Boaventura de Sousa Santos

Les vuit persones més riques del món posseeixen tanta riquesa com la meitat més pobra de la població mundial (3,5 mil milions de persones). Es destrueixen països (de l'Iraq a l'Afganistan, de Líbia a Síria, i les properes víctimes poden ser tant l'Iran com Corea del Nord) en nom dels valors que havien de preservar-los i fer-los prosperar, ja siguin els drets humans, la democràcia o la supremacia del dret internacional. Mai s'ha parlat tant de la possibilitat d'una guerra nuclear.

Els contribuents nord-americans van pagar milions de dòlars per la bomba no nuclear més potent mai llançada contra túnels a l'Afganistan, construïts a la dècada de 1980 amb els seus propis diners, gestionats per la CIA, per afavorir els islamistes radicals en la seva lluita contra els ocupants soviètics del país, els mateixos radicals que avui es combaten com a terroristes. Mentrestant, els nord-americans perden l'accés a l'atenció mèdica i se'ls fa pensar que els seus mals són causats per immigrants llatins més pobres que ells. Igual que als europeus se'ls fa pensar que el seu benestar està amenaçat pels refugiats i no pels interessos imperialistes que estan forçant a l'exili a tanta gent. De la mateixa manera que els sud-africans negres, empobrits per un mal negociat fi de l'apartheid, assumeixen actituds xenòfobes i racistes contra immigrants negres de Zimbabwe, Nigèria i Moçambic, tan pobres com ells, per considerar-los com la causa dels seus mals.

Mentrestant, circulen pel món les tendres imatges de Silvio Berlusconi donant el biberó a cabretes per defensar-les del sacrifici de la Pasqua, sense que ningú denunciï que durant aquests minuts televisius milers de nens van morir per falta de llet. Com tampoc són notícia les fosses clandestines de cossos desmembrats que constantment s'estan descobrint a Mèxic, mentre que les fronteres entre l'Estat i el narcotràfic s'esvaeixen. Com tenim por de pensar que la democràcia brasilera morirà el dia en què un Congrés de polítics embogits, corruptes majoritàriament, aconsegueixi destruir els drets dels treballadors conquerits al llarg de cinquanta anys, un propòsit que, de moment, els polítics brasilers semblen satisfer amb inaudita facilitat. Hi ha d'haver un moment en què les societats (i no només uns pocs "il·luminats") arribin a la conclusió que això no pot seguir així.

Per arribar fins aquí, la negativitat del present mai serà suficient. La negativitat només existeix en la mesura que allò que nega és visible o imaginable. Un carreró sense sortida es converteix fàcilment en una sortida si la paret en què acaba té la falsa transparència de l'infinit o del que és inevitable. Aquesta transparència, que és falsa, és tan compacta com l'opacitat de la selva fosca amb la qual abans la naturalesa i els déus vedaven els camins de la humanitat. D'on ve aquesta opacitat si la naturalesa és avui un llibre obert i els déus un llibre d'aeroport? D'on ve la transparència si la naturalesa, com més es revela, més s'exposa a la destrucció, si els déus serveixen tant per trivialitzar la creença inconseqüent com per banalitzar l'horror, la guerra i l'odi?

Hi ha alguna cosa de terminal en la condició del nostre temps que es revela com una terminalitat sense fi. És com si la anormalitat tingués una energia inusitada per esdevenir una nova normalitat i ens sentíssim terminalment sans en comptes de terminalment malalts. Aquesta condició deriva del paroxisme al qual va arribar l'instrumentalisme radical de la modernitat occidental, tant en termes socials com culturals i polítics. L'instrumentalisme modern consisteix en el predomini total dels fins per sobre dels mitjans i en l'ocultació dels interessos subjacents a la selecció de les finalitats en forma d'imperatius falsament universals o de inevitabilitats falsament naturals. En el pla ètic, aquest instrumentalisme permet a qui té poder econòmic, polític o cultural presentar-se socialment com a defensor de causes quan, de fet, és defensor de coses.

