Max Cahner, portaveu de Barcelona en Comú

La política no pot ser només una qüestió de les elits. Ara fa deu anys, un 26 de juny de 2014 Joan Subirats va pronunciar aquestes paraules a l'Escola Collaso i Gil, situada al barri del Raval, durant la presentació de Guanyem Barcelona, una candidatura ciutadana que més tard va esdevenir Barcelona en Comú. Uns dies abans, un grup d'activistes veïnals i persones vinculades a entitats, juntament amb personalitats de l'àmbit acadèmic i del món de la cultura havien publicat un manifest per mirar de construir una candidatura de confluència per presentar-se a les eleccions municipals. Entre aquestes persones hi havia Ada Colau, llavors portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) i màxim exponent de la resposta ciutadana a un dels grans problemes d'aquell temps, la crisi del deute hipotecari. En un context polític que combinava corrupció i retallades a parts iguals, on el deute hipotecari amençava a milers de famílies en perdre les seves llars, un sentiment d'indignació ciutadana esclatà durant el seguit de mobilitzacions conegudes com a 15-M. L'envergadura i la transversalitat d'aquestes protestes van esdevenir la base que va permetre que moviments ciutadans es plantegessin fer el salt a les institucions. Un doble sentiment atravessava aquell moviment: "No ens representen" i "Si que es pot".

A la ciutat de Barcelona governava Convergència i Unió, autoproclamats campions de les retallades, i Xavier Trias n'era l'alcalde. Als carrers hi havia una sensació creixent que les elits ens prenien una ciutat entregada a la seva marca, una Barcelona que era promocionada arreu com un producte a l'abast del millor postor. Els veïns i veïnes sentím que teníem dret a la ciutat i calia recuperarla. Era necessari articular una alternativa. Barcelona en Comú es va proposar guanyar l'alcaldia sobre la base de quatre grans principis: Garantir els drets bàsics per unes vides dignes; oferir una alternativa d'un model econòmic basat en el monocultiu turístic que anava en contra de la gent; vetllar per la transparència i la radicalitat democràtica i demostrar que es podia fer política d'una altra manera, limitant els mandats i els sous d'aquelles persones que participessin de la política institucional. Aquesta proposta va aconseguir connectar amb els perdedors de la crisi, amb aquelles persones que sistemàticament havien quedat excloses del dret a la ciutat. I Barcelona en Comú va guanyar les eleccions. I Ada Colau es va convertir en la primera alcaldessa de la història de la ciutat.

Durant vuit anys, Barcelona en Comú ha treballat intensament per establir un full de ruta que deixés de pensar en la marca i posés al centre la gent. Fer una ciutat més habitable, més agradable pel veïnat, més saludable i més justa, reequilibrant els poders, entre els interessos privats i l'interès general, entre els lobbies i la gent. Durant vuit anys s'ha posat en marxa una agenda al voltant del dret a la ciutat abordant els problemes d'accés a l'habitatge, pobresa energètica, contaminació de l'aire, falta d'ocupació de qualitat i manca d'espais verds. En contra de la inèrcia d'un sistema que ens empeny a creure que no hi ha res a fer, que les coses són així, es va proposar una alternativa que ens ha fet veure que es poden fer les coses d'una altra manera.

En una ciutat històricament lligada a l'urbanisme i al disseny de l'espai públic, s'ha consolidat un model de ciutat, conegut com "Superilla Barcelona" que ha substituït la idea de ciutat com a marca, més pensada per qui consumeix la ciutat que no per qui hi viu. Barcelona en Comú pot estar orgullosa d'haver posat en valor l'escala humana de la ciutat, convertint Barcelona en un referent global, sense oblidar que Barcelona és una ciutat de barris. El Pla de Barris, un autèntic laboratori en matèria d'innovació en polítiques urbanes, n'és el seu màxim exponent.

Durant vuit anys hem vist com, eren els lobbies i l'especulació financera els principals enemics de  les polítiques de l'Ajuntament. Uns actors amb molt de poder i privilegis que tenen rostre i nom com AGBAR, Foment del Treball o Blackstone. Aquells que havien assumit que els pertanyia la ciutat, una Barcelona que es posava guapa per tal d'acollir-los, acostumats a que l'Ajuntament fos un mer intermediari en els seus negocis, també s'han organitzat. El lawfare i les fake news en són la prova més evident, judicialitzant allò que la democràcia els havia pres. Davant l'anomenada nova política, que representava Ada Colau i Barcelona en Comú, els poders fàctics "els de dalt" s'han radicalitzat en les seves formes i han volgut disputar l'hegemonia viral i mediàtica als moviments social i veïnals. La rebel·lia ha canviat de bàndol.

