Ana Solá, CEO de CINESI

 És ben sabut que hi ha certs temes a evitar a la feina o en dinars familiars per no acabar embolicats en interminables debats sense possible conciliació amb companys o familiars. Parlem, és clar, de la política, el futbol i la religió; aquelles qüestions que desperten passions de les quals ni tan sols som conscients, però que estan arrelades en el més profund dels nostres valors morals. Sovint, quan discutim sobre algun d'aquests assumptes amb algú que té una visió diametralment oposada a la nostra, ens tornem tossuts, caparruts i obstinats, donant per fet que l'altra persona està totalment equivocada, mentre que nosaltres posseïm la raó absoluta.

Doncs bé, fa poc he descobert que hi ha un tema més a afegir a la llista de qüestions a evitar en els dinars de Nadal d'enguany: els patinets elèctrics. Allà on vagis, preguntis a qui preguntis, tothom sembla tenir una opinió contundent sobre aquest tipus de Vehicles de Mobilitat Personal (VMP): hi ha qui està encantat que existeixin, perquè li permeten arribar a la feina en un temps rècord, de manera sostenible, sense embussos i sense problemes d'aparcament; però també hi ha persones que els critiquen ferotgement, argumentant que són causa de molts accidents urbans, alguna explosió puntual, i responsables d'un sentiment d'inseguretat constant per als vianants.

Aquest mitjà de transport està arrasant des de fa uns quants anys; cal recordar que, abans del 2017, en el nostre imaginari col·lectiu un patinet era una joguina infantil, i no un mètode de transport per a adults. Des de llavors, segons dades de la Federació Espanyola de Vehicles de Mobilitat Personal, es calcula que ja hi ha uns 5 milions de patinets elèctrics a Espanya. És normal que, davant un auge tan considerable en un interval de temps reduït, es requereixi un període d'adaptació per part de la societat, així com de les lleis que el regulen.

Els detractors dels VMP celebraven recentment la decisió de prohibir els patinets elèctrics de lloguer a Madrid a partir d'aquest mes d'octubre, una resolució presa després que l'ajuntament comprovés que els operadors que oferien aquest servei incomplien les condicions de seguretat prèviament acordades. Així i tot, els usuaris de patinets elèctrics privats podran continuar fent-los servir, sempre que compleixin les normes de seguretat.

L'any 2022 es va aprovar un manual de característiques específiques per als VMP que regula el seu ús, establint, per exemple, la prohibició que els menors de 16 anys els puguin conduir, el límit de velocitat de 25 km/h, la restricció de circular per les voreres, o la taxa màxima d'alcoholèmia similar a la dels conductors de cotxe. Des d'aquest 2024, a més, s'ha introduït una homologació obligatòria per als patinets de nova comercialització i una placa informativa on aparegui el número de certificat i les característiques com la velocitat màxima, la marca i model, el número de sèrie i l'any de fabricació. A partir del 2027, els patinets que no tinguin aquest certificat no podran circular.

Però aquest no és un cas aïllat. El patinet elèctric no és el primer mitjà de transport que ha despertat passions en la societat. A principis del segle XX, la gent ja estava indignada i enfadada davant l'omnipresència del que molts anomenaven la "màquina salvatge", referint-se als automòbils. En aquell moment, i com havia estat el cas durant mil·lennis, el sector del transport privat estava dominat per carros i cavalls. A la primera dècada de 1900, a les principals ciutats europees hi havia només uns pocs centenars o milers de cotxes, i els vianants se sentien desplaçats dels carrers, molestos per sorolls que no només els importunaven a ells, sinó que també espantaven els cavalls, provocant innombrables altercats. Malgrat això, el cotxe va acabar guanyant el pols social, i les ciutats i els seus habitants es van anar adaptant.

Ben aviat es va fer evident la necessitat de senyalització viària –el 1909 es van establir els quatre primers senyals pictòrics d'advertència a escala europea–, i altres normatives com l'obligació de la matrícula, la responsabilitat civil o els permisos de conduir. Gràcies a aquest procés, avui en dia comptem amb un sistema que permet la convivència –algunes vegades millor que altres– de vehicles de motor i vianants.

A hores d'ara, està clar que els VMP han vingut per quedar-se d'una manera o altra, i que hauríem de veure'ls com una oportunitat única per reduir la contaminació, –no només atmosfèrica, sinó també acústica–, als centres de les ciutats. El que també està clar és que, igual que fa cent anys vam haver de fer canvis per adaptar-nos a la violenta irrupció de l'automòbil a les abans tranquil·les vies públiques, aquesta vegada hem de treballar per construir un sistema que permeti la convivència de mètodes de transport alternatius.

Només així aconseguirem avançar cap a un futur més sostenible per a tothom.