Fernando López Agudín. Periodista i analista polític

Rajoy, com els vells estrategues militars, mai reconeix una retirada, que sempre és descrita com un avanç elàstic sobre la rereguarda. I això és exactament el que va fer el president del Govern el dimecres a Barcelona, amb l'absència de violència policial, i  dijous al Tribunal Suprem, amb Carmen Forcadell. La marxa enrere és extraordinàriament palesa. N'hi ha prou comparar les imatges de la salvatjada de l'1 d'octubre, ordenada per l'actual virreina de Catalunya, amb l'ocupació de l'estació de Sants el 8 de novembre; o les de l'Audiència Nacional, la nit del 2 de novembre, amb les del 9 de novembre en el Tribunal Suprem, per preguntar-se si els Rajoy, Soraya  Santamaría, Zoido i Catalá de fa una setmana són els Rajoy, Soraya Santamaría, Zoido i Catalá d'avui.

El pas enrere de la Moncloa és tan descomunal que els obliga a posar l'accent a la declaració de Carme Forcadell, a través de la Brunete Mediàtica, per tapar les seves pròpies contradiccions. Molt abans de la decisió del magistrat Llarena, al llarg del dijous, van estar preparant amb filtracions esbiaixades a l'opinió pública com si les respostes d'una processada, que sempre té el dret a no dir la veritat, no formessin part d'una estratègia legal tendent a eludir la presó. Sigui com sigui, aquest pas enrere de la senyora Forcadell seria teòric i no pràctic com el del senyor Rajoy. Explicar doncs el zig -zag de la Moncloa sobre la base de les paraules, condicionades per la seva situació processal, de l'actual presidenta del Parlament de Catalunya evidencia la palpable incomoditat política del president del Govern.

No hi ha per a menys. L'oposició que no es va atrevir a protagonitzar el PSOE, tant amb la salvatge càrrega policial de l'1 d'octubre com amb l'empresonament d'Oriol Junqueras i els set consellers del 2 de novembre, acaba de protagonitzar-la Rajoy amb la seva nítida autocrítica pràctica. El que encara no s'ha atrevit a fer el senyor Sánchez durant un mes, la crítica a la molt erràtica política del Govern, ho ha resolt Rajoy en només set dies. Tota una lliçó per a un socialisme, tan marcit com desorientat, a falta d'una bona brúixola per sortejar els nombrosos esculls d'una crisi política, que únicament podrà canalitzar-se amb la convocatòria d'una consulta popular pactada a Catalunya, en la qual es negociï tant la pregunta com el quòrum de vots així com la data de la seva realització. Ja poden estar atents a les properes rectificacions de Rajoy.

Aquest avanç elàstic sobre la rereguarda de Rajoy preludia la posada en llibertat de tots els presos polítics catalans. Una vegada que no s'ha engrossit la corda de presos, prevista en el Tribunal Suprem, toca alliberar als que van tenir la mala sort de ser empresonats la setmana passada o, com els Jordis, el mes passat. Com més triguin a sortir, com més s'acosti la seva data de sortida al 21 de desembre, més risc corre la Moncloa que siguin acollits com a víctimes o herois de la lluita política dels sobiranistes catalans. És ja la crònica del seu alliberament anunciat la que es desprèn de les decisions del magistrat Llarena, que assumirà tot el sumari català. Més li valdria a Rajoy pagar ara que en dies abans d'unes eleccions, que tornaran a donar la majoria als qui la tenien abans del 155.

Sempre pot carregar-li el mort de l'empresonament dels presos polítics catalans al Fiscal General de l'Estat, com si el senyor Maza fos l'encarnació de la separació de poders de Montesquieu. De fet, ja fa alguns dies que li estan carregant el mort, quan la Fiscalia de fet és, parafrasejant a Karl von Clausewitz, "la continuació de la política per altres mitjans". Una cosa és que tot el bloc monàrquic –PP, PSOE i Cs– necessiti una cobertura mediàtica per amagar els seus errors catalans i una altra molt diferent que el senyor Maza sigui un fiscal independent en una estructura jeràrquicament depenent del Govern. Qui ha definit molt precisament la responsabilitat de la crisi catalana ha estat Varoufakis, quan l'ha definit com una al·lucinant idiotesa.

És producte, sobretot, del desequilibrat trio del 155. Rajoy ha sofert i sofreix una pressió extraordinària de la nova Falange de Rivera -"la unitat de la terra i els homes d'Espanya", formulada per José Antonio Primer de Rivera- sense sofrir cap contrapressió d'un PSOE que va a remolc del PP. Quan la greu situació social, econòmica, política, territorial i moral que viu avui l'Estat espanyol hagués necessitat i contínua encara necessitant una moció de censura, el Congrés dels Diputats segueix d'esquenes a la realitat social malgrat l'oposició democràtica. Sense una alternativa progressista, que aritmèticament és possible, la crisi s'agreujarà posant de debò en risc totes les institucions estatals. Aquest avanç elàstic sobre la rereguarda de Rajoy evidencia l'absoluta incompetència de la Moncloa. Corregir avui el que no s'havia  d'haver fet ahir és la millor prova de la seva incapacitat.