Laia Facet

D'un dia per l'altre tenim un president que (de nou) no esperàvem. El PDeCAT ha mantingut els darrers mesos el relat legitimista tensant l'arc independentista i fent una curiosa pinça amb la CUP. Una pinça entorn la figura de Puigdemont que ha coartat un debat de fons que rearmés la situació per, en acabat, no investir Puigdemont, sinó  Torra.

Quim Torra és una figura lligada al nacionalisme català més folklòric, excloent i etnicista. Defensor de figures com Miquel Badia, dels escamots d'Estat Català que perseguien, torturaven i assassinaven obrers i anarquistes o Daniel Cardona qui fundà 'Nosaltres sols!', defensant el supremacisme català. Unes referències polítiques que segurament haurà de dissimular o transmutar, però també conscient  que no seria el primer president circumstancial que pren vida pròpia.

El problema amb Torra no és només que esdevingui gasolina per a la dreta demagoga i reaccionària del règim – que també – sinó que a més combina dos elements delimitadors per superar el famós llindar dels 2 milions: nacionalisme conservador dur i liberalisme.

Tanmateix, el problema de les esquerres no és substancialment Torra sinó la manca d'una estratègia pròpia. Una estratègia que, aprofitant el potencial d'octubre, assumís les debilitats expressades: les debilitats materials per sostenir la desobediència; la correlació de forces desigual enfront l'Estat; el paper perifèric i/o recelós de bona part de les classes treballadores de l'àrea metropolitana de Barcelona i el Tarragonès. Un gir a l'esquerra amb un programa social de xoc al centre – i no un apèndix – i una política d'aliances amb les forces socials i polítiques d'arreu de l'Estat que debilités la capacitat de maniobra d'un règim a l'ofensiva. Una hipòtesi que resta inexplorada.

Lluny d'això, els darrers mesos no s'ha fet valdre que hi ha més diputats d'esquerres que de JxCat en el bloc independentista, o ampliant el bloc sobiranista, incorporant-hi Comuns. Tot l'arc sobiranista ha assumit un dilema que al meu entendre és erroni: o bloqueig o tornada a la normalitat. El bloqueig en si mateix - encarnat amb la defensa de la investidura de Puigdemont - a qui desgasta sense una estratègia sostinguda materialment no és precisament al Règim. D'altra banda, el 'retorn a la normalitat' afebleix com a força negociadora per a les preses i exiliades i per a fer valdre efectivament el dret a l'autodeterminació.

Finalment, ni bloqueig ni retorn a la normalitat. Un desbloqueig momentani que no aborda els dilemes de fons, sinó que els pot cronificar. Mentretant, Convergència segueix el seu tortuós camí de refundació en un context que segueix essent estructuralment inestable.