Aquest instrumentalisme va assumir dues formes diferents, encara bessones, d'extremisme: l'extremisme racionalista i l'extremisme dogmatista. Són dues formes de pensar que no permeten contra-argumentació, dues formes d'actuar que no admeten resistència. Les dues són extremadament selectives i compartimentades de tal manera que les contradiccions ni tan sols apareixen com ambigüitats. Les caricatures revelen bé el que està més enllà d'elles. Heinrich Himmler, un dels màxims caps nazis, que va transformar la tortura i l'extermini de jueus, gitanos i homosexuals en una ciència, quan tornava de nit a casa entrava per la porta del darrere per no despertar el seu canari favorit. És possible culpar el canari pel fet que l'afecte que li tenia Himmler no era compartit pels jueus? Així mateix, és coneguda l'anècdota d'aquell comunista argentí tan ortodox que fins i tot en els dies de sol a Buenos Aires feia servir barret de pluja només perquè estava plovent a Moscou. És possible negar que darrere de tan acèfal comportament no hi hagués un sentiment noble de lleialtat i de solidaritat?

Les perversitats de l'extremisme racionalista i dogmatista estan essent combatudes per maneres de pensar i d'actuar que es presenten com alternatives però que, en el fons, són carrerons sense sortida perquè els camins que assenyalen són il·lusoris, sigui per excés de pessimisme, sigui per excés d'optimisme. La versió pessimista és el projecte reaccionari que té avui una renovada vitalitat. Es tracta de detestar en bloc el present com a expressió d'una traïció o degradació d'un temps passat, daurat, un temps en què la humanitat era menys àmplia i més consistent. El projecte reaccionari comparteix amb l'extremisme racionalista i dogmatista la idea que la modernitat occidental va crear massa éssers humans i que cal distingir entre humans i subhumans, però no pensa que això ha de derivar d'enginyeries d'intervenció tècnica, siguin elles de mort o de millora de la raça. Només cal que els inferiors siguin tractats com a inferiors, siguin dones, negres, indígenes o musulmans. El projecte reaccionari mai posa en qüestió qui té el privilegi i el deure de decidir qui és superior i qui és inferior. Els humans tenen dret a tenir drets; els subhumans han de ser objecte de filantropia que els impedeixi ser perillosos i els defensi de si mateixos. Si tinguessin alguns drets, sempre han de tenir més deures que drets.

La versió optimista de lluita contra l'extremisme racionalista i dogmatista consisteix a pensar que les lluites del passat van aconseguir vèncer de manera irreversible els excessos i perversitats de l'extremisme, i que som avui massa humans per admetre l'existència d'subhumans. Es tracta d'un pensament anacrònic invers, que consisteix a imaginar el present com si hagués superat definitivament el passat. Mentre el pensament reaccionari pretén fer que el present torni al passat, el pensament anacrònic invers opera com si el passat no fos encara present. A causa del pensament anacrònic invers, vivim un temps colonial amb imaginaris postcolonials; vivim un temps de dictadura informal amb imaginaris de democràcia formal; vivim un temps de cossos racialitzats, sexualitzats, assassinats, esquarterats amb imaginaris de drets humans; vivim un temps de murs, fronteres com trinxeres, exilis forçats, desplaçaments interns amb imaginaris de globalització; vivim un temps de silenciamientos i de sociologia de les absències amb imaginaris d'orgia comunicacional digital; vivim un temps de grans majories que només tenen llibertat per a ser miserables amb imaginaris d'autonomies i emprenedoria; vivim un temps de víctimes que es bolquen contra víctimes i d'oprimits que elegeixen els seus opressors amb imaginaris d'alliberament i de justícia social.

El totalitarisme del nostre temps es presenta com la fi del totalitarisme i, per això, és més insidiós que els totalitarismes anteriors. Som massa i massa humans per a cabre en un sol camí; però, d'altra banda, si els camins fossin molts i en totes les direccions, fàcilment es transformarien en un laberint o en un embolic, en qualsevol cas, en un camp dinàmic de paràlisi. És aquesta la condició del nostre temps. Per sortir-ne cal combinar la pluralitat de camins amb la coherència d'un horitzó que ordeni les circumstàncies i els atorgui sentit. Per pensar tal combinació i, més encara, per pensar si més no que ella és necessària, són necessàries altres maneres de pensar, sentir i conèixer. O sigui, cal una ruptura epistemològica que vinc anomenant epistemologies del sud.