Grup de persones a la frontera que separa Ceuta del Marroc -- Mohamed Siali / EFE

Miguel Urbán, eurodiputat

Aquest diumenge és el Dia Mundial del Refugiat, un dia que pren especial rellevància en un moment polític en el qual les institucions i governs europeus estan debatent un nou Pacte de Migració i Asil. Una resposta a la mobilitat humana que combina xenofòbia, enfortiment de les polítiques securitàries i l'externalització de fronteres. En un dia com avui és important recordar que, segons l'Agència de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), estem vivint la pitjor crisi d'asil des de la II Guerra Mundial. El nombre de persones desplaçades de manera forçosa supera ja els 60 milions, per primera vegada des que existeixen registres. En aquest context, més de 15.000 persones (que sapiguem) han perdut la vida a la mar intentant arribar a Europa, des del 2014, segons la pròpia ACNUR. Però contràriament al que pugui semblar, no és Europa qui acull a la major part dels refugiats, sinó els països del sud amb menys recursos.

És a dir que només hem rebut una ínfima part dels desplaçats forçosos en el món i, no obstant això, la imatge que es dona d'una Europa desbordada davant l'arribada de refugiats i migrants ha suposat la coartada perfecta per legitimar la consolidació de les polítiques migratòries de l'Europa Fortalesa, sobre la qual es fonamenta el nou Pacte de Migració i Asil.

En un dia com avui, és fonamental denunciar que el nou Pacte de Migració i Asil pot ferir de mort el dret al refugi en el nostre continent. Per a començar, assenyalem com elimina d'un cop de ploma les quotes obligatòries de repartiment de refugiats. Una clara victòria política per als governs d'extrema dreta de Polònia i Hongria, que havien fet de les quotes un dels seus principals cavalls de batalla amb Brussel·les. Un bon exemple de la capacitat que té l'extrema dreta de marcar l'agenda migratòria europea. Però el més cridaner del nou pacte no són només les cessions a l'extrema dreta en relació a les quotes de refugiats, sinó sobretot és la institucionalització i sistematització de les polítiques basades en una suposada excepcionalitat, que han justificat horrors com els del campament de Moria, les devolucions en calent en cadena als Balcans o les morts al Mediterrani.

És a dir, aquest pacte no només no fa front a les vulneracions dels Drets Humans, sinó que les avala, les dóna rang d'acord europeu, i fa de les mateixes la condició de possibilitat d'aquesta nova normativa.

Però si hi ha alguna cosa que destaca en aquesta proposta és la referència recurrent i obsessiva a les devolucions i deportacions. Els països que han rebutjat rotundament acollir refugiats en els seus territoris podran fer ús de la salvaguarda del sponsorship.

És a dir, canviar la responsabilitat i justícia inherent a l'acolliment d'una part de les persones que arriben, per un compromís per deportar o pagar per deportar a aquest mateix nombre de persones, del mateix origen, dels seus territoris. Una retorçada noció de "solidaritat" que només es pot comprendre en aquest marc normatiu que fa de l'expulsió la seva bandera. Està de més dir que això es podrà aplicar a persones que han fugit dels seus territoris i que, d'acord amb aquesta nova fórmula, podran ser deportades sense cap garantia i retornades al focus del conflicte que va provocar la seva fugida.

Aquí s'emmarca la recentment publicada estratègia de retorn voluntari, apuntalada per aquesta mateixa cosmovisió racista de "millor marxa al teu país", que ignora convenientment casos com els dels 10.000 afganesos i afganeses que en el 2017 van ser retornats a l'Afganistan, en un context de violència estructural, amb un programa de retorn "voluntari". La realitat és que, després que es rebutgés la seva sol·licitud d'asil, a totes aquestes persones se'ls va donar a triar entre l'expulsió, la detenció o el retorn voluntari amb 10.700 euros a la butxaca. El retorn, forçat, no és per tant nou, però sí que sembla ser-ho aquesta aura de nova "solidaritat" que la Comissió Europea s'obstina a donar-se a si mateixa, aquest nou concepte que ja no fa referència a l'ajuda desinteressada ni al suport mutu. Ara solidaritat significa, en els termes de la Comissió Europea, que un altre Estat membre t'ajudi a deportar, com també recull aquesta nova regulació.

A més d'aquesta política de retorn, les fronteres exteriors es reforcen amb més mecanismes i centres de cribratge  per augmentar la detenció, fora del territori europeu. Més classificació entre qui mereix protecció i qui no, i amb la posada en marxa de procediments que, en paraules de la Comissió, siguin "més ràpids i eficients". Així, per exemple, en la pràctica es dificultarà l'assistència jurídica, o que els demandants d'asil puguin recórrer si la seva sol·licitud és denegada. A més de que les persones de nacionalitat amb baixos índexs de reconeixement de protecció seran des del principi discriminades quant a la possibilitat de demanar asil, la qual cosa contradiu el propi Estatut del Refugiat.

