Maig 68, veus i revoltes de l’esperança

Manuel Garí i Jaime Pastor

Cinquanta anys després del mític maig és útil repensar-ho? Sense cap mena de dubte. Interpretar el passat en el present ajuda a construir el futur. La memòria és un espai de lluita política (Kristin Ross), per això no és casual que De Gaulle plantegés en el mes de juny de 1968 oblidar immediatament el “malson” de les recents jornades de vaga general i barricades i, molt més tard, de forma obsessiva personatges com Benet XVI, Nicolás Sarkozy o la mateixa Esperanza Aguirre segueixin combatent contra el fantasma del 68 al que, cínicament, atribueixen ser font de relativisme intel·lectual i moral.

Realment el que preocupa a aquests personatges al servei de l’ordre neoliberal és el caràcter d’esdeveniment global que va expressar el “gran rebuig” -com ho va qualificar al seu moment, entre altres, Herbert Marcuse- a l’ordre establert, posant “brutalment la lluita de classes en primer plànol” en paraules de Daniel Bensaïd un dels impulsors del Moviment 22 de març a la Universitat de Nanterre. Rebuig a l’ordre global que s’havia anat instaurant des de finals de la Segona Guerra Mundial, tornant a posar al centre del debat la possibilitat de “canviar el món” i “transformar la vida”.

Va ser precisament el temor al retorn d’un imaginari revolucionari el que va portar les classes dominants a desplegar una estratègia de “contrarevolució preventiva”, iniciada amb el cop militar de Pinochet a Xile el setembre de 1973.

El significat de Maig 68

Alguns intèrprets intenten reduir Maig 68 a una revolta generacional, uns altres limiten el seu abast a una revolta cultural, alguna cosa innegable, però amb això oculten la seva dimensió profundament política, que va portar a qüestionar els règims aleshores dominants tant a França com a Txecoslovàquia, Mèxic, Itàlia i altres països. Oblidar la dimensió política és banalitzar maig del 68 en abordar el fenomen de forma ahistórica i, amb això, no poden explicar que durant els anys seixanta també s’expressés el malestar i la distància que importants sectors de l’esquerra social tenien respecte les polítiques dels partits socialdemòcrates i comunistes que globalment havien acceptat el statu quo capitalista, la qual cosa va originar l’aparició de nous partits a l’esquerra de l’esquerra.

Va ser un esdeveniment global que es va substanciar nacionalment i internacional, que, de forma desigual, segons els països, va obrir un camp de possibilitats reals, concretes, no il·limitades per a un canvi de rumb. Aquest és el seu actiu simbòlic universal i això és el que es vol combatre des del poder. Pierre Bourdieu, en referència a França, va proposar contemplar-ho com a producte de la sincronització d’una multiplicitat de crisis latents en diferents universos socials. Això pot explicar tant la seva extensió geogràfica com la social, ja que per primera vegada es van incorporar a les lluites sectors de treballadors i col·lectius socials que anteriorment no havien participat. I per descomptat pot també explicar el seu caràcter de fenomen internacional en un “moment frontissa” entre, els trenta “gloriosos” anys d’expansió d’un capitalisme regit pel keynesianisme i el començament de la financiarització de l’economia global sota la fèrula neoliberal. El món estava mutant.

Encara que l’epicentre del sisme de maig del 68 va ser França, convé destacar que el “moment” 68, i encara millor dit, “els anys seixanta” (que van tenir continuïtat durant els setanta) van ser el marc de processos que es s’alimentaven mútuament. Només cal recordar les rebel·lions anticolonials i anti-imperialistes en curs, que van tenir com a màxima expressió l’ofensiva del Têt vietnamita; les lluites democràtiques antiburocràtiques als països del “socialisme real”, que van tenir el seu punt àlgid a la Primavera de Praga; les mobilitzacions estudiantils per la democràcia a Madrid, Mèxic i Pakistan al costat de les que van tenir lloc a les principals universitats del món industrialitzat (Berkeley, Paris, Roma, Berlín, Londres…), o les que es van produir contra la guerra i el racisme als Estats Units, on el poble negre es va posar dempeus contra la segregació i pels drets civils; també l’auge de les guerrilles llatinoamericanes; i una cosa molt important que molts autors obliden interessadament avui: es va donar una profunda remobilització de les classes treballadores a Argentina, Espanya, Portugal i Itàlia i, per descomptat, la gesta de la vaga general durant setmanes a França.

