Recollida de signatures per portar la proposta de Llei d'Amnistía al Congrés dels Diputats / Òmnium Cultural

Jordi Muñoz. Professor de Ciència Política

Finalment sembla que el darrer acte d’aquesta legislatura de la majoria independentista al Parlament serà una resolució per demanar una llei d’amnistia. És difícil d’entendre que un consens tan bàsic com aquest hagi costat tants mesos de posar-se en marxa. I és una mala notícia que altres grups de tradició democràtica se’n despengin. Perquè tothom sap que a Catalunya només es podrà transitar cap a una solució democràtica al conflicte polític si es treu els presos polítics de la presó i es permet el retorn de les persones exiliades. El fet que fins ara no s’hagin fet passes en aquesta direcció és un fracàs col·lectiu que hauria de fer avergonyir els polítics de tots els colors.

La proposta d’amnistia, com totes les propostes polítiques de la majoria social i política catalana fins ara, toparà de nou amb un mur polític i constitucional a Madrid. Un "No" que ja han avançat alguns càrrecs del PSC i del PSOE. Però cal recordar que aquest no a l’amnistia, especialment si no va acompanyat d’alternatives per revertir la repressió, és una greu irresponsabilitat que ens allunyarà més encara de qualsevol esperança de solució.

Per això crida molt l’atenció que des de l’entorn dels Comuns es mostri una posició tan bel·ligerant sobre la possibilitat de l’amnistia, titllant-la del "fetitxisme del tot o res" per exemple. Sobretot perquè formen part del govern espanyol. Formen part d’un govern que no ha volgut, o no s’ha esforçat prou ni tant sols a esmorteir la pressió de la fiscalia sobre els drets penitenciaris més bàsics dels presos polítics. L’agressivitat i l’acarnissament de la fiscalia espanyola, acompanyada -és clar- de la sala penal del Tribunal Suprem han fet que actualment els presos i preses polítics estiguin en una situació de reclusió total, sense accés a beneficis penitenciaris com el tercer grau o el 100.2.

Si el govern és incapaç de canviar l’actitud de la fiscalia, cosa que resulta sorprenent ates el perfil polític de la fiscal general de l’estat, tindria encara altres alternatives per destensionar. Una de molt evident són els indults. Fins ara no hi ha hagut cap interès ni cap pressa a tramitar-los, ni s’ha mostrat cap predisposició a aprovar-los. Davant d’aquesta inacció, hi ha qui posa les esperances en la reforma del delicte de sedició. És una via que podria contribuir a afavorir un escenari millor si implica una derogació del delicte i, sobretot, no es fa a canvi d’endurir altres delictes o crear-ne de nous. Perquè si no, al remat, podria acabar convertint-se en un instrument per perfeccionar la repressió i fer-la més robusta davant d’Europa, en lloc de revertir-la. Per això és poc realista demanar als partits dels presos i exiliats polítics que col·laborin en aquesta operació si no implica per esborrar el delicte del codi penal espanyol.

En tot cas, aquestes solucions intermèdies, com la derogació del delicte de sedició i els indults, serien passes molt positives per crear un escenari de distensió previ a la resolució democràtica del conflicte. Però deixarien molts problemes sense resoldre, i per això podrien considerar-se, a tot estirar, com a passes en un procés cap a l’amnistia, que és imprescindible si es vol resoldre el conflicte de manera democràtica.

Fins ara, una part de l’independentisme català està fent molts esforços per mantenir el suport a la majoria de la investidura de Sánchez. Uns esforços que no reben correspondència, i això posa les coses cada cop més difícils. Sovint fa la impressió que des del govern espanyol es vol alimentar les posicions més dures de l’independentisme, que insisteixen en la impossibilitat del diàleg.

Això és una mala notícia des del punt de vista de la política catalana, però també per l’esquerra espanyola. Perquè l’aritmètica és tossuda, i només hi ha una majoria d’esquerres a Espanya si és amb la cooperació dels sobiranismes català i basc. Sense això, els números són els que són, i no hi ha cap possibilitat de cap transformació en sentit progressista de l’estat. Pretendre governar indefinidament sense afrontar els problemes de fons, només brandant l’espantall de la dreta, és poc realista. Perquè, com és lògic, aquesta inacció farà més i més costós per als sobiranistes d’esquerres mantenir la posició. Per això, fa l’efecte que per a Podem i els Comuns seria més intel·ligent pressionar al PSOE per afrontar aquestes qüestions, en lloc de seguir pressionant ERC. Perquè les alternatives aritmètiques a la majoria actual els deixarien totalment fora de joc.

Tot això, que podrien semblar consideracions tàctiques centrades en el curt termini, en el fons el que expressa és una realitat de fons, més estructural. Des del primer terç del segle XX l’esquerra espanyola, encara que no ho vulgui, necessita de les minories nacionals per fer front a les dretes i plantejar avenços socials. No hi ha alternativa. Però això, ara, exigeix passos que encara no hem vist. I la paciència no pot ser infinita.