Aquestes setmanes passades hem pogut veure dos exemples, a nivell d'Estat membre, que exemplifiquen molt bé la sinergia entre els dos nivells, l'europeu i l'estatal, i la concreció pràctica d'aquestes polítiques xenòfobes recollides en el Pacte de Migració i Asil.

L'exemple de Dinamarca i de l'Estat espanyol.

Encara que les devolucions en calent a Ceuta i la nova legislació danesa (que envia els sol·licitants d'asil a Ruanda contravenint les obligacions internacionals de Dinamarca) han estat, amb raó i clarament, notícia mediàtica, totes dues actuacions no són més que la punta de l'iceberg, i exemplifiquen molt bé de quina manera l'espectre socioliberal assumeix ja els postulats xenòfobs de la dreta sense cap embut.

Espanya no només és un dels països de la UE que compten amb un percentatge més baix de reconeixement d'asil, sinó que el Govern espanyol està pressionant ara mateix, al costat de Grècia, Itàlia, Malta i Xipre perquè s'aprovi la nova Agència d'Asil sense la part corresponent als mecanismes de supervisió i control en frontera, uns mecanismes per assegurar el dret a sol·licitar asil. Una situació que encaixa amb el que hem vist les passades setmanes a Ceuta. Davant l'emergència humanitària amb l'arribada de milers de persones, la resposta del Govern espanyol ha estat desplegar a l'exèrcit i efectuar devolucions en calent col·lectives, inclosos nens i nenes, cometent greus violacions en frontera i contradient tot protocol i legislació internacional a la qual està sotmesa Espanya. Devolucions col·lectives que han suspès directament el dret d'asil en el nostre territori, amb el silenci còmplice de les institucions de la UE i de la majoria de l'arc parlamentari.

Quant a Dinamarca, encara que la decisió de deportar a persones amb asil en tràmit ens pugui sonar molt rocambolesca, és la continuació de moltes decisions polítiques que a poc a poc han aplanat el terreny perquè aquesta situació tan horrible pugui aprovar-se. Fa només uns mesos el Govern danès va decidir retirar el permís de residència a gairebé un centenar de persones sirianes per considerar que la situació en algunes zones d'aquest país és "segura". Podria semblar per a alguns i algunes que 100 persones no són tantes, però si tenim en compte el precedent que estableix aquesta declaració, més l'estès a la UE d'aquesta estratègia consistent a catalogar com a "segur" un tercer país que no ho és de cap manera (com ha fet Grècia amb Turquia fa només uns dies), aquesta declaració és extremadament preocupant.

El Govern socioliberal danès no fa per tant més que seguidisme de l'anterior, conservador i liberal. Aquest que va amenaçar amb denegacions massives de sol·licituds d'asil, devolucions en calent i presó incondicional per a sol·licitants d'asil davant l'amenaça de rebre una quota de repartiment de persones migrants i refugiades. Aquest que va proposar la creació d'un macrocamp per a refugiats fora de la UE. Aquest que va aprovar, per majoria, quedar-se amb els diners de tota persona refugiada que arribi a Dinamarca per tal que ells i elles paguin per la seva estada al país.

La criminalització de la població migrant i la vulneració del dret a l'asil no són només productes d'una extrema dreta en auge, o d'uns quants polítics irresponsables, sinó que és la conseqüència d'una política institucional, refinada, conscient i planificada, que persegueix una degradació de la protecció jurídica i social del refugiat i del migrant. Perquè l'Europa Fortalesa es construeix sobre tanques, murs i concertines, però també es nodreix d'una massa de treballadors i treballadores precàries, sense drets i que a més són vistos com una amenaça per les classes populars. La guerra entre pobres, la competència a la baixa, la lluita entre l'últim i el penúltim. Un "no hi ha suficient per a tots" generalitzat, que fomenta mecanismes d'exclusió, que Habermas definia com a característics d'un "xovinisme del benestar" i que concentren la tensió latent entre l'estatut de ciutadania i la identitat nacional.

És increïble el ràpid que hem transitat de les pancartes de "welcome refugiats" a les façanes dels nostres ajuntaments a les polítiques reals i concretes del refugiats "go home". Perquè, encara que es repeteixi una vegada i una altra, no estem assistint a una crisi de refugiats que arriben a Europa, sinó a una crisi de drets, que no només afecta a refugiats i migrants sinó que ens afecta el conjunt dels pobles d'Europa. Hem de plantejar-nos una pregunta clau: Qui té dret a tenir drets a Europa? Com responguem a aquesta pregunta determinarà molt el futur de les classes populars, no ho oblidem.