Oriol Estela Barnet

Coordinador General. Pla estratègic Metropolità de Barcelona

Barcelona s’ha acostumat en els darrers anys a destacar en un gran nombre d’indicadors i rànquings globals. El desembre passat, per exemple, es presentava l’informe de l’Observatori Barcelona, que situava la ciutat en el top 10 mundial en termes de qualitat de vida i ocupació. L’estudi Barcelona in the Rankings d’Ideograma per a Barcelona Global ens ajuda a tenir una idea de les posicions que ocupa en diversos àmbits; algunes millors que altres, però en qualsevol cas força per damunt de l’esperable tenint en compte el pes demogràfic de la nostra ciutat i en cotes impensables, sens dubte, fa 30 anys.

Ens hem acostumat també a notícies que fan palès que l’aterratge d’empreses al 22@ és continu, fent realitat la previsió de 5.000 nous llocs de treball anuals, o que l’ecosistema startup creix acceleradament, amb puntals com els diversos hubs de Barcelona Tech City. Se segueixen batent rècords d’afluència turística i de preus de lloguer de l’habitatge, dos signes de dinamisme econòmic que tenen, però, contrapartides en la vida quotidiana; tot i així, la població ha crescut en els darrers cinc anys fins situar-se en el nivell més alt des del 1991.

En suma, Barcelona juga en la lliga de les grans ciutats segons els paràmetres que imperen en l’economia global, i sembla que s’hi ha instal·lat per molt de temps.

Si fem, però, una mirada al conjunt de la ciutat i, encara més, si l’ampliem i ens apropem a la ciutat real, trobem que al territori metropolità existeixen determinades zones que resten al marge dels signes de progrés, com va mostrar clarament el projecte Barris i Crisi de l’IGOP, i que es poden exemplificar en la llista de barris que solen ocupar l’imaginari de la precarietat urbanística i la vulnerabilitat econòmica i social. Diversos són els instruments que s’han posat en marxa per atacar aquestes situacions, començant per la Llei de Barris i el programa d’ajuts que hi va anar associat durant els anys del govern tripartit a la Generalitat de Catalunya i, en el passat mandat, el Pla de Barris de la ciutat de Barcelona que es planteja ampliar a alguns municipis metropolitans.

Però també hi ha altres zones que no solen captar tant l’atenció i que mostren signes de debilitat que poden portar a què, en un horitzó de mitjà termini i fent un paral·lelisme amb la idea de l’"Espanya buida" tan en boga actualment ens trobem amb una "metròpoli buida" , evidentment amb una dimensió i unes característiques diferents a les dels entorns rurals. Em refereixo a una part important de les urbanitzacions residencials i als polígons industrials.

Pel que fa a les urbanitzacions, els factors d’amenaça són principalment el progressiu deteriorament d’un parc d’habitatges que ja comença a ser força madur, així com l’envelliment de les persones que hi resideixen, que hauran de fer front a la manca endèmica de serveis, al que la coneguda com a Llei d’urbanitzacions del 2009 no ha donat solució efectiva, amb una menor autonomia per desplaçar-se a obtenir-los.

D’altra banda, atenent als canvis en l’estil de vida (preferència per la vida als centres urbans, limitacions i per l’ús del vehicle privat, etc.), no sembla que la gent jove hagi de presentar massivament candidatura per ocupar aquests espais, a menys que la crisi d’habitatge als nuclis urbans segueixi la seva escalada.

En el cas dels polígons industrials, és ben coneguda la fragmentació de l’espai disponible i la seva mala qualitat, sigui per ubicació o per manca d’infraestructures i serveis. Aquest fet, que ve de lluny, unit als canvis en l’activitat econòmica i al poder d’atracció dels centres urbans per a les activitats de major valor afegit condemna a molts d’aquests polígons a reinventar-se o morir.

Un cas singular el representen els grans centres comercials periurbans ubicats en polígons d’activitat econòmica, que tanta competència han fet sobre el petit comerç de peu de carrer durant dècades, i que ara es troben amenaçats de córrer la mateixa sort, com ja està passant des de fa anys als Estats Units o a Gran Bretanya, degut a l’embat del comerç electrònic. Una amenaça que evidentment reforça la pressió sobre el comerç dels centres urbans, que també es desertifiquen (de moment ja hi ha cada cop més municipis petits sense establiments) i que ha portat a múltiples projectes de reorientació en l’ús dels locals comercials.

Així doncs, la capacitat d’atracció de les zones centrals de la metròpoli barcelonina fa que la resta del territori vagi a remolc i, en alguns casos, perdi dramàticament població i, sobretot, activitat econòmica. Un molt recent exemple d’aquesta força centrípeta creixent és el "cas Hermitage": que un projecte d’aquest tipus només pugui ser viable en un emplaçament específic, hipercèntric, quan tenim una metròpoli de 2.500 Km² on hi viuen 5 milions d’habitants, és una clara mostra dels desequilibris territorials existents. Per això també fa un cert respecte parlar de l’impuls de plans per revitalitzar econòmicament el centre de Barcelona si no hi ha mesures anàlogues que ajudin també a fer-ho en altres centralitats (actuals o potencials) metropolitanes.

Posar en marxa plans per fer front a aquest tipus de problemàtiques és necessari, però una de les claus ineludibles per corregir la situació es troba en el planejament a mig i llarg termini. Hem de ser conscients que avui en dia, en l’àmbit urbanístic, encara és vigent el Pla General Metropolità de 1976. Un pla que es va fer pensant en una ciutat en expansió, vertebrada per la mobilitat en transport fonamentalment privat i amb segregació d’usos del sòl (espais exclusivament residencials, com les urbanitzacions o industrials, com els polígons, per exemple). És imprescindible, doncs, disposar d’un planejament urbanístic preparat per a la mobilitat, l’activitat econòmica i, en general, la vida en el segle XXI. I dissenyar entre tots i totes com volem fer la transició cap a la nova mobilitat, les noves activitats econòmiques i els nous estils de vida.

En aquest sentit, aquests dies s’està tancant el procés participatiu de l’avanç del Pla Director Urbanístic Metropolità i ben aviat es posarà en marxa l’elaboració del nou pla estratègic metropolità, que definirà objectius col·lectius en l’horitzó 2030. Dues peces clau per adaptar la metròpoli als nous temps i per aconseguir un territori equilibrat i reduir-ne les desigualtats. Evitar que aquesta "metròpoli buida" es faci realitat n’ha de ser una de les prioritats.