Antoni Aguiló

Filòsof del Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

Diu el filòsof Byung-Chul Han que vivim en la "societat del cansament", un cansament no només físic, sinó també psicològic i social que afecta les formes de conviure i comprendre la vida. Es tracta d'un cansament derivat de fenòmens com l'excés de treball, la hipermediatització i la hipercomunicació a través de xarxes socials, smartphones, tablets i altres dispositius, el mal ús dels quals sovint condueix a l'assimilació acrítica de la informació, a l'aïllament i al desenvolupament de valors que incrementen aquesta sensació de cansament.

Traduït a l'àmbit social i polític, patim un cansament sistèmic que es manifesta en l'esgotament del model econòmic i polític dominant en les últimes dècades. El model econòmic del neoliberalisme, basat en el creixement econòmic il·limitat i la financiarització de l'economia, ha provocat una de les majors crisis del capitalisme, amb greus conseqüències socials i ambientals. A més, incapaç de resoldre les seves pròpies crisis i contradiccions, el capitalisme s'ha tret la seva màscara democràtica. Per la seva banda, els actuals sistemes electorals s'han revelat incapaços de combatre eficaçment la corrupció i l'augment de la desigualtat, així com d'atendre les demandes socials de més transparència, participació i representativitat, en la línia d’allò que el 15M i altres moviments semblants van reivindicar als carrers i places. És més, en determinats casos la democràcia liberal s'ha convertit en el cavall de Troia per l'arribada al poder de líders autoritaris.

Aquest esgotament sistèmic pot prendre camins imprevisibles, tot i que ja és possible advertir preocupants senyals del futur. Una és el ressorgiment global de l'extrema dreta caràcter feixistitzant. Es tracta de formes informals de feixisme basades en l'afany neoliberal de romandre sigui com sigui, encara que això impliqui deixar una reguera de violència, mort i destrucció. Les formes contemporànies de feixisme cerquen dotar d'una nova legitimitat a la supremacia masculina, blanca, heterosexual i capitalista mitjançant una democràcia buida i la difusió mediàtica de notícies falses i idees reaccionàries. No és cap sorpresa que Trump o Bolsonaro hagin arribat al poder. Allò sorprenent és que hagin trigat tant. A Europa, el consens antifeixista sorgit després de la Segona Guerra Mundial està fracturat. L'austeritat, la precarietat i l'autoritarisme que han marcat la política europea durant la crisi financera han generat una situació d'emergència en què l'ascens de l'extrema dreta no és una conseqüència no desitjada del sistema, sinó una reacció ofensiva més per assegurar la seva supervivència, com ho ha estat l'explosió del projecte socialdemòcrata. Noam Chomsky ho va expressar amb claredat l’any 1974: "El feixisme és l'últim recurs de les classes dirigents quan ja no poden mantenir d'una altra manera els seus privilegis".

Crèiem que el feixisme era un fenomen superat i sense vigència històrica després de la Segona Guerra Mundial. No obstant això, com a sistema de creences i entramat social, el feixisme no va morir; per contra, va sobreviure i es va transformar. Es va metabolitzar en nous processos funcionals al projecte del capitalisme neoliberal, sota el domini del qual tot va quedar subordinat a la concepció radical del lliure mercat. No resulta estrany que el sociòleg Boaventura de Sousa Santos parli de l'auge d'un "feixisme social", tan violent com autoritari, en referència a les lògiques d'exclusió i deshumanització predominants en la societat neoliberal del cansament.

Hi haurà qui pensi que parlar de feixisme resulta anacrònic i que el terme, aplicat al context actual, no té rigor i s'inscriu en el llenguatge de "tot el que no m'agrada és feixista". Una resposta a aquestes veus es troba en les declaracions de l'historiador Mark Bray, per a qui el terme feixisme, més enllà del seu significat històric concret, denota, en general, "un significant moral que els qui lluiten contra diversos tipus d'opressió fan servir per emfatitzar la ferocitat dels seus enemics polítics i els elements de continuïtat que comparteixen amb el feixisme històric". Si bé aquests elements poden variar d'un context a un altre, en el seu article Urfeixisme Umberto Eco ofereix algunes claus que permeten identificar-los: culte a la tradició, actitud acrítica, estigmatització de la diferència, superioritat d'uns sobre altres, crida a les classes mitjanes frustrades, obsessió per les conspiracions, recerca de culpables externs, racisme, antipacifisme, masclisme, populisme, etc. Són elements que coincideixen amb el que en el pla psicològic Adorno, Horkheimer i altres col·laboradors de l'Escola de Frankfurt el 1950 van anomenar l'escala F: el tipus de personalitat amb predisposicions ideològiques autoritàries potencialment feixistes.

