Sato Díaz, cap de política de Público

Encara no ens hem acomiadat d'aquest intens 2022 i ja podem intuir part del 2023. Això cal dir-ho amb la boca petita, és cert, que darrerament els temps tendeixen a sorprendre'ns amb imprevistos catastròfics. Però sí, a mesura que ens acostem al nou any, podem endevinar una mica sobre de què aniran els propers 12 mesos.

I sembla cada cop més obvi que el proper any serà el del referèndum a Catalunya. I això serà així encara que no hi hagi una crida a les urnes específica per part de les autoritats polítiques competents, ni es comprin urnes homologades per a aquest efecte, ni s'imprimeixin paperetes especials... Però sí, hi haurà referèndum a Catalunya, i aquest ha estat, és i serà, potser, el tema més polèmic de la política espanyola. L'autodeterminació de Catalunya aixeca passions contraposades i activa forces centrífugues que són capaces de fer esquerdar la societat espanyola i la catalana, cosa comprovada en la nostra història més recent.

L'exercici del dret a decidir el futur polític per part del poble català no serà permès per l'Estat espanyol. Mai diguis mai, però molt hauran de canviar les coses perquè això passi. Moltíssim. Com vam veure el 2017 i aquests anys que l'han seguit, l'efervescència del sobiranisme a Catalunya es contraposa amb una convulsió del nacionalisme espanyol que neutralitza els avenços cap a l'autodeterminació catalana i posa en risc les conquestes democràtiques a tot l'Estat. Un nacionalisme espanyol que pren impuls i fa servir els subterfugis estatals (policials, judicials, polítics, mediàtics...) per reprimir la dissidència. I és que, a diferència del sobiranisme català, el nacionalisme espanyol disposa d'un Estat i les eines per al seu ús i gaudi.

El reconeixement que Catalunya és una nació genera infarts a la ribera del sud i occidental de l'Ebre. Més enllà del debat jurídic sobre el concepte nació, que tants maldecaps va generar en els constituents del 1978 i circumval·lacions en la redacció de la Carta Magna, si assumim l'accepció que la nació és una població que comparteix origen, cultura, idioma, història... no es pot negar que Catalunya ho sigui. Una llengua pròpia, el català, que genera una manera de comprendre el món diferenciada, mitjançant una literatura i una producció artística distanciada i original, una economia amb les seves pròpies peculiaritats, costums socials arrelats...

La nació catalana, si la reconeguéssim per fi, tindria una peculiaritat de gran rellevància, seria una nació que es complementa amb la resta de realitats nacionals que cohabiten a l'Estat espanyol, que no s'entén sense les altres, ja que comparteixen llengua, origen, recursos econòmics, un context cultural i artístic en comú. La riquesa de l'Estat espanyol, entenent-ho com un actor polític plurinacional, genera monstres en els grups que pretenen negar l'existència d'aquesta pluralitat.

Si políticament reconeguéssim Catalunya com una nació, el següent pas hauria de ser acceptar-li la capacitat de decisió política. El poble català i el dret a manifestar-se políticament, votant. Si, com passava fa uns anys, el referèndum d'autodeterminació fos gairebé un consens social -no així la independència, que mai no ha aconseguit més suport que la meitat de la ciutadania catalana-, no quedaria altra opció que facilitar democràticament les eines perquè la consulta es fes amb totes les garanties. El contrari seria demofòbia, por del vot.

Però aquest escenari està llunyíssim, malgrat que aquest any 2023 que entra sigui l'any del referèndum a Catalunya, com diem. I això que no hi ha sobre la taula ni a l'horitzó cap reconeixement nacional a Catalunya ni la intenció de permetre que el poble català exerceixi el dret a l'autodeterminació per part del Govern de Pedro Sánchez. Serà l'any del referèndum, sí, però per altres motius.

Aquest mes de desembre Catalunya ha tornat a la primera pàgina del debat polític estatal. Un debat que, depenent del lloc on ens trobem i dels altaveus mediàtics que el difonguin, té una melodia o una altra, fins i tot es pot convertir en mer soroll estrident. La derogació per part del Govern espanyol i Congrés del delicte de sedició i la reforma del de malversació ha tornat el focus al conflicte Estat-Catalunya. Sobretot quan el president Pere Aragonès va tornar a posar sobre la taula la principal reclamació política d'ERC, amb la qual s'ha consolidat com a primera o segona (depèn de l'elecció que es prengui per exemple) força política catalana: l'autodeterminació, vegeu el referèndum.

