Apareix PISA i l'opinió pública es bolca en el debat educatiu. És un moment catàrtic on s'engreixen titulars per confirmar els biaixos de qui els escriu. En aquesta ocasió, destaquen dues respostes estereotipades igualment problemàtiques i que es retroalimenten: atribuir els mals resultats a l'excés innovador i al relaxament de l'exigència, d'una banda, i creure que no s'ha anat prou enllà en la implementació del marc competencial, de l'altra.

Però mentre discutim sobre metodologies, atrapats en l'oposició entre coneixement i competències, el neoliberalisme s'encamina cap a una deriva neoautoritària on les polítiques educatives que persegueixen l'eficiència econòmica (les de l'OCDE, impulsora de PISA) poden sintetitzar-se perfectament amb noves fórmules meritocràtiques que augmentin la segregació i les desigualtats.

Per recuperar la iniciativa des de l'esquerra en favor d'una educació emancipadora és essencial rebutjar tant els gurus que assenyalen el professorat per excés de treball memorístic a l'aula i per manca de formació, com els que recepten disciplina i cultura de l'esforç. Són un perill per separat i ho són per la possibilitat de combinar ambdues receptes aparentment enfrontades però que comparteixen una visió tecnificada dels problemes educatius: els aborden com una qüestió metodològica o de gestió tecnocràtica, obviant la centralitat dels factors materials i l'escola com a agent de socialització democràtica.

PISA com a instrument d'intervenció sobre el sistema educatiu.

La rellevància d'aquest informe, que pateix importants limitacions tècniques com a sistema d'avaluació[1], no és la veritat que aporta, sinó les transformacions que imposa. PISA és un gran instrument d'enginyeria social per dictar l'objectiu de l'escola i del docent ideal: obtenir bons resultats en l'assoliment de destreses de matemàtiques, llengua i ciència. La lògica competencial esdevé així la pedra angular del programa educatiu neoliberal que modela els sistemes públics per a dirigir les habilitats als desafiaments de l'economia global[2].

El criteri d'un bon sistema educatiu per a PISA no és la capacitat de promoure el pensament crític, enfortir els vincles comunitaris, democratitzar el saber o reduir les desigualtats, sinó ser funcionals a la missió de l'OCDE: promoure polítiques per al creixement econòmic i el comerç mundial. Un exemple paradigmàtic n'és la implementació de la formació professional dual, on l'oferta és determinada pel "teixit productiu", o la introducció de l'emprenedoria i l'educació financera als currículums de secundària.

És significatiu que quinze vagues a l'educació catalana els darrers dos cursos, un indicador molt més fiable de les mancances al sistema, no hagin fet saltar les alarmes ni moure el govern i, en canvi, que immediatament després dels resultats PISA la consellera anunciés "deu acords amplis a llarg termini" i demanés "fer pinya per apuntalar el sistema educatiu".

Alumnes avantatjats del programa neoliberal en educació.

La introducció dels currículums competencials no és més que la carcassa del pla. En el procés d'homogeneïtzació internacional dels sistemes educatius, del que PISA n'és l'ariet, Catalunya ha estat, com en les retallades, alumna avantatjada. L'aprovació el 2009 de la Llei d'educació de Catalunya (LEC) i el seu desplegament han estat un veritable pla de xoc per imposar el funcionament empresarial a l'educació. El decret d'autonomia (2010) ha instaurat la competició entre centres i reforçat la "lliure elecció"; el decret de direccions (2010) ha introduït la gestió gerencial i el "lideratge pedagògic"; el decret de plantilles (2014) ha permès el control i homogeneïtzació del professorat amb pràctiques caciquils, pressió productiva i ha posat en escac la pluralitat d'opinions als claustres. I ja s'està gestant el quart decret: el d'avaluació del sistema, per imposar nous mecanismes de control extern a la tasca docent.

En aquesta deriva, Escola Nova 21 i altres projectes promoguts per fundacions com la Bofill han actuat com a eina propagandística per fer empassar el paquet sencer de reformes. L'agenda de l'OCDE s'ha hagut de revestir d'un discurs pretesament progressista per superar les resistències a les seves receptes: "confrontant passat i futur, tradició i innovació, immobilitat i dinamisme"[3], i maquillant-se amb conceptes propis de la tradició catalana de renovació pedagògica, desposseïda ara de tot contingut emancipador.

