Jordi Creus

Editor de 'Sapiens'

Per entendre la proclamació de la república del 14 d’abril del 1931 és imprescindible conèixer la realitat d’aquella època. I també les circumstàncies que van dur a que una part important de la classe política i de la població de l’Estat apostessin per un canvi radical que acabés amb una monarquia borbònica marcada per la corrupció i també pel suport d’Alfons XIII a la dictadura del general Primo de Rivera.

Després de més de sis anys de dictadura, que havia comportat entre moltes altres coses la prohibició de la Mancomunitat de Catalunya -un ens que havia permès recuperar una petita part de l’autogovern català perdut més de dos segles enrere-, el rei Alfons XIII va intentar mantenir un règim agònic i desprestigiat amb la destitució de Primo de Rivera i el nomenament del general Dámaso Berenguer com a nou president. No li va servir de gaire. Durant aquest període d’interinatge, els republicans van jugar a fons les seves cartes per acabar amb el règim monàrquic, amb iniciatives com el pacte de San Sebastian, signat l’agost del 1930 per les diverses sensibilitats del republicanisme a l’Estat espanyol, incloses les catalanistes.

Davant d’aquesta conjuntura, les eleccions municipals convocades per al 12 d’abril del 1931 es van plantejar ben aviat com un plebiscit entre els partidaris de la monarquia i els de la república. En aquest sentit, tres setmanes abans d’aquestes eleccions, es va crear al barri de Sants de Barcelona, una força política que hauria de revolucionar la política catalana: Esquerra Republicana de Catalunya. El nou partit era una amalgama formada per independentistes com Francesc Macià i el seu Estat Català; federalistes com Lluís Companys o Marcel·lí Domingo, integrats al Partit Republicà Català; progressistes, com la gent agrupada al voltant de Joan Lluhí i el diari l’Opinió i tota una munió de col·lectius locals d’arreu del país desitjosos de canviar les coses. Aquesta nova força política es va presentar a les eleccions en coalició amb l’únic partit que va accedir-hi, la Unió Socialista de Catalunya. I val a dir que el matrimoni polític va tenir un èxit esclatant, ja que es van imposar de manera clara i contra tot pronòstic arreu de Catalunya. Els grans derrotats van ser la conservadora Lliga Regionalista, fins llavors hegemònica dins del catalanisme. A Catalunya, doncs, amb una participació superior al 60%, la victòria de les esquerres va ser clara, com clara també va ser a la majoria de grans ciutats de la resta de l’Estat. Tot i que les dones encara no podien participar en les conteses electorals, la implicació de moltes d’elles va ser ben activa. I en aquelles hores posteriors ja s’ensumava que aquells resultats en comportarien alguna de grossa. Qui millor va saber llegir la realitat va ser Lluís Companys. En un gest atrevit, el migdia d’aquell 14 d’abril va entrar a l’Ajuntament de Barcelona i poc després va proclamar la República Espanyola: "Ciutadans, els representants del poble acabem de proclamar la República a Catalunya...". Aquesta acció va agafar a contrapeu a Francesc Macià, que ràpidament va desplaçar-se cap a l’Ajuntament, on ell també va fer la seva proclamació: la República Catalana: "En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques". La proclama de Macià es repetiria a la tarda des del balcó de l’actual Palau de la Generalitat, d’una manera més elaborada: "Catalans, interpretant els sentiments i els anhels del poble [...] proclamo la República Catalana, com a estat integrant de la Federació Ibèrica".

Aquest últim discurs va tenir lloc poc després de la proclamació de la República a diferents punts de l’Estat, entre ells Madrid, i de la fugida cap a l’exili del rei Alfons XIII. Però un cop passada l’eufòria van aparèixer les primeres preocupacions. Mentre Macià intentava consolidar la República Catalana, des de Madrid es deixava clar que no s’acceptaria sota cap concepte una separació de Catalunya. I així van començar unes negociacions que acabarien amb el que Macià va definir com "el dia més trist de la meva vida". Finalment, no hi hauria República Catalana, sinó Generalitat de Catalunya (la recuperació del nom vinculava el país amb la seva història i amb una de les principals institucions medievals), amb un estatut d’autonomia que hauria de ser aprovat en els propers mesos. Macià va ser acusat de traïdor pels elements més esverats de les seves pròpies files. Però és innegable que amb l’audàcia de l’Avi es va obrir el camí cap a la recuperació d’una part de les llibertats nacionals de Catalunya. La història, com veuen, és tossuda, i tendeix a repetir-se sovint en els diferents escenaris. Aquella nounada república va fer néixer moltíssimes esperances en àmplies capes de la societat. Cinc anys després, l’aixecament franquista les va enterrar.