Els sediciosos catalans

L'exconseller d'Afers Exteriors Raül Romeva, l'exconseller de la Presidència Jordi Turull, l'exvicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, l'expresident d'Òmnium, Jordi Cuixart, l'exconseller d’Interior Joaquim Forn, l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez i l'exconseller de Territori i Sostenibilitat Josep Rull a la sortida de la presó de LLedoners.- Kike Rincón / Europa Press
L'exconseller d'Afers Exteriors Raül Romeva, l'exconseller de la Presidència Jordi Turull, l'exvicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, l'expresident d'Òmnium, Jordi Cuixart, l'exconseller d’Interior Joaquim Forn, l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez i l'exconseller de Territori i Sostenibilitat Josep Rull a la sortida de la presó de LLedoners.- Kike Rincón / Europa Press

Sergi Sol, periodista

La sedició -és a dir, allò de Catalunya- ha tornat a frenar la renovació del govern dels jutges. Feijóo s'ha desdit d'un compromís que, d'altra banda, debilitava l'hegemonia de la dreta a la judicatura. I això que ningú sap del cert quina seria la hipotètica proposta de Pedro Sánchez per modificar el delicte i aparellar-lo a estàndards més en consonància amb els països de la Unió Europea.

Feijóo està en línia amb el magistrat Marchena en aquest assumpte, com en tants d'altres. Com ho està aquell PSOE que s'assembla al PP com dues gotes d'aigua tan aviat s'esmenta Catalunya. Aquí hi ha els Lambán o García-Page i els seus altisonants, abruptes i constants referències a Catalunya. Això dels Jocs Olímpics de Lambán n'és un exemple, de tants, de pur i visceral anticatalanisme.

No cal que la qüestió estigui relacionada amb l'independentisme. Només que faci flaire de català, aquesta adinerada regió que van aixecar immigrants espanyols amb la seva suor i sacrifici, segons relat a l'ús en els molt castissos conciliàbuls constitucionalistes. Ja ho va advertir al seu dia el merengue Ramón Mendoza "els catalans s'ho volen quedar tot".

Just quan les enquestes marquen un punt d'inflexió a l'anomenat efecte Feijóo, els populars han decidit tallar en sec tota possibilitat de renovar el CGPJ. El pretext és Catalunya, cosa que tampoc constitueix cap novetat.

I això que Puigdemont també ha carregat contra la possibilitat de reformar el delicte de sedició. Segons Waterloo només és acceptable una derogació total. Perquè la reforma no acosta Catalunya a la independència. Com si una derogació ho fes!

Quina ximpleria. La dreta indepe fa temps que fa el joc a la dreta espanyolista i a aquella esquerra de lambans i pages d'antiga soca. Però aquest és un altre tema que té més a veure amb una posició personal determinada i una estratègia política buida que només s'entén per aversió als republicans. A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. Una reforma que tregui ferro al delicte de sedició no acosta gens a la independència. La seva supressió, tampoc, és clar.

De fet, la celebració d'un referèndum no està tipificada al Codi Penal. I això no va ser obstacle per muntar un judici ad hoc, asseure VOX al costat de la Fiscalia i penar amb 100 anys l'1 d'octubre. Això de la Declaració d'Independència és una altra cançó, carregada de simbolisme però fúnebre. No només Puigdemont ho va defugir sinó que va donar ordre de no donar-li cap curs legal paralitzant la seva publicació al DOGC.

L'1 d'octubre l'independentisme estava exultant. El 27 d'octubre no. I a mesura que van anar passant els minuts tothom va constatar que aquesta Declaració era paper mullat. Els més entusiastes, abarrotant la plaça Sant Jaume, de seguida es van adonar que no estaven les coses per orgues. La bandera espanyola no va ser arriada en cap moment i ni remotament ningú -i ningú és ningú- va sortir al balcó del Palau de la Generalitat. No ja per retre comptes de res, ni tan sols per fer una ullada o saludar els concentrats.

La reforma de la sedició sí que seria de fet una esmena tàcita a un judici que porta totes les cartes per esfondrar-se quan arribi a mans del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Tot i que no només alleujaria penes. També dificultaria una interpretació abusiva que és justament el que van fer Marchena i els seus col·laboradors necessaris. Majoritàriament, més que conservadors, a la dreta de la dreta.

Per això Marchena està entre inquiet i nerviós de nou. Perquè tem -com el mateix explica en privat als seus comensals- que la reforma de la sedició dóna ales a esmenar la seva controvertida sentència davant el TEDH, cosa que per altra banda ja van fer amb contundència dos magistrats del Tribunal Constitucional (TC).

I plou sobre mullat. Els indults ja van ser interpretats per Marchena just en aquest sentit. Perquè simplement, encara que parcials, deixaven en evidència la contundència de la sentència del TS. I aquesta exageració majestàtica que demonitza el Referèndum d'Octubre quan l'equipara a un cop d'estat, com el de Primo de Rivera, Sanjurjo, Franco o Tejero.

Indults que, per altra banda, encara es podrien revocar gràcies a l'opinió sobrevinguda d'una nova magistrada dretana.

Hi ha tres institucions que històricament han tingut un biaix dretà a Espanya. L'Església, l'Exèrcit i la Judicatura. I poc o res ha canviat, seguim allà mateix i amb els catalans assenyalats sempre com el Papus.