Poden les gitanes parlar?

 

Antoni Aguiló

Filòsof polític del Centre d’Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

La recent fugida de dues joves gitanes de Palma per evitar un casament forçat exhorta a recuperar la pregunta que la teòrica feminista Gayatri Spivak es formulava en el seu cèlebre article de 1983 titulat “Pot el subaltern parlar?”, sobretot després de la celebració d’un 8M que ha marcat un punt d’inflexió en l’agenda feminista i que ha tornat a deixar manifest que el feminisme és un moviment vibrant que desafia el patriarcat des de la base fins a la cúspide.

En el seu article, Spivak reflexionava sobre les condicions dels subjectes oprimits per fer-se visibles i fer sentir la seva veu en el context del capitalisme global, patriarcal, excloent i autoritari. Per Spivak, subaltern és una paraula que té a veure fonamentalment amb la impossibilitat de parlar dels oprimits dintre de la narrativa capitalista i patriarcal hegemònica. Parlar no en el sentit de produir una emissió fonètica, sinó com la capacitat de produir un discurs polític i d’ocupar una posició legítima pròpia que brindi als subalterns la possibilitat de ser reconeguts i escoltats en peu d’igualtat. La resposta de Spivak és instigadora: sota el règim de l’imperialisme capitalista, la condició que li està reservada als subalterns és el silenci. A més, com diu Boaventura de Sousa, hi ha silencis subalterns que, lluny de significar un buit comunicatiu, en realitat amaguen aspiracions que després de tant pantiment i tanta humiliació s’han tornat impronunciables.

En l’estela de Spivak cal preguntar-se: poden les gitanes parlar per si mateixes i en el seu propi nom? Com promoure la visibilitat i la força d’un feminisme gitano que permeti a aquestes “veus baixes” de què parla Karina Bidaseca elevar el seu to i arribar a una nova escala d’intensitat dialógica?

Les dones gitanes són triplement subalternes: per una qüestió de gènere, per una qüestió d’ètnia i per una qüestió de classe social, i això sense comptar amb altres variables de les quals també s’aprofiten el sexisme i la discriminació, com ara l’orientació sexual i la condició migratòria. Per si fos poc, les gitanes són doblement víctimes del patriarcat. D’una banda, del patriarcat blanc heterosexista que converteix les dones en objecte d’ús, de consum i d’apropiació, però també, i al mateix temps, víctimes del patriarcat gitano vigent en les seves comunitats.

El cas de l’esmentada fugida posa de manifest la necessitat de trencar el silenci patriarcal que converteix les dones gitanes (i també a molts gitanos LGTB) en un objecte mut. Prendre la paraula i entrar en aquest espai de diàleg suposa un pas imprescindible per construir i escollir les pròpies identificacions, rebutjant les identitats estigmatitzades que la cultura dominant les imposa: que són venedores ambulants, que són entabanadores, que són brutes, que no estudien, que es casen d’hora i amb gitanos o que són mares de famílies nombroses, entre d’altres estereotips profundament arrelats en l’imaginari social que legitimen la marginació i la invisibilitat.

Un dels estereotips racistes i patriarcals més famosos que corrobora les idees de Spivak sobre el segrest de la veu dels subalterns pot trobar-se a Carmen, l’òpera de Georges Bizet, inspirada en la novel·la homònima de Mérimée, una peça musical reconeguda sense cap mena de dubte com un producte de l’alta cultura europea. Carmen encarna pràcticament tots els estereotips i mites construïts sobre la dona gitana: és una noia bonica, vel·leïtosa i seductora que, cansada de la seva relació amb el cap don José, s’enamora del torero Escamillo. La seva transgressió de les regles patriarcals farà que acabi sent tràgicament assassinada per don José (símbol del patriarcat blanc) en el mateix moment en què Escamillo corona una cursa de braus, de manera que el bou i la dona gitana comparteixen simbòlicament un mateix i cruel destí.

Carmen no és un cas aïllat. Podrien citar-se altres manifestacions culturals que han contribuït a crear un cànon gitanòfob i misogin encara avui àmpliament present en els discursos quotidians, en els mitjans de comunicació i fins i tot en els manuals acadèmics. Ja ho va expressar amb lucidesa Walter Benjamin: “Tot document de cultura és, alhora, un document de barbàrie”. Probablement aquest mateix cànon de la barbàrie va ser el que va induir Nicolas Sarkozy i Silvio Berlusconi a l’expulsió accelerada de gitanos.

El feminisme gitano també existeix, encara que no sempre s’autodenomini així. Sempre hi ha hagut dones gitanes anònimes combatives i resistents. És un feminisme perifèric que sap que no ha de guardar silenci davant la veu del seu amo ni davant la de tots aquells no li permeten expressar-se i parlar en el seu propi nom, fins i tot davant els discursos del feminisme occidental dominant, que sovint parlen en nom de totes les dones però prenen com a model de referència l’experiència de les dones blanques de classe mitjana i alta (el feminisme de Hillary Clinton, per posar un exemple icònic), un feminisme que la filòsofa Angela Davis ja va qüestionar en el seu famós llibre Dones, raça i classe.

Alguns dels interrogants que s’obren són: com poden les dones gitanes forjar la seva pròpia identitat sense fer cas a les atribuïdes pels prejudicis racistes, per una banda, i com convertir les diferències en un factor de resistència capaç de produir transformacions, per una altra. Sortir de la condició silenciosa de les dones i l’armari gitano exigeix ​​un treball en una doble direcció: en l’àmbit de la societat paia majoritària i en l’àmbit de les estructures patriarcals i heterosexistes dins de les comunitats gitanes. Aquest treball passa necessàriament, entre altres mesures, per reivindicar la pluralitat i la diversitat dels feminismes, mostrant que no hi ha una sola manera de ser feminista; vincular les lluites de gènere amb les lluites de classe i ètnia, ja que les formes de discriminació interactuen entre si; desenvolupar noves xarxes i aliances feministes; combatre els estereotips negatius sobre les persones gitanes; qüestionar els rols de gènere i les construccions socials patriarcals que ens han portat on som; repensar l’educació afectiva i sexual per construir vincles més flexibles i rics en significats; i abandonar el paternalisme que limita l’autonomia i la veu pròpia.

La cultura gitana és essencialment àgrafa, es basa en la transmissió oral, de manera que en certa manera allò de què no es parla no existeix o és invisible. D’aquí la importància de poder parlar: per ser, per resistir i, en definitiva, per existir.