma i d'aquí no baixen. I són molts, majoria o no són suficients per ser tinguts en compte. I això no implica que no es tingui en compte els que defensen el contrari. Així doncs, l'únic que pot aclarir una mica les coses és precisament poder saber quants són en realitat.

L'independentisme a Catalunya no és un soufflé, encara que a 600 quilòmetres de Barcelona molts es mostrin convençuts que això és així. Però no és així. Molts estan desencantats perquè van creure, erròniament, que la independència era un fet a l'abast de la mà perquè així ho van explicar. Altres irredents estan convençuts que continua sent possible, encara que no saben com ni amb qui ni probablement estiguin disposats a determinats sacrificis. Molts altres se senten enganyats, amb raó, per uns dirigents que els van anunciar l'arribada imminent a la terra promesa sense tenir cap certesa i, el que és pitjor, sense tenir cap evidència on agafar-se.

Malgrat tot, aquí segueixen, cosa que demostra que és una ideologia molt arrelada en una part substancial de la població catalana i que, tot afirmant de tant en tant que això s'ha acabat, no s'acabarà. I com que no s'acabarà, alguna cosa s'haurà de fer. O resultarà que aquests ciutadans no formen part d'aquesta democràcia tan assentada i se'ls ha de deixar de banda com els ximples? Que poden continuar així manifestant-se any rere any sense que ningú no faci res per ells! Això no pot acabar bé. Tampoc és cert que la majoria es deixessin convèncer per una drecera de dirigents que només pensaven en el seu propi interès. Si fos així els anys de presó i els discursos més apaivagats de molts d'aquests dirigents després del fracàs del Procés, haurien reduït molt el volum dels seguidors. I tampoc no ha estat així. Aquí segueixen i són molts més dels que es creu. Per què encara que molts hagin abandonat el carrer, això no vol dir que abandonin el seu suport al moviment separatista. Són els que si hi hagués una votació, segur que anirien a recolzar la secessió.

Total, que any rere any la Diada demostra que el conflicte existeix perquè una part de la ciutadania de Catalunya aposta per la independència, mentre que a l'altra part ja li va bé que les coses segueixin com estan. I el cas és que els separatistes no es conformen que les coses segueixin igual. Una situació força insostenible que en el fons impedeix governar la Generalitat com caldria, ja que gairebé tot està contaminat per uns o altres. De gairebé tot se'n fa la mateixa lectura i així és impossible avançar.
Al fons, l'única solució possible és un referèndum pactat. És l'única manera de saber exactament el suport que té l'independentisme. Si el suport és majoritari quedarà clar que caldrà fer alguna cosa, són les regles de la democràcia. Si no, també quedarà clar que el tema estarà mort durant uns quants anys.

La Constitució no permet celebrar un referèndum, però tampoc ho permetia al Canadà amb el Quebec, i van trobar una via per convocar-lo. O sigui que impossible del tot no és. Cal posar-hi voluntat en bé de tothom.

La possible convocatòria d'un referèndum no ha d'inquietar ningú, més enllà dels aspectes legals, ja que es tracta que tothom pugui expressar la seva voluntat sense traves. El que passa és que aquesta qüestió es va convertir des de l'inici del procés en una arma llancívola sense igual per a la dreta política. La prova és que no hi ha discurs dels seus líders que no surti aquest tema, el de la independència més que no pas el referèndum, a col·lació. I això que des de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució no hi ha hagut situacions complicades més enllà de la negativa a retirar una pancarta per part del president Torra o la negativa de Laura Borràs a retirar l'acta a un diputat. Res que desestabilitzi ni plantegi un pols a l'Estat.
En definitiva, o s'emprèn de veritat una negociació/diàleg constructiva, tendent a superar aquest atzucac o ningú sap com pot acabar, més enllà d'alimentar els discursos de la dreta que no dubta a emprar males arts quan està al Govern espanyol, com demostra l'operació Catalunya.