Ivano Peddis*

Què son les xarxes d'activistes ambientals i per a què serveixen?

 La crisi climàtica és global. Tot i haver-hi àrees i persones molt més afectades que d'altres, cap zona del món pot eludir-la. Les notícies sobre onades de calor i altres catàstrofes meteorològiques, són cada cop més presents.

Si no volem que la situació climàtica empitjori fins a un punt de no-retorn, cal acabar ràpid amb l'ús dels combustibles fòssils i accelerar la transició energètica. Seria, però, injust sacrificar alguns territoris per a produir electricitat neta, només per a alimentar el mateix creixement econòmic, fet de malbaratament per un costat i d'extrema pobresa per un altre, que ens ha portat fins a aquest punt.

És clar que, en el moment de pensar i dissenyar la transició energètica, no podem limitar el disseny a la construcció de megaprojectes renovables seguint únicament criteris numèrics, com ara la potència energètica. No podem deixar «al mercat» les decisions sobre «què», «com», «quan» i «on» instal·lar fonts d'energies renovables, ja que això ens podria portar a decisions equivocades com ara construir projectes sobre sòl agrícola i natural, amenaçant la sobirania alimentària i la biodiversitat del territori. Podria ser que fent-ho així s'aconseguissin alts estàndards d'eficiència energètica i baixos costs de construcció i producció; s'abdicaria, però, la missió ecologista amb la què es promouen justament les renovables.

Afortunadament, moltes comunitats dels territoris afectats per megaprojectes de renovables s'hi resisteixen a través de petits moviments ecologistes locals. Amb dificultat, aquests novells Davids planten cara a un Goliat format per grans empreses energètiques, algunes institucions públiques i una part de la opinió pública, amb acuses de no voler la transició ecològica per quin sap quina obscura raó. Malgrat això, aquests col·lectius en lluita saben unir els seus esforços amb altres realitats de la mateixa part de la barricada.

Les xarxes de persones actives no tan sols es donen en moviments ecologistes que lluiten per aturar megaprojecte energètics amb poc valor social, molts moviments locals en un mateix àmbit territorial (comarcal, regional, estatal, europeu, etc.) poden formar xarxes, i presentar conjuntament les seves reivindicacions a l'autoritat pública competent (al Parlament, al Govern estatal, a la Comissió Europea...). A més de que la unió sigui una bona estratègia de lluita, aquestes xarxes constitueixen també un terreny fèrtil per a cultivar experiències de mutu aprenentatge entre els seus membres.

Una trobada d'entitats veïnals i ecologistes de diferents territoris i contextos, com ha sigut per exemple el Volt 5 (una iniciativa de la Xarxa per la Sobirania Energètica per denunciar els  impactes del model energètic fòssil, extractivista i ecocida actual), permet a cada participant  conèixer persones i escoltar i compartir discursos, històries i pràctiques. La campanya contra la MAT (línies d'electricitat de «Molt Alta Tensió») al Baix Camp, la batalla contra els mega-parcs eòlics a la Sardenya i la resistència dels pobles indígenes de l'Amazònia contra el barratge dels rius,  formen part de la mateixa lluita contra el mateix sistema fòssil mundial.

Contra què es manifesten les xarxes pel territori?

Encara que Catalunya, l'Estat espanyol i Europa formin part del «Nord global» (o sigui, dels països més rics, i que consumeixen més energia i recursos), s'ha de fer una distinció entre les àrees metropolitanes i les zones perifèriques, sobretot rurals, d'aquests territoris.

Mentre les àrees metropolitanes són «forats negres» que consumeixen la major part de l'energia i dels recursos produïts, els territoris perifèrics consumeixen relativament poc (per la menor densitat demogràfica i pel menor desenvolupament econòmic), però produeixen bona part del que es consumeix a les ciutats per a mantenir el seu model de consum. Per exemple, zones com ara la Terra Alta o el Camp de Tarragona tenen un paper de producció massiva d'energia «barata i neta» (sobretot fotovoltaica i eòlica) que hauria d'abastir part del consum de Barcelona. Aquesta energia s'extreu dels llocs de producció i es transporta (a travès de les línies MAT) cap als llocs de consum, amb poc o cap benefici per als territoris de procedència i de trànsit.

