Una dona tramita la renovació del seu DNI en una comissaria. EFE

Conxa Rodríguez

Mariano José de Larra va publicar el 1833 l'article Vuelva usted mañana en el qual explicava que un francès va arribar a Madrid amb la intenció de quedar-se 15 dies per  resoldre uns assumptes: va romandre 6 mesos. Diguem-ne que és sàtira.

Jo sé que a l'Espanya moderna registrar un naixement o renovar un DNI d'un nacional és un tràmit breu i fàcil. Ho feia a Espanya i ho he fet en el consolat de Londres: em vaig registrar com a resident; vaig registrar el meu matrimoni, em van donar un Llibre de família i vaig registrar una filla i un fill fent-los espanyols, amb passaport. He trobat funcionaris de tota mena: dels qui es desviuen per treballar i dels qui amb la mirada diuen "véns a molestar".

No puc dir el mateix de l'experiència que estem vivint perquè el meu fill aconsegueixi el DNI. La Covid no ajuda, però l'administració pública espanyola continua amb els mals del 1833, a més de les oficines virtuals. La gestió del DNI implica el consolat de Londres, el Registre Civil Central de Madrid (RCC) i comissaries de Policia Nacional de Badalona, Barcelona i L'Hospitalet. El procés va començar al maig sabent que el DNI només s'obté a Espanya amb un certificat de residència, exclusiu per al DNI, emès pel consolat. Ho vam fer amb la meva filla amb rapidesa i eficàcia. El certificat té validesa per a tres mesos. Ho vam demanar per correu el mes de maig, va arribar al juny, teníem fins al setembre. Olé, olé.

El 7 de juliol (Sant Fermí) el meu fill va arribar a Barcelona amb el certificat, fotos, passaport espanyol i Llibre de família. Amb els tres documents oficials va anar a la comissaria de Pare Claret a Barcelona. La covid exigeix cites prèvies i no tenien per als pròxims mesos. D'acord. L'endemà va matinar i va anar a les oficines del carrer Muntaner. Sorpresa! Hi ha hagut canvis, per obtenir el DNI es necessita un quart document, un certificat literal de naixement (CLN) que es sol·licita al RCC de Madrid. Aquí va començar el calvari del qual encara no ha sortit. El nostre Whatsapp va començar a treure fum. Jo desconeixia el RCC de Madrid. Quatre documents oficials pel DNI. Va sol·licitar el CLN per correu postal (per si de cas) i per l'oficina virtual tal com indica la web del Ministeri de Justícia. Li van donar un justificant de la sol·licitud, però no hi havia manera de saber quant de temps trigaria. Al telèfon contestava un cercle de locucions alienes al nostre cas. Un dia d'agost va parlar amb un senyor amable que va dir: "abans de la covid trigava sis mesos, ara més". Com el francès de Larra del 1833! Ens venia a dir "torni vostè l'any que ve". Jo, ingènuament, pensava: els funcionaris teletreballen; arriben sol·licituds i s'emeten els corresponents documents. Espanya està per sobre de la mitjana en nombre de funcionaris per població a Europa. No pot ser.

Va arribar el setembre i em vaig reunir uns dies amb el meu fill a Barcelona. El certificat consular de juny caducava. Va demanar un segon que està per arribar. Li va sortir una feina de classes d'anglès a Cornellà, que va perdre. Sense DNI no es pot signar contracte de treball, sense contracte no es pot obrir un compte de banc. Al juliol va demanar diverses cites a Badalona, L'Hospitalet i Barcelona per a quan arribessin els papers. Les hi van donar per a setembre i octubre. Per demanar una cita per sol·licitar el DNI exigeixen un número de DNI –sí, és així-. El meu fill va reunir números de DNI d'amics i família. Vam voler aprofitar les cites a comissaries per a explicar la situació.

