1-O: Un dia que dura anys

Manifestació del primer aniversari de l'1-0.- EFE
Manifestació del primer aniversari de l'1-0.- EFE

Sato Díaz, cap de Política a Público

El cantautor alcoià Ovidi Montllor no ha deixat mai de ser una estrella que brilla a Catalunya. Quan la mort el va anar a visitar prematurament a Barcelona (va morir als 53 anys, l'any 1995, de càncer d'esòfag) es va convertir en mite. Havia estat militant del PSUC i sempre va estar a prop dels moviments independentistes. Que fos un dels màxims exponents de la Nova Cançó no va fer que deixés de banda la seva altra passió, el cine. El seu paper d'agent de la Guàrdia Civil a la mítica Amanece que no es poco de José Luis Cuerda dóna mostres de la transversalitat del personatge i, sobretot, del gran sentit de l'humor.

No és estrany, per tant, que Ovidi fos un símbol el 2017, l'any del referèndum de l'1-O. Els seus temes musicals s'escoltaven a les múltiples manifestacions i concentracions que van precedir i seguir el dia de la consulta i de les brutals càrregues policials. Una frase que dóna títol a una de les seves cançons més preuades es repetia una vegada i una altra: Serà un dia que durarà anys. Com una premonició, aquell dia havia arribat i, efectivament, dura anys.

Cinc anys després de l'1-O, contemplem com l'independentisme s'arrenca la pell al Govern. Els hereus de Convergència no aguanten no presidir la Generalitat; els fans de Carles Puigdemont no suporten que ERC els hagi avançat en la lluita permanent per l'hegemonia independentista. El president Pere Aragonès ha dit prou, els seus socis al Govern el van sorprendre en reclamar-lo que se sotmetés a una qüestió de confiança en el debat de política general de dimecres passat al Parlament. El desenllaç ja el coneixen: el president ha cessat el vicepresident, Jordi Puigneró, de Junts, una ruptura en tota regla. Aquests mesuren quan sortir de l'executiu català, cosa que podria portar la legislatura a la inestabilitat. Cinc anys després de l'1-O, a Públic revisem el que va suposar aquell esdeveniment històric amb una sèrie d'articles, entrevistes i reportatges.

Cal recordar com des de la resta de l'Estat s'ha fet una crítica constant al moviment independentista: la revolta del 2017 va ser dirigida i dissenyada pels partits polítics i l'efervescència de l'independentisme va tenir a veure amb la fugida cap endavant d'Artur Mas a causa de la crisi passada econòmica i financera que va esclatar el 2008. Com a president, diuen els crítics, Mas va activar l'independentisme per desviar el focus que el culpabilitzava de la crisi per les seves polítiques neoliberals i per canalitzar el descontentament ciutadà cap a la qüestió nacional que carregava contra l'Estat i no contra el Palau de la Generalitat. Tot això eclosionaria una dècada més tard, després de les grandíssimes mobilitzacions anuals de la Diada, a la tardor del 2017.

En política, la interpretació dels fets és sovint més transcendent que els mateixos fets. Al meu parer, l'independentisme i el seu apogeu fins al 2017 no es pot comprendre sense dues variables que no tenen a veure amb un suposat pla de la burgesia catalana per conservar els seus privilegis. La primera, l'Estat espanyol mai no va estar disposat a acceptar la reforma per adaptar-se a les reclamacions d'almenys la meitat de la població catalana i va fer servir sempre la repressió (política, judicial, policial, mediàtica...) per silenciar-les i no el diàleg. En segon lloc, una característica molt pròpia de Catalunya que és més profunda que l'independentisme: l'antiestatalisme.

Aquesta tendència política beu de la forta tradició llibertària i anarcosindicalista que predicava Salvador Seguí, entre molts altres. Per ella, hi ha un sentiment molt estès que l'Estat, aquesta enorme estructura amb el cor al llunyà Madrid, és un immens aparell de repressió que s'enfronta a la llibertat i l'emancipació individual, social i nacional. L'Estat espanyol, a més, és representat pels Borbons, símbol especialment sanguinari per a Catalunya.

És per això que l'1-O va ser un dia que, sí, dura anys. I no tant per les conseqüències polítiques, que han estat moltíssimes i molt greus fins al punt que han condicionat la posterior evolució de la política catalana i espanyola (dirigents presos i indults, ambient enrarit que ha influït a l'hora d'aconseguir pactes i construir majories polítiques, governs i legislatures que han caigut pel conflicte català tant a Barcelona com a Madrid...). L'1-O durarà anys més enllà de les brutals càrregues policials, les imatges de les quals van fer la volta al món i van posar en guàrdia Europa i que, segur, seran recordades en el futur com una de les imatges més dantesques de l'Estat espanyol: policies perseguint urnes. L'1-O durarà anys perquè va ser, en definitiva, la millor mostra d'aquest 'antiestatalisme' de què parlàvem i que és tan difícil de comprendre a altres llocs d'Espanya precisament perquè l'ecosistema mediàtic és una de les potes ideològiques més importants de l'Estat i aquest es concentra a Madrid.

L'1-O va ser una de les mostres més grans de mobilització no-violenta que es podrà estudiar als llibres d'Història però, sobretot, va ser un grandíssim troleig a l'Estat. Des de com van arribar les urnes a Catalunya burlant-se del mateix CNI a com es va organitzar la ciutadania per portar-les a les escoles i defensar-les de la Policia durant el dia previ a les votacions i durant la mateixa jornada. Tot va ser un gran troleig, tot va ser una meravellosa performance.

La nit del 30 de setembre a l'1 d'octubre plovia, i ja de matinada milers de persones estaven mobilitzades, amuntegades a les portes dels col·legis electorals per evitar que els Mossos s'emportessin les urnes. A la Plaça del Poble Romaní de Gràcia una àvia va baixar tots els paraigües a la porta del col·legi electoral. A la nit, un llençol feia de pantalla per a la projecció de pel·lícules dels germans Marx abans que comencés la tempesta.

Aquell dia, el Sindicat de Manters cridava a la participació en el referèndum com una forma de protesta davant del "colonial" Govern espanyol i els dies previs va ajudar amb la impressió de paperetes. Les AMPA dels col·legis van organitzar als centres d'estudis activitats les darreres 48 hores de setembre d'aquell 2017, els col·legis van ser ocupats pels jocs dels nens que es van retirar a casa l'1 d'octubre per si arribava la policia. Dos dies després va tenir lloc una de les vagues més importants que es recorden: es va aturar la pagesia i els ports, els teatres i les botigues van tancar, desenes de milers de persones van sortir als carrers. Aquell 3 d'octubre, a la nit, Felip VI va pronunciar un discurs televisat i el soroll ensordidor de les cassoles feia difícil escoltar les paraules del monarca.

L'1-O va ser un dia que dura anys, tal com cantava Ovidi, perquè la ciutadania catalana va construir contrapoder a l'Estat, i aquesta gran performance social va fer història per la qual cosa encara durarà més anys. Els barris i els pobles van ser protagonistes. L'1-O, en definitiva, va ser molt més que els partits polítics i que l'independentisme, encara que seria il·lús pensar que els dirigents polítics independentistes no van tenir gaire a veure que tirés endavant la mobilització.

Les ciutats seran rius plens de gent... El dia que durarà anys. Com una premonició, l'alcoià publicava la cançó Serà un dia que durarà anys a l'àlbum Crònica d'un temps l'any 1973. 44 anys després, aquella cançó es va tornar a posar de moda.