Maig aquí

Tots aquests processos van ser seguits, encara que amb molta menor extensió i intensitat, a la societat espanyola d’aquells anys, especialment per la nova generació que accedia a la Universitat i als centres de treball. Les particulars i dures condicions en les quals lluitàvem contra la dictadura franquista no van facilitar una explosió de la protesta similar a la que es va produir a països com França o Itàlia.

Amb tot, des del 1965 s’havia desenvolupat un moviment estudiantil capaç d’acabar amb el sindicat vertical del règim i d’anar posant en peus un sindicalisme democràtic que va comptar amb el suport de la majoria dels estudiants. I també estava naixent el nou sindicalisme entorn de les Comissions Obreres de base assembleària. L’any 1968 va ser precisament la culminació de l’ascens d’un cicle de lluites que potser va tenir en el recital de Raimon, el 18 de maig, a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de Madrid, l’acte que més ha quedat en la memòria col·lectiva. El curs 1967-1968 a les universitats de l’Estat espanyol va ser excepcional. El premi Nobel André Lwoff va descriure gràficament la realitat: “La institució docent franquista estava en fallida amb les aules tancades per ordre ministerial i ocupades per la policia, els estudiants permanentment mobilitzats i els seus líders expedientats acadèmicament o jutjats pel Tribunal d’Ordre Públic”.

Després es va produir la fi de l’“aperturisme” i es va conèixer un augment d’una repressió que acabaria proclamant un estat d’excepció al gener de 1969, després de l’assassinat pocs dies abans de l’estudiant Enrique Ruano, militant del Front d’Alliberament Popular, per la policia franquista. En la justificació d’aquestes mesures d’excepció l’aleshores ministre de Franco Manuel Fraga Iribarne no va ocultar el temor a aquest efecte contagi declarant que “és millor prevenir que guarir. No esperarem una jornada de maig perquè després sigui més difícil i més car el redreçament”.

Podem afirmar que, malgrat la repressió, el moviment estudiantil no es va acovardir. El franquisme havia perdut la universitat i començava a perdre les fàbriques, això dificultava la seva legitimació, però també la incorporació a les seves files de noves elits. El 68 va marcar el final d’un període d’obertura del règim i el començament d’un altre: el tardofranquisme senil.

Llegats del 68, cendres i brases

En el cas dels països industrialitzats es van observar alguns trets comuns en els repertoris i formes de lluita i organització: l’“alliberament de la paraula” (Michel de Certeau), les pràctiques assembleàries, l’ocupació dels carrers i en molts casos dels centres de treball i estudi, l’assaig d’experiències comunitàries alternatives, l’enorme creativitat en molt diferents àmbits; la conformació, en suma, d’una subjectivitat rebel i antiautoritària compartida.

Els seixanta no van portar la revolució, però van servir de catalitzador dels nous moviments socials, van ser la bretxa per la qual van entrar immediatament nous actors i nous arguments. Encara que no es pot  qualificar aquell esdeveniment de feminista, “sense el 68 no s’hagués produït el feminisme com a fenomen de masses”, ja que “va forçar a una generació de dones a ajustar els seus comptes amb la política” (Brega Cirillo), portant així fins a totes les seves conseqüències la fórmula “el personal és polític”.

El mateix podria dir-se de l’ecologisme, recolzant-se en la crítica de l’urbanisme capitalista i de la vida quotidiana, de la qual Henri Lefebvre va ser pioner, així com en la denúncia de la societat de l’espectacle i de consum. I el mateix pot dir-se del nou pacifisme que va quallar especialment a Alemanya i que va tenir importants ressons també al nostre país.

Com va plantejar Daniel Bensaïd el que ens interessa “no són les cendres de Maig del 68, sinó les seves brases, les reaparicions dels possibles vençuts i rebutjats”. I podem veure reaparèixer, anys més tard, en contextos ben diferents, però amb motivacions i en ocasions, paraules, iguals, a les rebutjades, als ningú, a les i els indignats del moviment “antiglobalització” i, més recentment, després de les derrotes de la Transició en el cas espanyol, vam poder tornar a obrir-se esperances amb el 15M. En tots aquests processos és possible trobar les brases de la subjectivitat contestatària i desobedient que va irrompre aleshores.