Que el conflicte català s'ha de solucionar votant és un consens més estès del que sembla. De fet, fins i tot el mateix Mariano Rajoy, quan la tardor del 2017 el conflicte polític va arribar fins a les cotes més altes de tensió, després de la celebració de la consulta de l'1-O i la declaració (o declamació) d'independència pronunciada per Carles Puigdemont , va utilitzar l'article 155 de la Constitució per intervenir la Generalitat, dissoldre el Govern i el Parlament i convocar eleccions autonòmiques. És a dir, quan el conflicte estava en el moment més calent, el PP va veure la solució a les urnes... I l'independentisme va tornar a aconseguir majoria absoluta.

Més enllà d'un referèndum d'autodeterminació que pregunteu dicotòmicament sobre si Catalunya ha de ser un estat independent o part de l'Estat espanyol, hi ha consultes per a tots els gustos. De moment, el Govern d'ERC recicla la proposta que ja van fer els comuns el novembre del 2017, amb Xavier Domènech al capdavant, d'un "pacte de claredat" a l'estil del que es va desenvolupar al Canadà per al Quebec. També havia estat defensat aquest model en el passat pel PSC. Aquest es basaria a assolir primer un gran acord polític i social a Catalunya a favor del referèndum que, posteriorment, es portaria al Congrés dels Diputats en forma de llei orgànica amb l'objectiu d'aconseguir les majories per tirar-la endavant.

També el Govern, dirigit per Aragonès, ha desempolsat el bagul dels records de les consultes internacionals per fixar-se en Montenegro. Aquest desembre, mentre l'olla exprés de Madrid bullia per les reformes de la sedició i malversació, ERC proposava la via montenegrina per separar-se de Sèrbia: una consulta que aconseguís una participació mínima del 50% i un suport al sí a la independència d'almenys el 55% van ser les condicions que van permetre al país balcànic trencar la unió amb Sèrbia el 21 de maig del 2006.

Per part seva, el PSC de Salvador Illa també sembla obert a consultar la ciutadania catalana sobre el futur polític de la comunitat. Tot i això, els socialistes catalans (primera força política a les eleccions autonòmiques del febrer del 2021) veurien bé, tal com reconeixia l'exministre de Sanitat aquest mes, que la consulta a la ciutadania fos sobre com organitzar l'autogovern de Catalunya, al marc de l'Estatut i la Constitució, amb l'acord polític previ dels grups del Parlament.

Hi ha propostes, i moltes, i aquest 2023 serà l'any del referèndum a Catalunya, en fa tota la pinta. I no perquè se celebri aquest en qualsevol de les seves modalitats, com ja hem subratllat, sinó perquè se'n parlarà tant com si s'estigués celebrant. I el motiu principal d'això té un nom propi: Alberto Núñez Feijóo.

El líder popular va arribar a l'abril a la presidència nacional del partit amb l'objectiu, fracassat, de dissimular un tarannà més moderat que el del seu antecessor, Pablo Casado. El 27 d'octubre, quan el PSOE i el PP estaven a punt de tancar un acord per renovar el CGPJ, a Feijóo li van tremolar les cames després de la pressió d'alguns mitjans conservadors de Madrid i va trencar les negociacions amb el Govern estatal. Des de llavors, sembla que la política de Gènova sigui teledirigida des de la Puerta del Sol, seu de la Presidència de la Comunitat de Madrid que ostenta Isabel Díaz Ayuso.

Gènova tenia totes les esperances posades que la crisi de la inflació derivada de la guerra d'Ucraïna mostrés a hores d'ara un panorama econòmic desolador, però la realitat és tossuda i l'economia espanyola ha aguantat el temporal molt millor del que els vidents pregonaven a inicis del curs polític al setembre. Com que el flanc econòmic no ha sortit bé a Feijóo per fer oposició, el PP torna a allò de sempre, a competir amb Vox per veure qui és més nacionalista, qui incendia més el panorama amb Catalunya com a teló de fons.

I aquestes dues variables, la proposta d'ERC d'avançar cap a un referèndum en coherència amb la proposta política de l'autodeterminació i un PP desnortat que s'ha quedat sense la carta de l'enfonsament econòmic, faran del 2023 l'any del referèndum a Catalunya. I no perquè aquest se celebri, sinó perquè potser no deixem de parlar-ne com no canviïn les tornes.

Bon Any Nou.