Aquest «extractivisme energètic» es repeteix amb formes semblants en molts altres contextos. Sardenya també és Sud davant de la península italiana, en particular del Nord, històricament motor econòmic i industrial de l'estat italià i gran consumidor d'energia i recursos.

A Sardenya es produeix electricitat a travès de combustibles fòssils, i de renovables. Es produeix molt més del que es consumeix a la illa (quasi 40% de sobreproducció en el 2020).

No obstant això, en els últims anys, s'està donant un autèntic «assalt» per terra i mar per part de grans companyies energètiques italianes i estrangeres que proposen a les autoritats públiques desenes de mega-projectes de parcs eòlics i fotovoltaics amb la pretesa d'ocupar hectàrees i hectàrees de sòl agrícola i forestal o de mar (principalment d'alta mar, o off-shore), augmentant vertiginosament la sobreproducció d'energia de la illa.

Aquestes noves activitats no suposen cap compensació, ni per les factures de la llum ni per les finances regionals de la població de Sardenya que patirà les conseqüències dels nous projectes energètics al seu territori. Aquests projectes tampoc s'ha demostrat que tinguin cap efecte positiu sobre les economies locals i tampoc mostren cap transparència sobre els impactes mediambientals.

Aquest fet ens fa entendre la natura palesament especulativa d'aquests projectes: la seva finalitat sembla ser l'exportació de l'energia cap a altres llocs, potser aprofitant de subvencions públiques.

Moltes comunitats locals afectades, amb diverses entitats contràries als megaprojectes de renovables, es manifesten amb una consigna que es podria sintetitzar amb l'afortunada frase «Renovables sí, però no així!».

Les persones familiars amb la problemàtica de l'extractivisme energètic, probablement s'hauran reconegut en aquesta breu descripció del context energètic sard. De la mateixa manera, s'hi reconeixerà qui aposta per les alternatives a la producció centralitzada, com ara les comunitats energètiques, potser la proposta més comú i experimentada per part de les realitats de lluita contra els megaprojectes.

A l'Estat italià, com a l'espanyol, ja el quadre legal i burocràtic no afavoreix gens les comunitats energètiques i, a més, ENEL (la distribuïdora pública i única de l'electricitat a nivell estatal) posa obstacles als projectes energètics locals i petits. Més o menys el mateix que fa Endesa (empresa de la qual ENEL és propietària) a l'estat espanyol.

Resulta evident la necessitat de fer xarxa entre les realitats de lluita territorial, properes i llunyanes, perquè es combat contra el mateix sistema extractiu i colonialista. És fonamental també adaptar les alternatives a cada context segons les seves necessitats i característiques dels territoris.

Com teixim xarxa?

Com teixim xarxa? Hi ha coses que ja es duen a terme: accions concretes, assemblees i trobades a diversos nivells, jornades de convivència i formació en el territori... I aquí és de primera importància preveure facilitacions logístiques i econòmiques, per a què aquestes experiències no siguin només per a pocs privilegiats.

A més d'aquestes experiències curtes i «intensives», les activistes poden tenir períodes llargs d'activisme immersos en un altre context, en manera «extensiva»: li podríem dir a això «mobilitància» (militància en mobilitat), inspirant-nos als programes de mobilitat estudiantil i de treball com ara l'Erasmus. I ningú impedeix que aquests mateixos programes constitueixin també ocasions per a intercanvis d'activistes.

Finalment, totes les experiències esmentades, curtes i llargues, sempre són espais on es teixeixen noves aliances: és de cabdal importància mantenir-les i consolidar-les, a travès de l'intercanvi constant de coneixements, idees i persones, per a què les respectives lluites es reforcin recíprocament.

*Observatori DESC