La vulneració del dret a l'habitatge és un problema estructural que no és individual sinó col·lectiu i que té conseqüències devastadores per a les comunitats veïnals.

Basha Changue, diputada de la CUP-NCG i candidata a l'alcaldia per la CUP de Barcelona

El capital ha imposat la narrativa de considerar l'habitatge com un bé d'inversió i no un bé d'ús i així és com tenim a les institucions: protegint la propietat privada abans que el dret a l'habitatge. Les polítiques d'habitatge actuals encara incentiven el mercat, el negoci i el lucre, en lloc d'establir limitacions al mercadeig amb drets bàsics, com és el dret a tenir un sostre.

Les administracions mercantilitzen necessitats bàsiques, alimentant la concentració de poder econòmic, influència política i també judicial, dels fons d'inversió immobiliària. El 70% dels quasi 174 mil immobles per llogar per grans tenidors estan en mans de societats mercantils.

Però com que no tenim encara un cens de grans tenidors perquè la Generalitat no els vol molestar gaire i dilata la mesura en el temps, no sabem exactament quants d'aquests immobles són de fons voltors, però el que sí que sabem per exemple, és que només Blackstone ja controla 5550 pisos a Catalunya i que el 73% d'aquests estan buits.

I amb unes meses d'emergència amb més de 1600 famílies en llista d'espera -només a Barcelona-, o 2.331 persones (mal)vivint en allotjaments temporals com pensions - on la majoria són provinents de desnonaments i un terç són infants- doncs, vaja, diria que ens corre una mica de pressa.

Davant la lògica antisocial del mercat i lluny de garantir drets, estan donant cada cop més poder als fons voltors en matèria de drets bàsics. Els fons voltors, coneguts per ser estructures opaques i de difícil fiscalització són qui estan controlant, administrant i vulnerant l'accés als drets bàsics en general, i al dret a l'habitatge en particular.

Perquè l'habitatge no és ni tan sols l'objecte del seu negoci, només pretenen obtenir el benefici més gran en el menor temps possible. Per això cal blindar el seu accés a un dret bàsic com és l'habitatge de forma urgent, clara i contundent.

Els fons voltors vulneren els DDHH amb pràctiques abusives que van des del mobbing immobiliari: talls de subministraments, introducció de plagues en edificis, deixadesa de funcions de manteniment, foment de la degradació de la convivència... Fins als desnonaments violents, ignorant situacions de vulnerabilitat, amb ajuda de privats com Desokupa o de públics com la BRIMO, amb impunitat i criminalització de la protesta inclosa. I si, els poso al mateix nivell perquè tal com actuen davant d'un desnonament clarament no sabries dir qui és qui. Així de greu és la cosa.

La conseqüència de cedir el parc d'habitatge als voltors està clara: gentrificació. Marxen les veïnes del barri, ve la gent de pas - que potser pot pagar més- però no alimenten la comunitat veïnal, només alimenten les butxaques de les elits. Això sí que és degradació dels barris i pobles!

De fet, aquesta degradació no només afecta l'habitatge sinó als serveis del barri: comerços, escoles, centres de salut... perden usuàries i el que és més greu, es perd construcció de xarxes veïnals fortes que és el que fa que un poble sigui un poble i no només moltes persones juntes al mateix espai.

I no només parlem de desnonaments amb llançament, sinó de totes les persones que es veuen desplaçades de les seves llars perquè no poden continuar pagant el lloguer, els subministraments o la vida al barri gentrificat i marxen expulsades a altres zones o han d'ocupar de forma irregular. Els desnonaments invisibles.

No criminalitzar aquestes situacions, també són polítiques d'habitatge. Garantir subministraments bàsics a qualsevol classe d'immoble, també són polítiques d'habitatge. Garantir el padró a persones que resideixen en aquestes condicions, també són polítiques d'habitatge. Buscar la forma de no rebutjar-les en les sol·licituds a les meses d'emergència o recursos per situacions de violència de gènere, també són polítiques d'habitatge.

Perquè no només es tracta d'accés a l'habitatge, també es tracta de poder mantenir l'habitatge un cop s'hi ha accedit i de no estar exposat a pràctiques d'extorsió abusives per part dels fons voltors o exclusió en l'accés a recursos públics per part de les mateixes administracions.

Per sort, fent front aquesta narrativa capitalista i aquestes polítiques antisocials tenim la resistència i la lluita de les veïnes organitzades per defensar els drets de vida digna. Que posen el cos diàriament per garantir allò que les institucions no saben, no poden o no volen protegir.

Des dels carrers i les institucions, cal defensar el dret a l'habitatge exprimint totes les eines que tenim, ser creatives amb les que no tenim i estar disposades a desobeir per defensar-les quan ens les volen prendre.