Per Margarita Morales i Greta Frankenfeld, responsables de Programes a Calala Fondo de Mujeres

Voldríem escriure alguna cosa prou decent amb la qual quedéssim bé amb totes les persones que coneixem, amb tots els mons als quals pertanyem a causa de mestissatge bastard una o migració amb privilegis l'altra... Però sabem que és una fantasia.

Parlar d'un paradigma complex com la colonialitat és incòmode perquè, francament, és una invitació a deixar de fer el que hem estat fent malament i acceptar que és un assumpte seriós i transformador, molt més enllà de tendències o novetats. És acceptar que és un procés irremeiablement dolorós, perquè la història ho és i perquè farà que ens sorgeixin moltes preguntes constitutives de les nostres històries socials i personals que ens ubiquen en un lloc en el món, del qual ens hem de fer responsables.

De la mateixa manera, podem estar d'acord que la cooperació internacional i la filantropia necessiten revisar-se profundament i començar a col·locar els bastiments per destruir les seves pròpies essències colonials. Som conscients que és un repte a llarg termini, però, mentre aquest procés es desenvolupa a nivells profunds, podem començar per canviar unes poques qüestions pràctiques.

Per exemple, podem nodrir les organitzacions i institucions amb persones de diferents procedències, que pertanyin als col·lectius amb els quals es treballa. La seva mirada i les seves formes de comprendre el món resulten tan necessàries perquè la saviesa de l'experiència viscuda és un potencial polític amb capacitat creativa i transformadora. Això sembla obvi, però n'hi ha prou de donar una volta per les xifres de persones racialitzades que componen els equips de les principals organitzacions i, sobretot, de qui les lidera, per entendre que es tracta d'una tasca pendent.

Com a treballadores d'aquests espais, racialitzades o no, també podem aprofundir els nostres camins descolonials i influir en el nostre entorn. Podríem, per exemple, sumar-nos als col·lectius antiracistes de les nostres localitats i impulsar les agendes polítiques que aquests grups lideren.

Un altre aspecte que sembla obvi és que no hi haurà descolonització si continuem utilitzant les eines del colonitzador. L'any passat, Calala va realitzar una investigació sobre l'accés al finançament de les organitzacions de dones. Els resultats van confirmar la nostra preocupació: les organitzacions que més ho necessiten i que estan liderades per membres de les comunitats a les quals serveixen no tenen accés al finançament. Això es deu en gran part al fet que els instruments imposats per les estructures públiques finançadores no només obliguen a la burocratització d'un equip moltes vegades vocacional, sinó que no són accessibles per a aquelles que haurien de ser finançades, exigint grans quantitats de temps i recursos per poder preparar una proposta.

Els mecanismes de seguiment i avaluació tampoc no estan enfocats a la transformació de problemes complexos, sigui a escala personal o col·lectiva. En canvi, s'exigeixen fonts de verificació i mesuraments d'indicadors de progrés basats en experiències i cosmovisions del nord global. És com si es desconfiés de la gent que intenta defensar els drets de totes i crear societats més justes.

Descolonitzar la cooperació implica un canvi radical en la manera com es conceben i s'implementen les iniciatives. Això significa fomentar un enfocament basat en la col·laboració, en què les comunitats locals es converteixin en protagonistes en lloc de simples víctimes de la pobresa o la desigualtat. Per això és urgent crear nous mecanismes de finançament que es basin en la confiança i l'escolta, enfocats en els impactes socials i amb la flexibilitat necessària per adaptar-se als canvis en els contextos.

Per la seva banda, la filantropia es mereix una profunda reflexió sobre el seu impacte. Les fundacions i donants individuals han de qüestionar com les seves accions poden perpetuar estructures de poder desigual. La responsabilitat del seu privilegi no és només finançar iniciatives, sinó també invertir en la capacitat de les comunitats per gestionar els seus propis recursos i projectes.

Els donants han d'estar disposats a escoltar i aprendre de les comunitats, adaptant les seves estratègies al que realment funciona. Adoptant una postura d'humilitat i aprenentatge, com hem observat en alguns casos, la filantropia pot transformar-se en un motor de canvi autèntic.

El tercer canvi imprescindible és la pràctica radical de les cures i els drets de les persones que ens dediquem a treballar en la cooperació i la filantropia. Això implica salaris dignes i tenir en compte les necessitats. És evident, però hem permès uns nivells d'autoexplotació i de precarització en el sector que fan necessari donar una volta pels convenis i contractes signats. Quantes de les persones que treballem en aquest sector podem permetre'ns viure soles? Quantes podem viatjar anualment als nostres països d'origen per visitar les nostres famílies? Quantes poden permetre's conciliar la cura de les persones estimades i dependents?

Testimonis una febre per la descolonització en la cooperació i la filantropia, però no podem permetre'ns caure en un mer exercici teòric. Ens toca assumir les nostres històries socials i personals i transformar-les en accions concretes. Mentre preparem les nostres ments i cors per revisar-nos profundament, què tal si comencem a canviar aquestes pràctiques?