Carles Campuzano. Diputat del Partit Demòcrata (PDeCAT)

La sentència contra Francesc Homs és d'una extrema gravetat. D'entrada, el sol fet  que un diputat escollit per centenars de milers de ciutadans catalans perdi la seva condició d'electe com a conseqüència d'un procés penal d'origen clarament polític és insòlit en la democràcia espanyola, i en general, ho seria en qualsevol règim democràtic del nostre entorn. Només tenim l'antecedent de la sentencia contra el que fou Ministre de l'Interior, José Barrionuevo, però les diferencies entre un cas i l'altre són tan abismals que no val la pena insistir-hi.

La judicialització de la política avui no és només un lament contra la incapacitat de trobar sortides a un conflicte polític per l'ús abusiu del Codi Penal i del Tribunal Constitucional que fa el Govern del PP, sinó un fórmula per empènyer fora de la política els responsables polítics del procés que viu Catalunya aquests darrers anys. En el cas d'Homs, igual com passa amb Irene Rigau, i pot acabar passant amb els membres de la Mesa del Parlament, començant per la seva Presidenta, estem parlant d'expulsar de les cambres de representants a persones que han estat coherents amb el mandat democràtic que els va escollir. I les conseqüències d'aquestes decisions judicials són certament greus.

La composició concreta de la Cambra es veu alterada i la voluntat popular es veu modificada. Qui ha de representar els ciutadans deixa de poder fer-ho. La rapidesa amb la que el serveis de la Cambra  varen fer desaparèixer Francesc Homs de la pàgina web del Congrés, o el rètol de "escaño vacante" que ens hem trobat aquest dijous al matí quan hem entrat a l'hemicicle, ens han produït aquella estranya sensació que provoca el fred funcionament de la burocràcia estatal. I de nou he recordat aquella idea que a Espanya, "l'Estat" és el substantiu, i "de dret i democràtic" són els adjectius.

Però la gravetat de la sentencia contra Homs, igual que la resta de processos judicials contra els altres dirigents sobiranistes, també té a veure amb la circumstància que tota la maquinària judicial engegada per l'Estat esdevé un seguit de torpedes llençats contra la línia de flotació a les idees del diàleg, l'acord i la concòrdia. Dit d'una altra manera, qualsevol demòcrata sap que un conflicte com el que avui vivim entre les institucions de l'Estat i la societat i les institucions catalanes només té una sortida política, que vol dir dialogada, acordada i refrendada per la ciutadania. Les sentències i processos en marxa tanquen encara més, si hi cap, les portes del diàleg. Mals dies doncs per a la política i la democràcia a Espanya.

Certament, l'arrogància dels responsables de l'ofensiva judicial contra el sobiranisme els ha de fer estar molt convençuts que la seva acció repressora assolirà els seus objectius que no són altres que els d'atemorir la societat catalana i frustrar el nostre desig de llibertat. Però la història ens ha ensenyat que una societat que reclama la seva llibertat i que se sent ferida en la seva dignitat, trigarà més o menys en assolir llur victòria, però que al final quan la voluntat és sòlida, estesa, compartida i els ideals de justícia i igualtat en són els fonaments, les bones causes acaben triomfant.

Homs avui ja no és diputat però la causa que ell ha defensat en surt reforçada.