Sergi Sol, periodista

Puigdemont fa sis anys que acusa ERC de tota mena de baixeses, erigint-se en el veritable true patriot davant d'un Junqueras que segons la seva versió seria un venut. Sis anys d'aquesta història no en són pocs, assegurant que l'independentisme no estava per 'estabilitzar' cap Govern a Madrid sinó precisament per desestabilitzar-lo. I que això d'ERC era pur col·laboracionisme amb l'enemic. Així ha estat mentre els seus vots no han valgut un pebrot. Però ara, quan sí que compten aritmèticament, Puigdemont s'ha llançat a tomba oberta a un procés de diàleg i negociació amb l'esquerra espanyola. Malgrat tot el que hem dit, sense cap rubor. Aquesta estratègia era l'evidència de la rendició a 'canvi de res', un missatge nociu que inexplicablement la gent d'ERC van deixar passar gairebé sense cap replica. Per això, precisament per això, el cinquè aniversari de l'1 d'octubre va ser un míting incendiari de Puigdemont després d'una vergonyosa bronca contra Carme Forcadell, la dona republicana que va donar la cara quan Puigdemont es va amagar l'octubre del 2017.

Això de Puigdemont –com allò del PNB– era i és abans que res un atac de banyes. Tradicionalment hegemòniques, totes dues formacions estan experimentant un procés de pèrdua o erosió d'aquesta hegemonia. En dos fronts, a més. Al propi i al de Madrid davant l'emergència o empenta de les esquerres independentistes que amenacen aquest rol tradicional del centredreta nacionalista.

En el cas del PNB no pot ser més clar davant de la Bildu d'Otegi. En aquesta legislatura li ha aixecat el paper preferent d'interlocutor a Madrid. Però a més ha pràcticament igualat la seva presència municipal que si el PNB ha aconseguit retenir institucionalment ha estat gràcies als acords generals amb el PSOE i al paperot puntual del PP per frenar Bildu. Per més inri l'horitzó dibuixa un plausible malson per al PNB ja que Bildu pot superar el PNB en unes autonòmiques.
Just el que va passar a Catalunya el 2021. Tal va ser el cabreig de Puigdemont que no volia seguir al Govern. És més, va fulminar el seu secretari general (Jordi Sánchez) després que aquest s'atrevís a contradir-ho i pactés amb Aragonès el nou Govern. L'exprés polític ja no està en política. Va sortir en coet de la direcció de Junts. És el preu que es paga en un partit que té un cap que exerceix un rol totèmic tal que contradir-lo és un anatema.

Com desitjava Puigdemont, Junts ja no és en un Govern presidit per ERC. Va forçar la sortida amb el portaveu Batet llegint la qüestió de confiança de Puigdemont a Aragonès que era, de fet, una moció de censura encoberta. I com es va veure en la recent intervenció del portaveu Batet -la veu del seu amo- al Debat de Política General al Parlament, l'aversió als republicans no va a menys sinó a més. La veritable prioritat del centredreta català només és una, recuperar l'hegemonia a l'espai sobiranista. Que després guanyi el PSC és absolutament secundari i accessori. Arnaldo Otegi hauria de prendre'n nota. Perquè el PNB no dubtarà a pactar amb qui sigui per mantenir-se al poder i relegar Bildu a l'oposició.