Amb motiu de la celebració del Dia Mundial de la Filosofia, cal preguntar-se quin és el paper de la filosofia enfront d'aquesta nova onada reaccionària i feixistitzant.

La filosofia té una llarga història en la qual es barregen allò conservador i subversiu, allò revolucionari contrarevolucionari. Això pot observar-se en la relació, sovint tensa i en ocasions de col·laboració, que al llarg del segle XX la filosofia occidental va mantenir amb el feixisme. Hi va haver filòsofs que van donar suport obertament als règims feixistes, filòsofs les idees dels quals es van interpretar amb més o menys encert per legitimar intel·lectualment el feixisme i filòsofs decididament antifeixistes. Entre els pocs filòsofs feixistes importants es troben Carl Schmitt, membre del partit nazi i un dels filòsofs del dret més prominents del Tercer Reich; Giovanni Gentile, primer ministre d'Educació de Benito Mussolini; i Martin Heidegger, afiliat des de l’any 1933 al NSDAP, que des del rectorat de la Universitat de Friburg va apuntalar la nova ideologia, per no parlar dels filòsofs més fanàtics del nazisme: Alfred Rosenberg, Alfred Bäumler i Ernst Krieck.

Entre els filòsofs les idees dels quals es van distorsionar en un sentit espuri destaca Nietzsche, en ocasions presentat com el precursor del feixisme. El nazisme va desvirtuar interessadament els seus textos per sostenir la ideologia nazi. De fet, se sap que la principal responsable de l'acostament de Nietzsche al nazisme va ser la seva germana, Elisabeth, simpatitzant nazi i editora dels treballs del seu germà, la qual cosa va conduir a l'aprovació de les interpretacions nazis i feixistes.

Finalment, entre els filòsofs que van mantenir una posició antifeixista cal destacar Walter Benjamin, Hannah Arendt i Theodor W. Adorno. Benjamin, que es va suïcidar el 1940 a Portbou fugint de l'ocupació nazi de França, on estava exiliat, observa que rere de cada ascens feixista hi ha per sota una revolució fracassada. Quina és la nostra revolució fracassada? Potser, com assenyala Slavoj Žižek, el nostre gran fracàs revolucionari rau precisament en l'absència d'una revolució. Arendt ensenya que una de les cares més terribles del totalitarisme és la "banalitat del mal", que anul·la la capacitat de pensar per un mateix i converteix les persones en autòmats obedients. Per la seva banda, Adorno qüestiona la validesa de tota educació que no es plantegi "l'exigència que Auschwitz no es repeteixi".

La filosofia és un intent de clarificar el nostre moment històric, un espai de reflexió crítica compromès amb el present que permet eixamplar la inexhaurible capacitat humana de pensar, de crear, d'estimar, de subvertir i re-existir. La seva principal tasca és crear noves formes de pensar i actuar, rebutjar els esquemes de pensament que pretenen convertir-nos en ovelles de ramat. En aquest sentit, la filosofia és forma d'una resistència creativa. Part de la seva tasca consisteix en contribuir en el desenvolupament d’alternatives emancipadores als carrerons sense sortida de la desesperació, l'aïllament i la retòrica neoliberal de la manca d'alternatives. Per això, la filosofia és una activitat imprescindible per qüestionar, desafiar i democratitzar el poder autoritari que recorre al classisme, al racisme i al patriarcat per perpetuar-se.

Necessitem amb urgència un pla global de canvi democràtic que ataqui els problemes més urgents del nostre temps; un programa anticapitalista, anticolonialista i feminista, tenint en compte que el capitalisme, el neocolonialisme i l'heteropatriarcat són benzina per al feixisme social neoliberal de què parla de Sousa Santos.

L'any 1941, al final de l’obra La resistible ascensió d'Artur Ui, Bertolt Brecht, en al·lusió a les dictadures feixistes d'entreguerres, advertia que "encara és fecund el ventre que va parir el succés immund". En les actuals condicions de feixisme social i creixement de l'extrema dreta, l'advertència de Brecht sobre els fills del feixisme és més pertinent que mai. Si no es té en compte, la filosofia corre el risc de convertir-se en un cadàver més en el dipòsit feixista.