ACN / Gerard Artigas

Josep Bargalló Valls. Conseller d’Educació

Aquest cap de setmana farà exactament sis mesos que l’arribada de la Covid-19 al nostre país va provocar el tancament generalitzat de totes les escoles. No vam ser els únics. La veritat és que el que vam fer a Catalunya va ser ben aviat replicat pel govern espanyol, que va fer extensiva la mesura a tot l’Estat. I el mateix podríem dir que va succeir a la immensa majoria països del nostre entorn. Era el que aleshores totes les autoritats sanitàries d’arreu del món recomanaven. I d’aquesta manera, amb les seves reixes tancades i els seus professionals a casa, i amb una pandèmia en augment desbocat, l’escola va quedar de seguida en un segon pla. I així, d’un dia per l’altre, 252.000 infants des de P3 fins a 4rt d’ESO que a Catalunya es troben en risc de pobresa van quedar-se sense la seva segona llar.

En una conferència que va fer la setmana passada convidat pel Departament d’Educació en motiu de l’inici de curs, el pedagog italià Francesco Tonucci deia que la pandèmia –especialment en els mesos més durs de març, abril, maig i juny–, havia conculcat dos drets bàsics dels infants i joves. El primer d’ells és el dret al joc col·lectiu, el joc en grup, el joc de socialització. I el segon és el dret a l’educació. I afegia Tonucci que la conculcació d’aquests dos drets no podien mantenir-se en el temps perquè produirien una generació no formada, no socialitzada, que acabaríem perdent. Fins i tot, una generació que el mercat laboral acabaria rebutjant i que quedaria marcada per sempre. Francesco Tonucci tenia raó. L’escola ha d’obrir.

No hi ha cap motiu perquè no estigui oberta. Ni de socialització ni comunitari, ni pedagògic ni educatiu. L’únic motiu que podria haver-hi seria un motiu sanitari. Per tant, era evident que per garantir que l’escola faci la funció que ha de fer –formativa, educativa, social i comunitària– aquesta ha de treballar de la mà amb el Departament de Salut. Perquè és el l’autoritat sanitària qui ens dona la garantia que es pot obrir l’escola, complint amb un seguit de mesures d’higiene, de seguretat i de prevenció.

És probable que aquestes mesures sanitàries preocupin a les famílies i que fins i tot ocupin grans titulars als mitjans o moltes pàgines de diaris comparant quines en posem uns i quines en posen uns altres. Però el més important de dilluns no són aquestes mesures sanitàries. El més important de dilluns és que comencen les escoles. El més important de la setmana que entrarem és que els alumnes tornaran a tenir garantit el seu dret a l’educació i a la socialització. De fet, no obrim les escoles perquè tenim mesures de seguretat rígides. Són les mesures de seguretat les que ens permeten obrir l’escola per a realitzar la seva funció fonamental: garantir el dret a l’educació, desenvolupar el procés d’aprenentatge de l’alumne, formar-lo... que enguany és més necessària que mai.

Aquests dies ho he dit molt i no em cansaré de repetir-ho: l’escola, l’institut o la llar d’infants, seran el lloc més segur pels nostres infants i joves després de casa seva. Després del reducte familiar, no hi haurà un lloc més segur pels nostres infants i joves que la seva escola.

No vivim en un risc zero, no hi hem viscut mai. I a partir de dilluns, quan sortim de casa o baixem per l’ascensor i anem al supermercat, a l’església o al centre cultural, o quan anem a una celebració esportiva, hem de pensar que l’escola serà més segura que tot això.

Les mesures que a anem adoptant, a més, són necessàriament flexibles, perquè conforme va evolucionant la situació, les anem adaptant, perfilant i matisant. Fins i tot hi ha mesures que anem posant com a resposta a preguntes noves que ens van arribant, perquè certament el món de l’educació no universitari a Catalunya és molt gran: 1.600.000 alumnes, 5.545 centres educatius, 130.000 professors... I més amb moltes casuístiques diferents: des de l’escola petita rural que el seu grup estable no cal ni marcar-lo perquè és tota la infància que hi ha al poble, fins a instituts de Formació Professional que tenen multitud de tallers, que fan pràctiques en empreses o hospitals i on hi ha centenars d’alumnes. Per tant, és convenient avançar que anirem adaptant amb el Departament de Salut durant tot el curs totes aquestes mesures, a mesura que la pandèmia avanci i el coneixement que tinguem sobre com aquesta afecta a l’escola també vagi evolucionant.

El millor reflex de la societat és l’escola. A l’escola hi ha tots els grups socials, tots els orígens, totes les realitats econòmiques. A l’escola hi som tots, perquè els alumnes de 0 a 20 anys, però especialment dels 3 als 16 que és l’etapa obligatòria, van tots cada dia a l’escola. Qualsevol cosa que passa a la societat, l’escola la rep l’endemà. L’escola és el sentinella de la societat en aquest sentit i per tant també de la realitat sanitària. Aprofitem aquesta funció comunitària de l’escola per ajudar a aturar l’epidèmia.

Sóc conscient que demanarem als nostres professionals molts sacrificis. Fer classe amb la mascareta posada és molt difícil, ho sé. Ensenyar llengües, ensenyar pronunciació, és molt complicat. Fer aprendre a l’alumne a jugar amb la mascareta o amb les limitacions d’interacció que hi ha actualment establertes, és molt difícil. Però aquest és un sacrifici que hem de fer perquè a partir d’aquest sacrifici aconseguirem vèncer socialment la pandèmia. I com més fort fem el sacrifici, més aviat també en sortirem.