La presó preventiva o l’“estat de seguretat” com a model 

14 Feb 2018
Compartir: facebook twitter meneame
Comentaris

Jaime Pastor

Editor de Viento Sur i membre de Madrileñ@s por el derecho a decidir

“Sorprèn veure la poca vergonya amb la qual l’Estat juga les seves cartes. No només la judicialització de la política és un escàndol. La vulneració per part de l’Audiència i el Suprem d’aspectes bàsics procedimentals i la (re)interpretació del Codi Penal és un senyal d’alarma per a qualsevol demòcrata. Com ja s’ha advertit, el problema ha superat i de llarg el debat sobre el dret a l’autodeterminació. Avui el que tenim és un debat sobre l’estat de dret i sobre l’exercici de drets fonamentals com el de manifestació i expressió. De l’estat social, democràtic i de dret transitem a un “estat de seguretat” que ens modifica el que crèiem inamovible en llibertats i drets. Lamentablement aquest no és només un pronòstic només per a Espanya. El món liberal-democràtic avui transita globalment a un escenari gens positiu. Per això és per a mi més valuosa la vostra solidaritat”.

El pronòstic que amb aquestes paraules ens transmetia en una carta recent el dirigent de l’ANC, Jordi Sánchez, als qui des de Madrid vam enviar una postal solidària al seu lloc de residència forçada actual, la presó de Soto del Real, és per desgràcia molt precís. De forma semblant s’expressava en un article recent, Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural i també a Soto del Real, quan es preguntava: “En l’Europa del segle XXI les idees d’una minoria o de la dissidència política es poden empresonar?”. També ell ens ha agraït la solidaritat que va trobar a Madrid el passat 17 de setembre i ens ha recordat el seu missatge: “No ens deixeu sols. Us necessitem i la nostra lluita és la vostra lluita”.

En efecte, el que està en joc avui en relació a la criminalització del moviment de desobediència civil no violenta que s’ha anat desenvolupant a Catalunya des d’aquella primera consulta a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 no gira només entorn de la legitimitat o no d’un referèndum sobre la independència, sinó que afecta directament al futur de les nostres llibertats i drets. La complicitat de les elits europees amb el règim monàrquic espanyol, de la mateixa manera que ho fa amb la Turquia d’Erdogan per tancar la porta als qui fugen de les guerres de les quals són corresponsables, confirma sobradament que la Unió Europea ha entrat en un procés de desdemocratització accelerada des de fa temps, si més no des del gir austeritari ordoliberal el desè aniversari del qual recordem ara.

Amb tot, algunes reaccions davant d’aquest ombrívol panorama comencen a fer-se sentir. En el nostre cas, enfront de l’“espiral del silenci” que s’imposa des de gairebé tots els grans mitjans de comunicació d’àmbit estatal en nom de la defensa fonamentalista de la “unitat d’Espanya”, són ja significatives les veus que des de fora de Catalunya i procedents de diferents organitzacions defensores dels Drets Humans denuncien el brutal recurs al dret penal de l’enemic, amb caràcter preventiu a més.

En aquesta carrera cap al buidatge de l’estat de dret, desborda tots els límits del raonable el recurs a les categories de “rebel·lió” i “sedició” per aplicar-les a dirigents socials i polítics catalans independentistes. Unes acusacions que, com també han denunciat una llarga llista d’experts penalistes, juntament amb Amnistia Internacional, no tenen cap base jurídica davant persones que van actuar simplement com a representants d’unes organitzacions i un govern que, juntament amb més de dos milions de persones, van practicar la desobediència civil no violenta per poder exercir el seu dret a vot el passat 1 d’octubre. Una convocatòria que, tret que s’optés per la rendició incondicional, apareixia com l’única alternativa possible, una vegada constatada la impossibilitat d’un acord amb l’Estat espanyol per celebrar un referèndum amb totes les garanties mitjançant una interpretació oberta de la Constitució vigent.

Per si això no fos suficient, les últimes actuacions del jutge Llarena han vingut a ratificar el nou salt cap endavant del Tribunal Suprem en la criminalització de l’independentisme com a tal, reafirmant-se en la presó preventiva basada en la mera sospita de la reiteració delictiva. Ha quedat així ja palès, per si quedaven dubtes, que aquest règim no està disposat a permetre que les forces polítiques independentistes, fins i tot en la hipòtesi que arribessin a conquistar una majoria social i electoral, puguin dur a terme el seu ideari. Hi cap encara algun dubte sobre si els Jordis, Junqueras i Forn son presos polítics?

Algunes forces polítiques i socials autodenominades d’esquerra sostenen que l’aplicació de l’article 155 i la bel·ligerància del poder judicial en el cas català són una excepció necessària per la “irresponsabilitat dels independentistes” i que la “democràcia” espanyola segueix gaudint de bona salut. Mostren així una ceguesa que ens recorda la ja vella cultura de “demòcrates cínics” que es va anar assentant des del relat mític de la Transició. Ara, a més, amb efectes tràgics no només per la qüestió catalana, sinó perquè els porta a tancar files amb el govern d’un partit corrupte al qual no faltarien raons per ser il·legalitzat, com ja han argumentat experts constitucionalistes. Pretenen ignorar, a més, que fa temps que la tendència criminalitzadora del govern i el poder judicial s’està estenent a altres col·lectius socials i al lliure exercici d’altres drets, entre ells el de la llibertat d’expressió des que la coneguda com a Llei Mordassa va entrar en vigor i amb l’ajuda d’un dels Codis Penals més durs d’Europa, abusant, amb doble vara de mesurar, de les categories d’“odi” o “blasfèmia” i estimulant el populisme punitiu amb la cadena perpètua. Però és que a més “obliden” que l’intervencionisme econòmic de Montoro i l’amenaça del 155 són ja la norma d’un estat d’excepció financera i d’una recentralització en marxa que no afecten ja només a Catalunya.

Així que cal no tancar els ulls. Si a Europa, com bé diagnostica Etienne Balibar, la governança neoliberal i xenòfoba està conduint a una descomposició de la ciutadania i a l’exclusió social, política i cultural de milions de persones, en el nostre cas aquest procés es veu reforçat amb un règim monàrquic que des dels seus propis orígens va renunciar a posar les bases d’una democràcia alliberada del llegat franquista i respectuosa de la realitat plurinacional cada vegada més evident dins d’aquest Estat.

No serà fàcil forçar un canvi de rumb davant d’aquesta deriva oligàrquica i autoritària, però tampoc ho serà per a aquest règim comptar amb el consentiment d’una majoria social enfrontada a un futur de més grans desigualtats i retallades de llibertats i drets. Per això, en aquests temps d’interregne global i de monstres que no deixen de sorgir des de dalt, no ve malament recordar a Herbert Marcuse en aquest cincuentenari de l’Esdeveniment global del 68, quan en el seu escrit titulat Tolerància repressiva escrivia pocs anys abans que “hi ha un ‘dret natural’ de resistència per a les minories oprimides i subjugades a utilitzar mitjans extra-legals si s’ha provat que els legals resulten inadequats”.