Tot i això, no s'ha pogut evitar que fa deu anys sortíem als carrers per denunciar als bancs que ens robaven i a les darreres eleccions municipals era l'extrema dreta, per mitjà de Desokupa, qui ocupava l'espai mediàtic per reclamar el dret a especular per sobre del dret a viure. Lobbies, extrema dreta, mitjans tradicionals i xarxes socials i complicitat dels partits tradicionals, un còctel que en un context de fatiga electoral i erosió de les confluències municipalistes ha generat un ambient de pors i incerteses on la ciutadania ha optat per la cerca d'un retorn a allò de sempre, que han escenificat Trias i Collboni durant la darrera campanya electoral, apel·lant al rebuig a la figura de l'Ada associada al caos i la inseguretat. Una pulsió conservadora que també ha calat en les classes populars, allà on Barcelona en Comú va ser capaç de capgirar un votant socialista molt fidel.

No només factors externs expliquen l'evolució de Barcelona en Comú. La institucionalització de Barcelona en Comú ha aportat, en termes generals, certa pau social a la ciutat envers l'Ajuntament. També una certa descapitalització d'alguns actors de la societat civil organitzada i moviments socials. Juntament amb el desgast institucional d'un projecte polític transformador que topa amb els límits de les institucions i la lògica de les aritmètiques, tot un seguit d'actors econòmics, polítics i mediàtics reguen el discurs públic de decadència i caos, relat que cala i provoca una certa resposta a la defensiva, potser inevitable, amb la conseqüent pèrdua de capacitat d'impugnació.

A les darreres eleccions municipals Barcelona en Comú queda en tercera posició i perd l'alcaldia en benefici d'un Partit Socialista, que n'havia estat el seu principalaliat. Però és Xavier Trias qui guanya les eleccions. Curiosa lògica pendular, on tot sembla que torna allà on va començar. Igual que ara fa nou anys, amb aquests resultats es tanca un cicle polític i comença un de nou. Crec que seria un error pensar que l'obertura d'un nou capítol s'ha de fer a partir de les cendres de l'anterior. No es tracta de fer tábula rasa. Hi hagut més encerts que errors, però també n'hi ha hagut i cal aprendre'n. Trobar un encaix entre els dos és clau perquè Barcelona en Comú segueixi disputant l'alcaldia de la ciutat. Situar-se a la oposició, sabent ocupar l'espai a la institució sense ser part del govern, cercar-ne la utilitat i aprofitar-ne els altaveus, són els primers reptes a dia d'avui.

Ara fa un any, era incert el rumb que volia donar Collboni a la ciutat, a diferència d'un Xavier Trias que clarament apostava per desmarcar-se del model Superilla. Pocs mesos han calgut, la Barcelona de Collboni té pressa per deslligar-se dels mandats anteriors recuperant un model de ciutat al voltant de la seva marca i no de la seva gent. Pla Endreça, grans esdeveniments, una ciutat oberta als capitals financers. Mà dura amb els veïns organitzats pel dret a viure a la ciutat, catifa vermella amb qui hi cerca negoci. Aquest retorn al passat ha provocat una primera reacció a un teixit social que comença a despertar sota el lema "Barcelona no està en venda".

Tant el govern com els carrers recuperen les velles fórmules pels nous temps. L'espai de Barcelona en Comú ha de saber  trobar el seu paper en aquest nou escenari, sabent que el seu màxim valor és que ha estat capaç d'oferir una alternativa a un model de ciutat. Aprofitar la seva capacitat de tenir un peu a la institució i un peu als carrers serà la clau que trobar la fórmula virtuosa de no perdre la capacitat de seguir sent el millor instrument per posar l'interès general i el sentit comú al capdavant de l'Ajuntament.

En aquest nou temps, Barcelona en Comú ha de poder dir-se a si mateixa que no ha de voler sustituir les entitats veïnals ni ocupar l'espai de la societat civil organitzada però si ser-ne un aliat, un acompanyant i posar-hi els ulls, para-hi les orelles i prendre'n el pols. La principal fortalesa d'un espai municipalista com Barcelona en Comú ha estat entendre's com un partit-moviment, que esdevingui un aglutinador de voluntats, més enllà dels partits, amb l'objectiu de transformar Barcelona. De cara als propers deu anys, Barcelona en Comú ha de seguir sent una eina per donar forma a una confluència de partits, moviments, i actors de la ciutat que funcioni com a vehiculadora dels anhels i il·lustradora dels horitzons i utopies dels qui reclamen una ciutat per poder viure-hi i fer-hi vida en comú. Perquè fa deu anys que el nostre temps és ara.