Miquel Ramos, periodista

A prop de casa no hi ha bars, però als carrers sempre hi ha gent. Hi ha les típiques cadires que els bars tenen a les seues terrasses, això sí, de plàstic, lligades amb cadenes a una barana, que cada nit algú deslliga i reparteix entre els veïns quan ja baixa el sol. Una estona abans, un altre veí va treure una mànega i va ruixar el carrer d'aigua, a veure si refresca així, i de pas neteja una mica la vorera. És tard i encara se senten xiquets. Ja no hi ha escola, i a casa fa massa calor. Ahir vaig veure una família en una piscina inflable al mig del carrer. No tots tenen aire condicionat.

Aquest és un d'aquells barris on tots, encara que acaben d'arribar-hi, es coneixen i se saluden. On no hi ha pisos turístics i sembla que trigaran a arribar-hi, i on potser, si no ets de la zona, evitaries passar amb la teua motxilla plena de prejudicis. Les pistes i els carrers són tan diverses com qualsevol barri obrer de qualsevol altra gran ciutat. És el que la ultradreta insisteix a anomenar femer multicultural, un barri obrer on conviuen persones de diferents països, cultures, colors i costums. On gitanos i paios, moros i llatins, són indistingibles. Tots són veïns.

Aquest femer multicultural on vivim està força oblidat per l'Ajuntament. Hi ha sots a la carretera, voreres aixecades i llambordes soltes. Furgonetes velles de feina que cada matí desapareixen i tornen caiguda la nit. Hi ha pintades a les parets amb lletra de nen, un mantell perenne de fulles seques i algunes llaunes de cervesa i ampolles de plàstic que fa mesos que estan a terra. Això és impensable en una altra zona de la ciutat on passegen turistes o hi viu gent amb més nivell adquisitiu.

Hi ha molts barris així a tot el país, molts més que aquests nous recintes tancats amb porter, murs, càmeres i zones comunes privades. Aquestes illes residencials, sovint enmig dels barris obrers (però amb murs més alts) són una perfecta metàfora de l'apartheid social que promou el capitalisme i que l'extrema dreta fa servir per assenyalar els enemics, els condemnats i inadaptats, tan diversos entre si com a iguals quant a classe.

Diversos veïns d'un d'aquests barris de Barcelona fa uns quants dies que estan desfilant davant un jutge. Són veïns orgullosos del seu barri, de la seua classe i de la seua diversitat, que un dia es van encarar als senyorets que vomiten els seus odis des de les talaies, aquesta vegada contra ells. L'estratègia ultradretana sempre és la mateixa: insultar i escopir per després fer acte de presència i, davant la resposta, fer-se les víctimes. Tenen tota la premsa pendent, que s'afanya per situar-se en aquest virtuós centre que tolera el feixisme i repudia el radicalisme que l'enfronta.

Això no ho va inventar Vox, però des que es va colar a les institucions, el partit ho ha intentat una vegada i una altra. I en alguns casos li va eixir bé: publicitat de bades, criminalització de l'antifeixisme i, si es pot, judici i càstig per a qui proteste. Així es va evidenciar a Vallecas, i així van ficar diversos joves de Saragossa a la presó recentment. I així pretenen fer ara amb aquests altres veïns del Raval.

Aquest cas concret va succeir el setembre del 2020. Després d'assenyalar el barri com a femer multicultural, diversos membres del partit van anunciar la seua visita al barri. Els veïns que van protestar s'enfronten avui a sis anys de presó a petició de Vox, i encara que la Fiscalia no demana una pena tan alta, sí que considera l'agreujant de discriminació ideològica. Protestar contra els racistes i els classistes s'ha de sancionar, segons la Fiscalia.

El judici està deixant diverses costures al descobert, com són els índexs de polarització que han fet servir els Mossos d'Esquadra en un informe per encasellar en un suposat radicalisme els lemes feministes o antiracistes que es van veure en la protesta. També els fitxers d'activistes que tenen totes les policies, encara que no ho reconeguen, i que han eixit a la llum en aquest cas: monitorització de xarxes socials, seguiment en activitats lícites i perfil polític i ideològic dels acusats. "Un fitxer polític de les activitats dels veïns del Raval", segons l'advocada Laia Serra. D'un deien que no era violent, però que anava a manifestacions pacífiques contra el racisme i que estava implicat en aquestes lluites. Un perill.

L'espurna que va encendre la metxa no figura a cap dels informes policials ni als índexs de polarització dels Mossos. No hi ha polarització a anomenar femer a un barri, ni discriminació a criminalitzar i denigrar la diversitat i el multiculturalisme. No hi ha cap retret més enllà de la protesta dels veïns aquell dia, i que avui estan pagant car. Les víctimes són els que denigren i criminalitzen els pobres, les persones migrants, els que escupen sobre la diversitat i la classe obrera. L'etern victimisme del senyoret.

Els carrers del Raval i de tants altres barris obrers són aliens a l'arrogància classista, als insults i els menyspreus dels que només les trepitgen per a les fotos i per provocar els seus veïns. Ometen a consciència els problemes estructurals que generen precarietat i la deixadesa institucional que perpètua la desigualtat, ja que són els encarregats de mantenir l'statu quo, d'apuntalar el sistema perquè no canviï res. La font més gran de problemes no ve a la sang, sinó a la pobresa que genera el seu sistema. És precisament en aquestes ruïnes del capitalisme on pretenen calar el foc. On creuen que, enfrontant uns veïns amb els altres, aconseguiran que ningú pensi en qui s'hi està lucrant i qui els està pixant des de dalt. Per què fer política si pots enviar la Policia.

Són gairebé les deu de la nit i encara sembla de dia. Els xiquets es passen la pilota mentre les mares conversen a pocs metres. Algú ha baixat uns gelats i els nanos corren per ells. Fa massa calor per tancar-se a casa i demà tampoc no hi ha escola. Els més grans s'ajunten una mica més avall, a prop del cotxe de què zona música. A aquest femer multicultural on vivim des de fa poc no ha vingut ningú encara a dir-nos que som escombraries, que hi ha pocs blancs, que no ens refiem d'aquest veí i que ens barregem massa. Hi ha barris als quals mai no aniran. Només els esmentaran per recordar-nos que no som com ells. I això, en realitat, i encara que no ho entenguen, sempre és un alleujament.