Els reis Joan Carles i Sofia amb el general Augusto Pinochet i la seva esposa durant la visita que el dictador xilè va fer a Madrid, per assistir a l'enterrament de Francisco Franco. AFP

Gerardo Pisarello

Professor de Dret Constitucional i secretari primer de la Mesa del Congrés dels Diputats

El passat 25 d'octubre, el poble xilè va fer saltar per aclaparadora majoria, en referèndum, les tanques de la Constitució pinochetista del 1980. Ara es disposa a escriure una nova Constitució. I ho farà en la primera Convenció Constituent de la història amb paritat dones-homes i amb representació dels pobles originaris. La batalla per un procés constituent sobirà no estarà exempta d'obstacles. Però la conquesta heroica en carrers i places ja ha llançat al món un missatge d'una potència democràtica incommensurable: el que de vegades sembla impossible només és quelcom que triga una mica més a arribar.

Curiositats de la història. El constitucionalisme democràtic xilè d'inicis del segle XX va coincidir amb el que va posar en marxa la II República espanyola amb la Constitució del 1931. La diferència és que la incipient institucionalitat republicana espanyola va ser liquidada entre 1936 i 1939, amb el suport de Hitler i Mussolini, donant pas a l'oprobiosa dictadura de Francisco Franco. La xilena va aguantar fins el 1973 i va ser deixada sense efecte amb la intervenció deliberada de l'Administració de Richard Nixon, que va mobilitzar per a la seva causa a la CIA, la ITT, i aliats de tota mena a Europa i Amèrica Llatina.

Franco i Pinochet no només van compartir una història comuna de sabotatge de la legalitat republicana. També es van professar mútua admiració. Mort Franco, de fet, l'admiració es va estendre al nou Cap de l’Estat, Joan Carles de Borbó. Quan Pinochet es va desplaçar a Madrid, el 1975, a retre homenatge a qui havia mostrat "el camí a seguir en la lluita contra el comunisme", va ser Joan Carles qui el va rebre entusiasmat i amb abraçades a l'escaleta de l'avió.

Quan la dictadura es va fer insuportable, l'Espanya i el Xile que s'havien aixecat contra la legalitat republicana van buscar un "relat" compartit, que facilités una transició democràtica "moderada i sense revenges". En el mirall xilè, la transició espanyola i la seva Constitució del 1978 van aparèixer durant molt de temps com el model del que havia de ser una democràcia tutelada, que assegurava als sectors vinculats a l'Antic Règim un paper important en òrgans clau com el Poder Judicial, l'Exèrcit o el propi Parlament.

La detenció de Pinochet a Londres, acusat de delictes de lesa humanitat, no només va ser un cop pel règim heretat de la Constitució xilena de 1980. També va sacsejar les bases del règim en el qual havia cristal·litzat la Constitució espanyola de 1978, incapaç, entre altres coses, de jutjar els crims del franquisme.

Com a reacció a aquesta realitat, marees ciutadanes, nous col·lectius republicans, generacions joves lligades al 15-M, i fins i tot diferents propostes sobiranistes catalanes, basques o gallegues, van assumir la consigna del procés constituent -en singular o en plural- com una alternativa a la crisi econòmica, social i territorial que s'havia desencadenat. Una vegada i una altra, no obstant això, es van trobar, igual que a Xile, bé amb els límits de les seves pròpies forces, bé amb la fèrria oposició del Tribunal Constitucional i altres institucions de l'Estat.

L'esclat social xilè ha arribat per enderrocar aquest mur. Va posar en evidència les bases fràgils de l'excloent "miracle xilè" i va obligar el Govern del milionari Sebastián Piñera a moure fitxa. Malgrat la repressió, milers d'estudiants, col·lectius feministes, treballadors precaris, membres de comunitats maputxe, van aconseguir el que semblava inassolible: la promesa del Govern de revertir mesures neoliberals i d'acceptar que es redactés una nova Constitució. Per evitar que el canvi arribés massa lluny, els sectors conservadors van posar les seves condicions: un quòrum de 2/3 en les deliberacions constituents i que el nou text no afectés "tractats internacionals vigents", inclosos els de "lliure comerç".

Tots aquests interessos contraposats van ser presents en el plebiscit del passat 25 d'octubre. I malgrat la repressió, malgrat l'emergència social i sanitària, la resposta popular va ser admirable. Un 78,2% es va pronunciar a favor d'acabar amb la Constitució de Pinochet a través d’una Convenció Constituent paritària. Només un reduït 21,7% es va mantenir atrinxerat en el passat.

Òbviament, són molts els sectors conservadors que intentaran que la nova Constitució neixi sense ambició ni capacitat transformadora. Només hi haurà una manera d'evitar-ho: que la mobilització social, popular, aconsegueixi que la nova Convenció sigui realment sobirana. No serà fàcil. Però la votació d'octubre ja ha demostrat una cosa: que una voluntat constituent, popular, organitzada i decidida, pot fer saltar pels aires les velles regles i il·luminar altres noves. I l'exemple pot ser contagiós. Si les grans alberedes s'han obert a Xile, com volia Allende, ben bé podrien obrir-se també entre nosaltres. Per això la batalla i els somnis de Xile són també la nostra batalla, són també els nostres somnis.