En farcir el discurs de propostes aparentment transformadores (metodologies actives, treball cooperatiu, interès de l'alumnat, trencar l'estrat marc de les assignatures en favor de la interdisciplinarietat, etc.), molts docents compromesos i honestos han vist aquest enfocament com a oportunitat de superar les velles formes de l'escola tradicional i treballar en pro d'un sistema més humà i inclusiu, o com a única via d'evolucionar en una carrera professional encorsetada. Ara bé, no obstant l'existència de bones pràctiques, cal reconèixer que el discurs de la Nova Escola ha estat funcional al neoliberalisme: ha facilitat la desinversió pública estructural, l'autonomia gerencial, la digitalització, el mercat educatiu i el filantrocapitalisme, però no ha salvat els docents de ser assenyalats com a responsables de tots els mals.

Cal recordar que Catalunya va retallar en educació, durant els anys postcrisi, cinc vegades més que el conjunt de la UE[4] i que la xarxa concertada s'ha consolidat com a fet diferencial respecte l'entorn amb un 31,5% del total de la matrícula[5]. Per això, ser crítics amb la lògica competencial, la LEC i Escola Nova 21 ha d'anar de la mà de deixar de prendre PISA com a indicador i bandejar els dictats de l'OCDE, condició sine qua non de tota política educativa igualitarista.

El discurs neoautoritari a l'educació.

Ara bé, la sortida d'emergència no pot consistir a treure la pols a velles receptes i tornar a entonar que la letra con sangre entra. En pocs dies hem pogut sentir la RAE[6] proposant més ensenyament memorístic, opinadors defensant que "la universitat no és per a tothom" i hem de derivar qui "no vulgui estudiar" cap a l'FP[7], aprenents de bruixot abraçant el groguisme educatiu parlant de "pedagogisme" o "happycràcia" i França aprovant un paquet de mesures[8] que inclou segregar l'alumnat per nivell i altres elements propis d'una escola elitista.

Totes aquestes declaracions no són casuals, s'emmarquen en un efecte pèndol: les mutacions del neoliberalisme avui comencen a passar per un retorn a l'autoritarisme. Superada la fase de desregulació, venen velles receptes reaccionàries. Aquest enfocament és un perill per molts motius, d'entre els que en podem destacar tres:

En primer lloc, amaga quines han estat veritablement les causes que ens han portat fins on som i, per tant, no permet superar-les. Hi ha qui ens vol fer empassar que els darrers anys les polítiques educatives han seguit el dictat de "quatre hippies" i la "ideologia woke", quan en realitat hem ballat al dictat de les principals organitzacions econòmiques mundials.

Sí, hi ha hagut "excessos innovadors". El Departament d'Educació ha imposat des de dalt receptes prefabricades sense acompanyar-les dels recursos necessaris alhora que proliferaven metodologies no directives com a "falsa alternativa"[9], propostes que entenen la no-intervenció com a oportunitat per a l'espontaneïtat dels infants, però permeten una reproducció de les opressions presents a la societat. Però aquests canvis en la pràctica educativa han tingut un abast limitat i són una anècdota comparada amb les transformacions socials, econòmiques i de gestió patides els darrers anys per l'escola. Cal recordar que els països amb bons resultats PISA del nostre entorn són els que han aprofundit en la lògica competencial[10] i la resta de mesures del paquet: més autonomia de centre, més lideratge pedagògic, més digitalització, etc.

En segon lloc, legitima la situació de les classes altes com a un premi al seu talent i no com a una situació de privilegi heretada. Les generacions de joves actuals viuen en un món més incert, complex, i asfixiant que la majoria dels senyors que pretenen alliçonar-los, però resulta que el problema és que els estem sobreprotegint i que no s'esforcen prou, situant en la responsabilitat individual l'èxit o el fracàs educatiu. Una cosa és criticar l'educació emocional enfocada a la resiliència davant d'un món injust en comptes d'abordar-ne la transformació, una altra és menystenir per complet el benestar de l'alumnat.

