Ferran Espada, director de Públic

L’esbroncada del diputat de Junts per Catalunya, i un dels dirigents del partit, Francesc de Dalmases, a una periodista del programa 'Faqs' de TV3 ha generat una forta polèmica política i social i sobretot molta indignació a la professió periodística. Encara més quan s'han conegut altres casos d'intimidació a professionals de Catalunya Ràdio o de l'Agència Catalana de Notícies. Majoritàriament de mitjans públics però també d'alguns de privats com Onda Cero.

Dalmases va entrar en còlera perquè no li van agradar les preguntes que feien a la presidenta del Parlament, en una entrevista al programa esmentat, sobre el presumpte cas d'irregularitats quan Laura Borràs -de la qual Dalmases és un dels principals col·laboradors i assessors- dirigia la Institució de les Lletres Catalanes, un organisme públic de la Generalitat.

Les condemnes a l’actuació de Dalmases han arribat des dels comitès d’empresa dels mitjans de comunicació públics, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, associacions com el Grup de Periodistes Ramon Barnils, nombrosos professionals, la pròpia productora del programa El Terrat o la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que ha encarregat una investigació de l'afer. En el pla polític, tots els grups del Parlament excepte Junts han condemnat els fets i algun com la CUP fins i tot ha demanat la dimissió de Dalmases. De moment, el diputat s'ha limitat a fer una disculpa genèrica a Twitter poc creïble i s'apartarà com a portaveu de Junts a la Comissió de control de la CCMA al Parlament. Càrrec que, segons algunes de les víctimes de les pressions, utilitzava per amenaçar periodistes de mitjans públics.

Però la rellevància del que ja s'anomena 'cas Dalmases' rau en saber si estem davant d'un impresentable però desafortunat estirabot en un mal moment o en la pujada d'un grau en el marc d'un presumpte sistema d'intimidació a periodistes, amb fins partidistes, per part d'un dirigent polític i càrrec electe. Perquè això darrer seria un atac directe a la llibertat de premsa en tota la seva amplitud.

La premsa lliure, que avui dia cal entendre com el conjunt de mitjans de comunicació, és l'eix de la democràcia. És evident que part del periodisme i alguns mitjans s'han constituït en un perillós càrtel d'intoxicació i desinformació en conxorxa amb alts càrrecs policials, dirigents polítics del PP i fins i tot jutges importants, tal com hem sentit a les gravacions de Villarejo amb el director de La Sexta, Antonio García Ferreras, de protagonista. Però això és l'excrement que sura per les clavegueres mediàtiques i no una imperfecció de la premsa lliure, que en té i moltes.

Per imperfecta que sigui, sense premsa lliure no hi pot haver democràcia. També sense moltes altres coses, però la premsa lliure és imprescindible per viure en democràcia. I alhora la salut dels mitjans de comunicació és el termòmetre de la salut de les democràcies. En temps de 'fake news' i de clavegueres mediàtiques aquesta consideració és més vigent que mai. Sense oblidar que la globalització de la comunicació i la irrupció de les xarxes socials és un repte formidable per mantenir aquesta columna vertebral de la democràcia.

La premsa lliure no és infal·lible. És complexa, afortunadament plural i multicolor. I com deia, imperfecta. De fet, com la democràcia. Però com deia Albert Camus "una premsa lliure pot ser bona o dolenta, però sense llibertat, la premsa mai no serà una altra cosa que dolenta". Per això cal preservar la premsa lliure, sense plantejaments quixotescos, però almenys fins a aconseguir un sempre fràgil equilibri entre periodisme i poder. Un equilibri que en els mitjans de comunicació públics té una consideració essencial i indefugible.

No ens enganyem, la premsa lliure també rep la ingerència d'altres sectors. Per exemple, des del món econòmic amb forta implantació del sector financer bancari i de grans companyies de serveis que tenen en l'opinió pública una manera d'influir sobre els seus clients i consumidors potencials. I la difícil situació econòmica del sector ha estat una catifa vermella per a aquest tipus d’ingerència. Però les amenaces per part d'un polític als periodistes són una línia vermella que de cap manera es pot tolerar ni traspassar.

He volgut fer aquesta introducció per posar de manifest que el 'cas Dalmases' no és un episodi corporativista en què periodistes parlem de periodistes. Sinó que es tracta d'un greu exemple de laminació dels pilars del que ha de ser una premsa lliure. Lliure no vol dir que no estigui exempta d'apriorismes. Com sabem, l’objectivitat és una presumpció no un dogma. Es basa en l'honestedat en l'exposició dels fets que expliquem, però qualsevol periodista té una perspectiva particular. I les perspectives personals també incorporen una mirada política. No sé dir quina és la perspectiva personal de la subdirectora del ‘Faqs’, de la presentadora, o de qualsevol dels companys i companyes que van preguntar a la presidenta del Parlament. Però sigui la que fos, res no pot justificar en cap cas la intimidació per part d'un polític a una periodista.

