El suposat "sobrepès" dels partits nacionalistes al Congrés

Miguel Guillén

D'entre les moltes barbaritats que va expressar Ramón Tamames en l'esperpèntica moció de censura que ha tingut lloc dies enrere al Congrés dels Diputats, n'hi ha hagut una que, segons la meva opinió, no ha rebut l'atenció que mereix als mitjans de comunicació. Sens dubte, van ser molts els temes i moltes les coses que van esdevenir durant el transcurs de la moció, però crec que és interessant parar atenció a la qüestió a què em vull referir: la suposada sobrerepresentació dels partits nacionalistes al Congrés, un tema que de tant en tant porten a col·lació les dretes centralistes i que no sempre es tracta amb la serietat adequada, principalment perquè atenen a propaganda i interessos particulars i no a les dades. En un moment determinat de la seva intervenció, Tamames va dir que cal una nova llei electoral per evitar "el sobrepès de la representació nacionalista i separatista" en les grans decisions del parlament i del mateix govern de la nació. És a dir: cal canviar la llei existent per reduir la representació dels partits nacionalistes al parlament espanyol, perquè segons ell (i no només ell) disposen de més escons dels que els correspondria. Ja els avanço que, dades en mà, aquesta afirmació és absolutament equivocada i atén a interessos espuris que podem intuir i que tenen poc a veure amb una concepció autènticament democràtica del que hauria de ser la representativitat parlamentària. Però anem a les dades.

Atendré a les xifres referents al vot a determinats partits nacionalistes en les eleccions al Congrés dels Diputats entre 1977 i 2019 (quinze comicis en total). La qüestió del Senat dóna, almenys, per a un altre article particularment interessant, però aquí m'aturaré en el que passa amb la representativitat d'alguns partits nacionalistes (perifèrics) en les eleccions a la cambra baixa, perquè, no ens enganyem, és on es talla el bacallà i on els partits centralistes (nacionalistes també, no ho oblidem) voldrien veure reduïda la possibilitat de participació dels nacionalistes perifèrics. És una cosa que, al llarg dels anys, han plantejat dirigents del PP, C's o Vox. Em centraré particularment en els casos de CiU-JxC, PNB, ERC i HB-Amaiur-EH Bildu, perquè crec que són aquelles opcions principals contra les quals es voldria actuar i perquè han jugat històricament (i segueixen jugant) un paper determinant en la governabilitat del conjunt d'Espanya. Podríem dedicar espai també als partits nacionalistes gallecs, canaris o també als regionalistes, però l'extensió d'aquest article seria massa llarga i ens allunyaríem de l'interès troncal de la qüestió que volem abordar: la falsedat dels arguments que fan servir les dretes centralistes per perjudicar la representativitat de determinats partits nacionalistes, i per tant, dels seus votants.

En els gràfics següents es pot observar l'evolució (1977-2019) del vot aconseguit per CiU-JxC, PNB, ERC i HB-Amaiur-EH Bildu al llarg de les quinze eleccions generals que s'han celebrat fins avui. Al primer gràfic es pot veure l'evolució del percentatge de vot i, al segon, la del nombre d'escons aconseguits:

El suposat "sobrepès" dels partits nacionalistes al Congrés

El suposat "sobrepès" dels partits nacionalistes al Congrés

Com es pot veure, el percentatge de vot de cadascuna d'aquestes tres opcions polítiques (sobre el total del vot emès a tota Espanya, no només a les circumscripcions on es presentaven) oscil·la entre el 0,29% i el 5,14%, sent històricament CiU l'opció que més percentatge de vot popular havia aconseguit. El nombre d'escons varia entre les diferents convocatòries electorals, però si sumem els que han anat aconseguint aquestes quatre formacions conjuntament, veurem com les xifres oscil·len entre els 19 de 1979 i 2008 i el rècord de 32 aconseguits a les dues eleccions que van tenir lloc el 2019. El pes d'aquestes forces és, doncs, molt significatiu al llarg dels anys. I no ho oblidem: es produeix perquè hi ha un suport important a nivell electoral i social, és a dir, hi ha un nombre gens menyspreable de persones que decideixen votar aquests partits. La qüestió és: el vot d'aquests electors s'ha de tenir en compte en la governabilitat del país? La resposta, en termes estrictament democràtics, no hauria d'oferir dubtes: sí, sens dubte. Però les dretes centralistes, repetim-ho perquè convé no oblidar-ho, consideren que no, que els que suposadament volen trencar la indissoluble unitat de la pàtria no haurien de participar de la governabilitat de l'estat. I basen aquesta afirmació en una falsedat: diuen sense ruboritzar-se que la representativitat dels partits nacionalistes està inflada, que hi ha "sobrepès", en paraules de l'inefable Tamames. Doncs bé, les dades demostren el contrari. Vegem-ho.

Disposem dels percentatges de vot a aquestes quatre formacions entre 1977 i 2019, de la mateixa manera que coneixem el nombre de diputats aconseguits. Es pot calcular doncs quin percentatge representen aquests escons sobre el total de 350 que hi ha al Congrés dels Diputats, i les dades obtingudes ens demostren que la diferència entre el percentatge de vot popular i el percentatge d'escons sobre 350 és molt reduïda, sempre per sota de l'1%. Al quadre següent es poden observar les dades concretes:

El suposat "sobrepès" dels partits nacionalistes al Congrés

Com es pot observar, el màxim "sobrepès" d'aquests partits es troba en el resultat obtingut pel PNB el 1977, quan amb un 1,62% de vot popular va aconseguir un 2,29% dels escons del Congrés (8). Si ens fixem en les darreres eleccions, podem veure com JxC va aconseguir un 2,29% dels escons (8) amb un 2,19% dels vots, el PNB va assolir un 1,71% dels escons (6) amb un 1,56% dels vots, ERC un 3,71% dels escons (13) amb un 3,71% dels vots (un percentatge exactament igual!), mentre que EH Bildu va aconseguir un 1,43% dels vots escons (5) amb un 1,14% dels vots. Aquestes són les dades que, com es pot apreciar, deixen un missatge força clar: la representativitat (en escons) d'aquests partits nacionalistes no es pot afirmar que estigui molt per sobre del que hauria de ser una proporcionalitat perfecta. En molts casos fins i tot és inferior, com es pot observar al quadre anterior.

Sens dubte la diatriba de Tamames se seguirà repetint en el futur per part d'altres dirigents de les dretes centralistes, i fins i tot se seguiran fent propostes tan peregrines com aquella segons la qual tota candidatura que vulgui aconseguir representació al parlament espanyol hauria de tenir un percentatge mínim de vot a totes les circumscripcions provincials espanyoles. La veritat és que el sistema electoral vigent no sembla que es fes precisament per beneficiar les opcions nacionalistes perifèriques, per més que ens vulguin enganyar. Les dades són les que són. Només m'agradaria llançar una senzilla reflexió, a mode de pregunta, per finalitzar aquest article: intueixen quins han estat històricament els partits amb més "sobrepès" al Congrés dels Diputats? Segur que encerten la resposta. Vet aquí la clau de tot plegat.