Comencem per la cita a L'Hospitalet. El meu fill té número de Seguretat Social de fa temps, passaport, Llibre de família, certificat consular, empadronament, justificant de la sol·licitud del CLN... no és suficient, necessita el CLN. L'agent de Policia de L'Hospitalet, una dona amb ànim d'ajudar, va trucar a Madrid. En penjar el telèfon va dir: "Madrid diu que no". A mi, em van entrar ganes d'abraçar l'independentisme. Tots reconeixen que el RCC està col·lapsat, però és problema d'un altre. Malgrat les cites prèvies, es fan cues al carrer a les quals jo m'unia si només entrava el meu fill a l'oficina. En aquestes cues hi ha una Espanya que pateix i calla, i fins i tot plora d'impotència a la sortida. Dones que van a les cites entre torns de neteja; persones que esperen un paper del qual depèn una pensió; ciutadans que arriben caminant per  estalviar el transport públic o altres d'una certa edat que no coneixen el món virtual i necessiten parlar amb algú cara a cara, amb mascareta o sense. Els polítics haurien de visitar les cues de l'Administració pública per conèixer la sociologia espanyola.

Les agències de gestió i administració i/o agents de dubtosa reputació li oferien al meu fill altres opcions com la de sol·licitar el NIE, amb el qual pot signar un contracte de treball, perquè va més ràpid. Per 260 euros li proporcionaven una cita en una comissaria de Barcelona i els tràmits per obtenir el NIE. Va anar a tramitar-ho pel seu compte en la primera cita que tenia pel DNI. El NIE és només per a estrangers. És il·legal que ho demani un espanyol. La temptació és considerable, com la del treball no declarat. Vaig trucar, amb desesperació, a un amic advocat de dret públic, ens va donar una opció: una ordre del Govern permet emetre DNI provisionals, d'un any, en circumstàncies excepcionals. Mirem les condicions (redactades de manera que no s'entengui res). El justificant de la sol·licitud del CLN hauria de ser acceptat. "Però ja saps com és Espanya", va dir amb sorna. La pròxima cita de les acumulades amb DNI aliens era a la comissària de Balmes-Diagonal. Una altra negativa. La demora de la covid, la pèrdua de treball, la indocumentació d'un ciutadà, el col·lapse del RCC... no són situacions excepcionals per emetre DNI provisionals. Conclusió: és la normalitat. Rosegats de ràbia i frustració tornàvem, silenciosos, a casa.

Encara es complicava més l'assumpte. Li van dir que ha de sol·licitar el CLN al CRR de Madrid a través del consolat a Londres i fins i tot el consolat el pot enviar directament a la Policia. Ho té sol·licitat per l'oficina virtual i per correu postal. Els correus electrònics del consolat de Londres diuen que si el sol·licitant resideix a Espanya no és competència del consolat. El meu fill va residir a Londres fins al 7 de juliol i, probablement, haurà de tornar-hi. En la llista de documentació del consolat exigeixen fotocòpies compulsades en Post Office (Correus) pels certificats. En les quatre oficines de correus a les que vam a Londres no sabien de què es tracta ni el diccionari anglès sembla tenir el terme adequat: fotocòpia compulsada a Correus.

He tornat a Londres i encara penso en la vulnerabilitat d'algunes persones fent cua a  les comissaries i oficines, a l'Espanya que pateix i calla, i vaig a Larra i a Madrid del  1833, i ho associo tot a ministres d'Administració pública, a alts funcionaris com el que va dir que "no" des de Madrid a la policia de L'Hospitalet, a cònsols amb medalla a la solapa i, en aquesta barreja de pensaments, em vénen al cap les paraules de Jaume I als seus generals després de la batalla de Portopí, a Mallorca, "Vergonya, cavallers, vergonya!" El meu fill encara és a Barcelona anant d'oficines virtuals a presencials, i perdent feines perquè no té DNI. Em fa arribar per Whatsapp la indignació d'algunes persones que expliquen a Google els seus casos al RCC de Madrid (https://maps.google.com/?cid=8070664397811648947 ) Quan els llegeixo, em sento privilegiada.