I és que l'episodi que es va viure al programa 'Faqs' de TV3 va comportar que, ni més ni menys que un diputat i dirigent polític de Junts agafés una periodista pel canell, la tanqués en un camerino envoltada de la resta de l'equip de Laura Borràs, i l'esbronqués de forma intimidatòria i propinant cops contra el mobiliari. Tot això corroborat per diversos testimonis i pel mateix director del programa. Els fets, tal com estan relatats pels testimonis, són clarament qualificables d’agressió per l’atac verbal i per la intimidació física. Uns fets que a més, tal com es van produir i tractant-se d'una periodista, podria entrar també al camp de la misogínia, per no parlar de violència masclista.

Aquesta és una ratlla vermella que no es pot traspassar i que no es pot tolerar en cap cas per difícils que en moltes ocasions siguin les relacions entre periodistes i polítics. I que en el cas d'un diputat contravé a més a més el codi de conducta establert pel Parlament, que exigeix ​​respecte als membres de la cambra cap als professionals de la comunicació amb què es relacionen.

I Junts no es pot mantenir en el silenci perquè afecta un diputat i dirigent del partit. Però la presidenta del Parlament hauria de donar explicacions perquè va presenciar aquest comportament condemnable que perseguia a més una molt malentesa defensa de Borràs. Dic malentesa perquè una entrevistada mai no necessita que la defensin amb pressions. Participa a l'entrevista per voluntat pròpia i sempre la pot rebutjar. I un cop iniciada està en el seu dret a respondre allò que consideri oportú, no respondre o respondre amb evasives. Com la periodista té tot el dret a preguntar el que consideri oportú i fins i tot a posar de manifest que l'entrevistada s'escapoleix en les respostes, si és el cas.

D'altra banda, en termes polítics, la indignació transmesa per Borràs a l'hora de respondre algunes qüestions i el lamentable episodi posterior, no transmet precisament una imatge de tranquil·litat pel que fa al tema de fons de l'entrevista, les presumptes irregularitats als contractes adjudicats a un col·laborador quan era la directora de l'ILC i per les quals, molt probablement, serà jutjada l'ara presidenta del Parlament. Els assessors haurien de servir per ajudar a convèncer, no per vèncer imposant.

L’última qüestió que vull posar sobre la taula és preguntar-nos si el de Dalmases és l’únic cas de pressió per part de polítics als periodistes. I és evident que la resposta és un no rotund. Tots els partits pressionen per tenir presència als mitjans. Però ara amb una diferència, el conjunt de pressions suposa actualment un equilibri ideològic més gran, especialment als mitjans públics, que el que a Catalunya estàvem acostumats fa unes dècades amb l'omnipresència convergent. 23 anys de pujolisme van deixar un espès pòsit, malgrat la resistència i la bona feina d'alguns bons professionals. I no és fàcil assolir un mínim equilibri, que evidentment no hauria d'arribar a força de pressions partidistes, sinó de la simple admissió de la pluralitat.

Segurament, aquesta és una de les claus per entendre el que va passar al ‘Faqs’ amb Borràs i Dalmases. La patrimonialització del poder i dels mitjans públics. La dificultat d'alguns per admetre que se'ls rebati l'argument per la creença errònia d'una suposada superioritat basada en no sé quina genètica política. Ho va dir la dona de l'expresident Jordi Pujol quan Pasqual Maragall va arribar a la presidència: "Em sento com si m'haguessin entrat a casa".

Alguns dels actius de la postconvergència pensen això mateix sobre la pluralitat als mitjans, que si s'aplica ni més ni menys que els estan furtant a casa seva. I els mitjans públics no són casa de ningú, si és que hi ha cases d’algú. Al final, 23 anys del totpoderós Pujol dient als periodistes "això no toca" és una herència massa pesada perquè un diputat -o una presidenta del Parlament- de la postConvergència no es cregui en el dret de dictar el que toca o no toca preguntar. I al 'Faqs' sembla que no tocava preguntar pels correus incriminatoris de les presumptes irregularitats suposadament comeses per Borràs.

En qualsevol cas, tampoc no es pot dir que tots els polítics fan el mateix. Ni tan sols els de Junts. De fet, a més d’un dirigent del partit no li ha agradat gens aquest episodi, malgrat mantenir silenci per disciplina de partit.

Cal una reflexió de conjunt sobre la relació entre política i mitjans de comunicació, especialment els públics? És clar que sí. Però no ens enganyem. Utilitzar en aquests moments la típica estratègia centrifugadora del ventilador del tots són iguals no persegueix reforçar la independència del periodisme. Simplement busca tractar de tapar el ‘cas Dalmases’. I això no és un perjudici només per la professió periodística, sinó per al conjunt de la societat que viu en una democràcia cada cop més encongida.