Salvador Milà, ex-conseller de Medi ambient i Habitatge

Com a part essencial de la lluita contra el canvi climàtic i per assolir l'objectiu de l'Acord de París de limitar l'augment de la temperatura mitjana a nivell mundial a 1,5 ºC, Catalunya ha d'assumir les seves responsabilitats de reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Cal tenir en compte que la quota d'energia renovable en la demanda final d'energia de tota la UE s'ha d'apropar al 60% l'any 2030 i al 100% el 2035. Catalunya està molt lluny d'aquests objectius.

Enfront de l'actual model basat en la producció energètica a partir de combustibles fòssils i de la nuclear, cal apostar per un model energètic sostenible. La transició energètica justa a Catalunya requereix impulsar la instal·lació de les diverses modalitats de producció d'energies renovables i fer-ho de forma accelerada, que sigui, alhora, respectuosa amb el territori i equitativa socialment. Una característica fonamental del sistema energètic basat en les renovables és que requereix d'instal·lacions que ocupen grans superfícies, de manera que el territori i les edificacions   –i per tant els seus habitants- són factors a tenir en compte.

La implantació de les infraestructures de generació energètica no es pot decidir de forma arbitrària ni ha d'estar subjecte als interessos de les grans companyies energètiques, sinó que s'ha de fer amb respecte als valors del territori –tant el rural com l'urbà- i als interessos legítims dels seus habitants, sense oblidar que la principal amenaça a la preservació dels nostres sistemes naturals i dels nostres paisatges són els efectes catastròfics del canvi climàtic. Per això cal que Catalunya disposi d'una política sòlida i integral, un Pla de Transició energètica justa, sota control públic, que ha d'incorporar quatre aspectes.

La gestió de la producció i de la demanda: s'han d'aplicar les  tecnologies de producció més innovadores, de menor impacte, major eficiència, acompanyades de l'estalvi en el consum i una menor utilització de matèries primeres, en una economia de prosperitat compartida.

La planificació territorial: ha de preveure totes les possibilitats d'implantació i avaluar-ne els impactes ambientals, preservant els espais de major valor ecològic i amb les mesures correctores i d'atenuació necessàries. Cal impulsar, en primer lloc, les accions que prioritzin la generació energètica en terrenys artificialitzats i als sostres d'edificacions industrials i residencials, i en equipaments i infraestructures públics, ja que són les més eficients, i, en segon lloc, la generació en terrenys rústics, que ajudi a recuperar i complementar el mosaic agroforestal.

La necessitat de disposar d'instal·lacions de dimensió suficient per  generar l'energia que supera les demandes locals i l'autoconsum. Sabem que la captació distribuïda de particulars i empreses per a ús propi no permet satisfer totes les necessitats energètiques. Cal, doncs, una producció destinada a la indústria, el transport ferroviari, la producció d'hidrogen verd i altres activitats estratègiques d'interès general. Per això no podem renunciar a la implantació de generadors eòlics, fotovoltaics i d'altres de major capacitat. En aquest sentit, constatem que la generació eòlica –tant la terrestre com la marítima-  té un major rendiment entès com la capacitat de generar més energia neta amb menor impacte espacial. Alhora, en tots els casos cal assumir-ne els impactes i aplicar mesures d'atenuació i d'integració. L'administració pública ha de regular aquestes grans implantacions de renovables com a infraestructures d'interès general.

L'acció econòmica i social públiques: cal valorar tots els aspectes –positius i negatius- derivats de la implantació de les energies renovables i garantir la participació dels agents del territori amb un retorn econòmic no sols en forma de compensacions sinó també de noves possibilitats d'ocupació i d'inversió en la reactivació dels assentaments rurals que complementin les activitats agràries, ramaderes i forestals. L'energia de fonts renovables de proximitat redueix els costos del sistema i permet que les persones usuàries tinguin nivells d'autonomia i control en la captació i gestió de l'energia que usen, per mitjà de les comunitats energètiques i altres formes d'economia social i cooperativa. En definitiva, cal no sols planificació i gestió públiques sinó també acompanyament i suport als projectes locals i de dinamització dels territoris, per tal de trobar una síntesi entre els interessos locals i els generals.