Catalunya i el canvi

Josep Vendrell, diputat d’En Comú Podem

La dreta ha sabut aprofitar la crisi política i econòmica per apuntalar el seu projecte estratègic. Va imposar un programa d’ajust dur, retallant l’Estat de benestar i devaluant les condicions laborals. I està aprofitant la crisi catalana per donar un nou impuls al seu projecte de recentralització i d’involució autoritària. Una involució que ara pateixen polítics catalans, però que també han patit sindicalistes, tuitaires o artistes, en aplicació d’uns tipus penals que vulneren els drets de manifestació i d’expressió.

El projecte estratègic de la dreta i de les elits no només no ofereix solucions sinó que aguditza els problemes que té el país. PP i C’s no donen resposta a les demandes de la majoria de la societat d’un desenvolupament econòmic sense desigualtat social. Tampoc a les exigències de redistribució de la riquesa que expressen les mobilitzacions per unes pensions dignes; ni a les demandes d’igualtat real entre dones i homes que planteja el moviment feminista o d’accés a un treball estable i a un habitatge digne de la gent jove; com tampoc tenen alternativa per combatre el principal problema que llegarem a les generacions futures: el canvi climàtic. I menys encara poden donar solució a la corrupció quan el PP és el principal generador de casos de corrupció.

L’actual majoria de Govern a l’Estat tampoc té un pla real per resoldre la situació de Catalunya. No té un pla efectiu perquè la gran majoria, i no només una part, de la societat catalana se senti reconeguda i integrada des de la diversitat, que no assimilada com pretenen PP i C’s, en un Estat comú. Només tenen un pla de contenció i escarment, però no de solució a mitjà i llarg termini. La judicialització del conflicte català i la politització de la justícia, amb la vulneració de drets que suposen les penes de presó preventives per un inexistent alçament violent, només poden contribuir a enquistar el problema i a desprestigiar l’Estat espanyol davant d’Europa, especialment després del pronunciament de la justícia alemanya en el cas de Puigdemont.

Així doncs, la necessitat del canvi polític en un sentit progressista és més urgent que mai. El dilema és entre reacció o canvi democràtic; entre la involució en drets i llibertats o canvi progressista i aprofundiment democràtic.

Catalunya històricament sempre ha estat fonamental, no en exclusiva però sí de forma destacable, en tots els processos de canvi, en tots els avenços democràtics i de transformació política i social, ja sigui la recuperació de la pròpia democràcia, la descentralització de l’Estat o els canvis de govern de caràcter progressista. D’altra banda, la recuperació de les institucions catalanes i els avenços de l’autogovern sempre s’han produït en el context de canvis polítics a Espanya en els quals les majories socials i polítiques de Catalunya han tingut un paper determinant.

Les dretes, especialment Ciutadans, necessiten mantenir el conflicte català, rebutgen qualsevol sortida política basada en el diàleg per, entre altres coses, evitar que els problemes socials i econòmics o la corrupció del PP, al qual Rivera va revalidar en el govern de la Comunitat de Madrid, centrin el debat social i polític.

D’altra banda, en la seva fugida cap a l’abisme l’independentisme unilateral ha basat el seu relat en la idea, reaccionària per cert, que Espanya és irreformable. Per a l’independentisme, especialment per al sector de Puigdemont, refermar el relat d’Espanya contra Catalunya, enteses com a realitats uniformes i oposades, és fonamental per garantir la subalternitat de l’independentisme d’esquerres i evitar noves majories. Encara que el preu a pagar sigui la divisió de la societat catalana i que hagi guanyat les eleccions C’s, una força política que qüestiona no ja l’independentisme sinó els elements més bàsics del catalanisme, com la normalització lingüística o l’escola catalana.

Per això que Ada Colau arribés a l’alcaldia de Barcelona o que En Comú Podem guanyés les eleccions generals a Catalunya dues vegades consecutives no entrava en el guió dels que volen instal·lar permanentment la política catalana en la dinàmica de blocs. Per això, tant Ciutadans com sectors de l’independentisme de dretes es plantegen projectes electorals a Barcelona que volen traslladar aquesta dinàmica tòxica de blocs a les properes eleccions municipals i així que els projectes de ciutat, l’habitatge, les polítiques socials o la remunicipalització de serveis com l’aigua passin a un segon pla davant el debat identitari.

Per aconseguir el canvi és prioritari cosir la societat catalana, ara fortament dividida, superant els blocs i reconnectar la realitat social i política catalana i espanyola en un projecte de canvi compartit. Una connexió que mai ha deixat d’existir en l’àmbit dels moviments socials, en les lluites pel dret a l’habitatge, en les lluites sindicals o en el moviment feminista. Reconnectar com fan els ajuntaments del canvi, amb Barcelona i Madrid al capdavant, compartint experiències i demostrant que el canvi és possible. I com fa el Grup Confederal d’Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea amb un projecte compartit que reconeix la realitat plurinacional d’Espanya.

La realitat és que no hi ha canvi polític progressista a Espanya sense l’aportació de la majoria de la societat catalana i no hi ha canvi per a Catalunya, ni forma possible de canalitzar de forma democràtica i inclusiva el conflicte català, sense un canvi progressista a Espanya.