Miguel Guillén Burguillos. Politòleg

Iniciativa per Catalunya Verds acaba de complir els seus primers trenta anys de vida. Va néixer el 1987 de la confluència del PSUC, el PCC, l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra i moltes altres persones sense adscripció partidista, i ara, tres dècades després, camina cap a una nova confluència, la que el proper mes d'abril donarà lloc al nou subjecte polític que conformaran les militàncies de la pròpia ICV, EUiA, Podem, Equo i Barcelona en Comú, junt amb moltes altres persones actives en les lluites socials però que no pertanyen a cap partit. Ernest Urtasun diu, amb raó, que ICV és el pont entre dues hegemonies, la que representava el PSUC i la que representarà el nou subjecte polític.

Divendres passat es va celebrar a la seu nacional de CCOO l'acte de celebració d'aquest 30è aniversari. En el seu parlament, Joan Saura va parlar del paper que ICV ha de jugar en la construcció del nou subjecte polític confluent. Per al veterà dirigent ecosocialista, ha d'aportar, entre altres coses, les seves tres lluites bàsiques, representades pels colors roig, verd i violeta: la centralitat del món del treball, la lluita imprescindible per la justícia ecològica i el paper troncal del feminisme. Probablement en els darrers temps hem vist com la necessitat de regeneració democràtica ha guanyat un urgent i creixent protagonisme, i l'aparició de noves formes d'exercici de la política ha esdevingut una emergència. Si no, l'esclat del 15M primer, i el sorgiment de Podem o Barcelona en Comú després, seria impossible d'entendre. Corrupció i crisi econòmica s'han barrejat per produir un còctel explosiu que ha derivat en una innegable crisi sistèmica. És possible que el conflicte entre elits i poble hagi deixat en un segon terme, potser involuntàriament, el conflicte de classe, la lluita ecologista i el feminisme compromès. I és necessari que no oblidem aquestes tres lluites, perquè si no hi ha el risc que l'esquerra, també la nova esquerra, perdi la seva identitat. Perquè aquesta identitat també és fonamental a l'hora de construir qualsevol organització. Aquí, el paper de la gent d'ICV, i també d'EUiA, és imprescindible, perquè l'experiència en la defensa dels drets de la classe treballadora i els vincles amb el sindicalisme confederal, la lluita per la justícia ecològica i el paper fonamental del feminisme representen un capital valuosíssim. Un capital que es posa a disposició de la nova organització i que, sense dubte, l'enriquirà enormement.

El nou projecte dels Comuns, extraordinàriament engrescador, ja s'ha posat a caminar amb la voluntat clara de construir una nova hegemonia a Catalunya, una nova esquerra no subordinada a Convergència i els seus successors, amb voluntat i capacitat de governar per transformar el país. Un projecte sobirà però amb vincles forts amb la resta de pobles d'Espanya i Europa. Com diu Xavi Domènech, l'objectiu és crear un gran espai polític català que pugui construir una alternativa de país més enllà de les eleccions. Per fer-ho, serà necessari barrejar capitals mestissos de gents amb orígens diferents. No serà fàcil, però l'emergència d'una esquerra catalana que no es plegui als interessos dels que han manat gairebé sempre ha de fer que allò que uneix als diferents actors prevalgui sobre els matisos que, si bé són necessaris, no han de representar un obstacle per confluir generosament.