En tercer lloc, rebutja el paper de l'educació en la transformació social. El súmmum de la perversitat és sentir l'exconsellera Rigau, una de les principals responsables de l'infrafinançament de la pública i la degradació de les condicions laborals, acusant "el canvi climàtic i el feminisme"[11] dels mals resultats a PISA. Per la seva banda, el govern balear destinarà 200.000€ a una oficina de comissaris polítics per controlar l'adoctrinament ideològic[12]. Volen una escola alienant que no qüestioni l’ordre de les coses.

Hi ha discursos que són dues cares d'una mateixa moneda: visió competencial i gir neoautoritari poden sintetitzar-se perfectament. El pitjor dels mons és a la cantonada: un sistema que mantingui intacta l'agenda neoliberal, però que augmenti la meritocràcia, és a dir, la segregació i les desigualtats. És possible tornar a un model que excreti del sistema l'alumnat més vulnerable perquè "no arriba al nivell", que recuperi instruments disciplinaris més afinats, que rebutgi la inclusió i menystingui l'educació en valors, etc., però que segueixi retallant condicions laborals, privatitzant, mantenint direccions autoritàries i taxes de fracàs altíssimes en un país on els fills de famílies migrants que no aconsegueixen l'ESO dupliquen la taxa dels que tenen pares nadius[13].

Sortir dels atzucacs en el debat educatiu.

Em temo que en aquestes coordenades del debat la posició de part de l'esquerra a favor dels continguts i els coneixements per sobre de les competències, per més que provingui d'una anàlisi encertada, no té la capacitat de confrontar les polítiques lesives que venen i pot arribar a ser funcional a la crítica neoconservadora.

Cal ser crítics amb la desregulació curricular i defensar currículums clars, amb continguts científics i humanístics de qualitat que permetin la tasca docent sense un mar de burocràcia programadora i sobrecàrrega avaluadora. Ara bé, una cosa és criticar un enfocament competencial dirigit per la lògica del mercat i l'altra caure en la demonització i caricatura de qualsevol alternativa o innovació metodològica.

Mentre privilegiem debats com "projectes contra classe magistral", deixem en un segon terme l'infrafinançament, la privatització, la segregació, el model gerencial, les ràtios, la manca de democràcia als claustres o les condicions laborals. És precisament en aquests elements que hem de centrar el focus. Per garantir l'accés massiu a l'educació i al coneixement, la veritable fórmula no és ni més lògica competencial ni més elitisme, sinó una educació plenament inclusiva, que treballi per superar les divisions i opressions que travessen la comunitat educativa.

L'objectiu ha de ser una repolitització de la qüestió educativa des d'una aposta igualitarista, popular i democràtica que garanteixi l'emancipació de tot l'alumnat i estigui en mans dels treballadors (dignificant la seva tasca), ja que la veritable renovació pedagògica només pot forjar-se en claustres i comunitats educatives fortes, on hi hagi debat pedagògic, temps de coordinació i menys burocràcia.

Per fer-ho calen aliances: entre sindicalisme educatiu, de treballadors i d'alumnat, associacions de mestres i famílies i tots aquells actors que volen fer front tant a l'enginyeria social de PISA com a la nostàlgia d'una autoritat perduda, en favor d'una pedagogia respectuosa amb la diferència on qualsevol aprenentatge impliqui aprendre a pensar per un mateix al costat d'altres[14]. I calen aliances que vagin més enllà de l'educació, perquè l'escola no pot solucionar tots els problemes del món ni subvertir per si sola les desigualtats estructurals del sistema.

[1] Sirera, C. (2015): La sinrazón de PISA.

[2] Martínez, I. (2022): Una arqueologia de les competències bàsiques: l'educació com a protocol per unes identitats predictibles.

[3] Díez, X. (2016): L'Escola Nova 21: unes preferents educatives.

