14/07/2011

Les dificultats econòmiques d’aquests darrers anys estan fent replantejar moltes coses. I crec que només som al principi d’un canvi d’una gran profunditat. Però, mentrestant, els disbarats i les atzagaiades proliferen. Fa uns dies, el conseller que té l’encàrrec de reduir a la meitat l’atur de Catalunya en quatre anys (programa electoral de CiU) ens deia que la meitat de la gent a l’atur no tornarà a treballar.
No sé si, posats a fer retallades, és una manera de reduir el problema de cop, o si ens vol dir alguna altra cosa. Però se suposa que no és al Govern només per constatar que la gent que està a l’atur no vol treballar o no té les habilitats per fer-ho. Cal repensar què s’entén per treball, i diferenciar-ho de feina o ocupació. Buscant maneres diferents de compensar-ho i reconèixer les aportacions de tothom als problemes comuns.
D’altra banda, els moments difícils que travessen algunes caixes porten a pensar en campanyes que o bé estan pensades per generar debat i que se’n parli, o en cas contrari haurien de comportar alguna conseqüència per al geni que l’ha dissenyat i per a qui l’ha comprat. Em refereixo a la campanya de Bankia i el "Fes-te banquer" amb què ha inundat tot el país. La crida a comprar accions del nou banc que sorgirà de la fusió de diverses caixes, des d’una base mínima de mil euros, recorda el vell ideal tantes vegades imaginat del capitalisme popular. La cosa no té gaire originalitat, més enllà de l’ús de la k que ha anat estenent-se des del món okupa cap a espais mercantils, fet que demostra un cop més la capacitat de digestió del sistema de tot el que sigui "comercialitzable".
El problema greu deriva del moment en què la campanya sorgeix i es difon. No sembla que l’ofici de banquer gaudeixi en aquests moments d’una gran popularitat. I sembla un acudit sinistre que ens parlin del fet que tots podem ser banquers per un miler d’euros, quan el senyor Rato s’ha fixat un sou de 10 milions d’euros si la cosa popular funciona.

Amb dificultats també en la seva sortida a borsa es troba l’anomenada banca ètica, que també agrupa diverses caixes, que si bé es cert que en algun cas van deixar decidir part de les seves inversions als clients, sembla del tot abusiu que s’autodefineixin com a "ètics", i provin d’aquesta manera d’acostar-se a pràctiques molt més ben definides i comprovables com tenen altres iniciatives (FIARE, o també Triodos, per exemple).
La confusió que tot plegat genera, el que va provocant, és un escepticisme generalitzat i una devaluació notable de termes que tothom utilitza com li dóna la gana i, molts cops, en sentit contrari al que les seves pràctiques indiquen: sostenibilitat, responsabilitat social, compromís ètic... i tantes altres expressions, usades a tort i dret, acaben per deixar de ser útils per diferenciar conductes i trajectòries.
Rajoy i Rubalcaba han coincidit aquests darrers dies també en la lloa que fan a empresaris i emprenedors respectivament. Rajoy diu que cal retre un homenatge als empresaris, i que vol fer una campanya a escoles i mitjans per tal que el terme empresari recuperi el seu prestigi social. Per la seva banda, Rubalcaba, en el cu­riós discurs de dissabte passat, va defensar amb força el paper dels emprenedors. La distinció entre empresaris i emprenedors no està clara. Però a poc a poc s’ha anat fent servir l’emprenedoria com una forma de descriure activitats de creació de riquesa i de llocs de treball que tenen un component tant econòmic i mercantil com social.
Mentre que el terme empresari seria més convencional, més vinculat a les formes clàssiques d’organització del sistema econòmic, el terme emprenedor tindria un contingut més propi dels nous temps, organitzacions més lleugeres, més horitzontals, més arrelades territorialment i més compromeses socialment. El problema en els dos casos, empresaris i emprenedors, és que en cap cas no sembla que es posi en qüestió la forma d’organització social i les relacions de poder que el mantenen. Al final, el que importa és com són considerades les persones, quin paper tenen en les organitzacions, quina capacitat existeix per tal que puguin desenvolupar les seves potencialitats i els recursos que tots tenim, en un espai que els reconegui i els aculli. Si els bankers, els empresaris o els emprenedors els diferencia el nom, però no la manera d’incorporar i reconèixer persones, no serviran de res ni les campanyes ni, molt menys encara, les distincions semàntiques.