Antoni Aguiló

Filòsof del Centre d’Estudis Socials de la Universitat de Coímbra

Als Quaderns de la presó, Gramsci estableix una distinció entre dos tipus de política: la "gran política" (o "alta política") i la "petita política". La gran política abasteix qüestions relacionades amb "la fundació de nous Estats, amb la lluita per a la destrucció, la defensa, la conservació de determinades estructures orgàniques economicosocials". La petita política s’ocupa de problemes, conflictes i lluites de poder dins d’una determinada estructura, com la corrupció del poder públic, la burocràcia i les dificultats de l’herència rebuda. Es tracta fonamentalment d’una política de tàctiques i estratègies del dia a dia definides per regles, jocs d’interessos i compromisos de sobres coneguts: la maniobra parlamentària, la transformació de la política en espectacle mediàtic, les exigències de poltrones, els vetos, l’hiperlideratge, l’aventura electoral, etc.

La diferència principal entre ambdues és que la gran política, com diria Castoriadis, implica un poder instituent capaç de crear estructures completament noves, mentre que la petita política opera en l’àmbit d’estructures ja establertes. La gran política, en aquest sentit, és una activitat creativa, guiada per una visió del món i orientada a incidir en la pràctica d’acord amb els valors i els principis dels quals n’és portadora. Des d’aquesta perspectiva, Gramsci concep la política essencialment com una lluita que té lloc al camp de les idees, però també lluita per la conquesta del poder. No obstant això, no constitueix una fita per si mateixa, sinó un mitjà per fer prevaldre una determinada concepció de la vida. Aquest és l’objectiu final que dignifica la política i justifica la conquesta del poder.

La incapacitat del PSOE i d’Unides Podem de formar govern indueix a pensar que el panorama polític de l’esquerra espanyola contemporània sembla estar dominat pel model basat en la petita política. Un model que se sosté sobre l’interès partidista, la carrera política personal i la lluita pel poder como un fi en si mateix, i en el qual la política es confon amb un acte ocasional de votació per tal que les elits partidàries vencedores administrin allò existent. L’apatia, l’abstenció i la crisi de representació es converteixen, així, en fenòmens de masses de les democràcies actuals, com va posar de relleu el 15M, amplificats per l’enorme pes i influència que la globalització i l’acceleració dels processos d’acumulació capitalista exerceixen sobre elles. A més, el model de la petita política crea obstacles a la percepció social de l’esquerra com a espai plural de construcció de coherència i consens a través del diàleg.

Per a Gramsci, la gran política és inseparable de la noció d’hegemonia, la conducció "intel·lectual i moral" de la societat. Malgrat això, una cosa és certa: guanyar eleccions no significa necessàriament conquistar l’hegemonia. L’hegemonia es conquista quan un conjunt de creences i valores arrelen en el sentit comú i són capaces de dirigir el pensament i l’acció de la gent. El PSOE va guanyar folgadament les eleccions generales del passat 28 d’abril i, tot i així, en el sentit comú popular predominen certs valors que asseguren la reproducció social de formes de dominació antidemocràtiques, com el capitalisme i l’heteropatriarcat.

El moment actual mostra a les forces d’esquerres que la disgregació i la depredació competitiva és abandonar a cadascuna a la seva sort. La construcció d’una hegemonia progressista més enllà de les urnes només és possible mitjançant la unitat de les esquerres en la seva diversitat, com venen clamant referents de l’esquerra mundial com Boaventura de Sousa Santos. No es tracta de renunciar als diferents projectes de societat, ni d’esborrar la diversitat interna de les esquerres, sinó de buscar un terreny comú, una hegemonia de mínims que podria articular-se al voltant de la defensa de la democràcia i la derrota del projecte neoliberal i conservador del trident de dretes. Una hegemonia conscient que les divergències entre el PSOE i Unides Podem són inferiors respecte la unitat programàtica o de govern que el panorama polític exigeix. El Partit Democràtic italià sembla haver entès aquest missatge després de l’estrepitós fracàs del Govern de coalició entre la Lliga Nord i el Moviment 5 Estrelles, amb el qual ha pactat formar un Executiu d’unitat per tal d’evitar les eleccions anticipades.

Gramsci va interpretar la unió de corrents polítiques d’esquerra al voltant d’un projecte comú fonamentat en las lluites dels grups dominats com la possibilitat d’una catarsi històrica. Va superar així el significat dramàtic tradicional del terme per introduir-lo a la política. A l’art teatral, la catarsi remet al moment en què l’espectador, a partir de mecanismes d’identificació, experimenta un profund impacte emocional que el purifica, renova i es posa en disposició de repensar els seus valors, prejudicis i interessos; el seu sentit comú, al cap i a la fi. Gramsci creia que hi ha conjuntures que poden propiciar una catarsi ètica i política capaç de transformar les concepcions, les pràctiques i el sentit comú, capaç d’assumir la potencialitat d’un ordre social alternatiu al dominant. Aquest procés catàrtic esdevé el punt de partida de la gran política.

Tot sembla indicar que la possibilitat d’una catarsi que eviti el càstig de la repetició electoral i obri les portes de la gran política es dissipa. En cas de ser així, el PSOE i Unides Podem seguiran instal·lats en la petita i derrotista política, aquella a la qual Pablo Milanés va posar brillantement lletra i música: "Cuando se pasaron los años se acumularon rencores, se olvidaron los amores, parecíamos extraños. Qué distancia tan sufrida, qué mundo tan separado".