[4] Les retallades en educació a Catalunya van ser proporcionalment més intensos que en el conjunt d'Espanya.

https://www.catalunyapress.cat/texto-diario/mostrar/497935/retallades-educacio-catalunya-proporcionalment-mes-intensos-conjunt-despanya

[5] Fundació Bofill. (2022): Infografia: L'escola concertada a Catalunya, en dades. 

https://fundaciobofill.cat/blog/escola-concertada-catalunya-dades

[6] La RAE señala problemas en la enseñanza de la lengua: poca memorización, sin profesores especialistas y 'alerta' Chat GPT. https://www.ondacero.es/noticias/sociedad/rae-senala-problemas-ensenanza-lengua-poca-memorizacion-profesores-especialistas-alerta-chat-gpt_20231214657b37dcd7b0c300018df62f.html

[7] Daniel Arias Aranda: "Un examen de l'any 2000 avui no l'aprovaria ningú". https://www.ccma.cat/3cat/daniel-arias-aranda-un-examen-de-lany-2000-avui-no-laprovaria-ningu/audio/1191713/

[8] França separarà els alumnes per nivells després de baixar gairebé tant com Catalunya a PISA

https://www.ccma.cat/324/franca-separara-els-alumnes-per-nivells-despres-de-baixar-gairebe-tant-com-catalunya-a-pisa/noticia/3265137/

[9] Pérez, A. (2022): Las falsas alternativas, Pedagogía libertaria y nueva educación. Virus Editorial.

[10] Estonia e Irlanda lideran los resultados de PISA en la UE. ¿Qué puede aprender España del éxito de estos dos sistemas educativos? https://www.magisnet.com/2023/12/estonia-e-irlanda-lideran-los-resultados-de-pisa-en-la-ue-que-puede-aprender-espana-del-exito-de-estos-dos-sistemas-educativos/

[11] Irene Rigau, sobre els resultats de l'informe PISA: "El sistema està desorientat". https://www.elnacional.cat/ca/politica/irene-rigau-resultats-informe-pisa-sistema-desorientat_1132311_102.html

[12] El PP cede ante Vox y destinará 200.000 euros a inspeccionar a los colegios contra las "intromisiones ideológicas" en Balears. https://www.eldiario.es/illes-balears/politica/pp-cede-vox-destinara-200-000-euros-inspeccionar-colegios-intromisiones-ideologicas-balears_1_10765267.html

[13] Santolino, M. (2023): Això no és Suècia, ni la Floresta.

[14] Casanovas, M. (2021): Educació i emancipació. A propòsit d'un llibre de Marina Garcés.

Referències: 

Cañadell, R. (2019): El perquè de les competències bàsiques

https://diarieducacio.cat/el-perque-de-les-competencies-basiques/

Casanovas, M. (2020): La lógica competencial como fundamento del currículo neoliberal https://www.elsaltodiario.com/vientosur/la-logica-competencial-como-fundamento-del-curriculo-neoliberal

Casanovas, M. (2021): Educació i emancipació. A propòsit d'un llibre de Marina Garcés.

https://catarsimagazin.cat/educacio-i-emancipacio-a-proposit-dun-llibre-de-marina-garces/

Díez, X. (2016): L'Escola Nova 21: unes preferents educatives. 

https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/lescola-nova-21-unes-preferents-educatives/

Fundació Bofill. (2022): Infografia: L'escola concertada a Catalunya, en dades. 

https://fundaciobofill.cat/blog/escola-concertada-catalunya-dades

Martínez, I. (2022): Una arqueologia de les competències bàsiques: l’educació com a protocol per unes identitats predictibles.

https://www.realitat.cat/2022/06/una-arqueologia-de-les-competencies-basiques-leducacio-com-a-protocol-per-unes-identitats-predictibles/

Pérez, A. (2022): Las falsas alternativas, Pedagogía libertaria y nueva educación. Virus Editorial.

Santolino, M. (2023): Això no és Suècia, ni la Floresta.

https://directa.cat/aixo-no-es-suecia-ni-la-floresta/

Simón, O. (2023): Sobre l'informe PISA.

https://nautilusmarxiani.wordpress.com/2023/12/11/sobre-linforme-pisa/

Sirera, C. (2015): La sinrazón de PISA.

https://simicar.blogs.uv.es/2015/03/10/la-sinrazon-de-pisa/