Fotografia: EFE/Javier Etxezarreta

Fernando Luengo, economista

Marià de Delàs, periodista

Sovint s'utilitza l'expressió "finestra d'oportunitat" quan existeix la possibilitat de canviar, per a millor, una dinàmica que fins a aquest moment semblava difícil o impossible de revertir.

Aquesta expressió pot molt bé utilitzar-se en relació a la institució monàrquica, enfrontada a una crisi històrica amb la sortida/fugida del país de Joan Carles I, assetjat per gravíssims episodis de corrupció, dels quals, potser, només arribem a veure la punta de l'iceberg.

Les pràctiques d'enriquiment il·legal i d'acumulació secreta de fortuna han estat plenament instal·lades a la Zarzuela i es realitzaven amb la mes gran desimboltura. Tot això era conegut, però el consens amb el qual es va desenvolupar la transició política -que va reunir tant els partits de la dreta com a la major part de l'esquerra- va ocultar, i fins i tot ho va justificar, fins al dia d'avui. Calia protegir la institució monàrquica, peça clau de l'ordre de coses posterior al franquisme i d'una transició gens ni mica exemplar, i també preservar els interessos econòmics i polítics enquistats en la mateixa.

Però recentment diferents investigacions i testimonis han posat contra les cordes el Borbó corrupte, fins el punt d'empènyer al seu hereu, Felip VI, i el cercle de poder dominant, a trobar-li una sortida fora del territori espanyol. S'intenta d'aquesta manera situar el pare lluny dels focus mediàtics i judicials, en un retir daurat, perquè segueixi gaudint allà dels diners robats, sota la protecció de l'Estat, tal com ha reconegut el ministre d'Interior, Fernando Grande-Marlaska. Un escàndol majúscul propi d'un règim fet a mida dels interessos d'unes elits econòmiques i polítiques que operen fora de tot control.

L'indecent intercanvi de declaracions entre pare i fill, publicades en un comunicat de la Casa Reial, és tot un exemple de fins a on pot arribar la misèria moral de tots dos i de l'intent de dotar a l'operació d'un relat cínic i mentider, destinat a eludir les responsabilitats de tots dos.

En aquesta nota oficial, l'emèrit justificava el seu canvi de residència amb una referència a esdeveniments de la seva "vida privada". Tal com va explicar en un recent article el jurista Gerardo Pisarello, "si els cobraments de comissions, els blanquejos de capitals i els fraus fiscals que se li imputen eren actes privats, aliens a la seva funció constitucional, hi ha bones raons per mantenir que no es trobava emparat per la inviolabilitat contemplada a l'article 56.3 de la Constitució".

No resulta menys escandalós que la major part dels nostres governants, de la classe política i dels mitjans de comunicació hagin tancat files, gairebé sense fissures, amb arguments en defensa de la institució monàrquica, posant sobre la taula un plantejament que beneeix el paper del rei emèrit en la transició política i també la seva "generositat" a l'hora d'acceptar "l'autoexili"; els més crítics, sempre amb lletra petita, fan referència als seus excessos, insistint que, en tot cas, segueix a la disposició de la justícia.

En paral·lel, apareix també el consens quan es tracta de destacar el paper jugat per la Casa Reial, i en particular per Felip VI, que, separant, diuen, a "un dels seus membres", com si es tractés d'un familiar qualsevol, haurien actuat amb diligència, honestedat i contundència, per contribuir d'aquesta manera a la regeneració política i a la transparència institucional. L'objectiu que es plantegen en aquesta crisi no és només que no arrossegui a la institució monàrquica, ara molt desacreditada, sinó que, més aviat, surti enfortida.

Encara que es vol presentar al "bribón" Joan Carles de Borbó com una anomalia, com un "cigronet negre", en realitat simbolitza, de manera certament grotesca i escandalosa, una institució, la monarquia, que ha funcionat sense el degut control. A qualsevol persona raonable li hauria de semblar evident que cal perseguir al delinqüent emèrit amb tot el pes de la llei i que se li ha de privar de les prebendes institucionals que encara avui el mantenen en una situació de privilegi; moltíssima gent ho està passant malament i és socialment insuportable que un personatge sense escrúpols segueixi gaudint d'una enorme riquesa atresorada il·legalment, sense el càstig que es mereix.

Malgrat el bloqueig mediàtic i polític, com a expressió del consens al qual abans ens referíem sobre la voluntat de "passar pàgina com més aviat millor", amb la presentació d'un monarca renovador i intransigent amb la corrupció del seu entorn més pròxim, ha començat a entrar a les nostres cases la veu dels qui considera imprescindible la introducció d'un rigorós procediment de rendició de comptes, la de qui reclama austeritat en el pressupost de la Casa Reial. I també la investigació i el desmantellament de les trames públiques i privades, articulades en espais opacs, que tan activament ha promogut la monarquia; trames que alimenten un flux constant de favors, recursos i privilegis i que es troben a l'origen de l'enriquiment dels qui participen en elles.

Però per la finestra d'oportunitat que s'ha mig obert hauria d'entrar molt més aire fresc i renovat, abans que algú la tanqui, perquè hi ha molts i molt poderosos interessos en joc.

Cal exigir, ara més que mai, la celebració d'un referèndum, donar la veu a la ciutadania, perquè pugui decidir entre monarquia o república. I convertir aquesta exigència en una àmplia mobilització ciutadana, tan massiva almenys com la protagonitzada fins fa ben poc per milions de persones de la societat catalana.

Es tracta d'explicar als quatre vents, pesi a qui pesi, que la institució monàrquica és el llegat del franquisme, que es transmet de pares a fills, que gaudeix d'una infinitat de privilegis i que la celebració del referèndum és un exercici de sobirania inqüestionable. El problema no està en Joan Carles o Felip sinó en la institució, en l'existència mateixa de la Casa Reial.

Recollides de signatures en favor de tal referèndum i de la retirada del títol de rei a Joan Carles de Borbó, com les que impulsa aquest diari, són del tot necessàries, però al nostre entendre cal que els qui defensen els valors republicans ho facin també al carrer, de la manera més explícita possible en les actuals circumstàncies.

Hi haurà qui des de la moderació s'oposi a qualsevol proposta de ruptura amb el model de prefectura de l'Estat que va perpetuar Franco, però la consecució de qualsevol millora política i social exigeix canvis en les arrels i horitzons d'esperança com els que es van obrir amb la proclamació de la II República. Canvis que van afavorir sense cap mena de dubte a la gent normal.

Cal despertar il·lusió en la possibilitat de viure en autèntica democràcia, política i econòmica. Entusiasme social com el que va existir quan gran part de la societat espanyola es va mobilitzar contra la dictadura, a la fi dels anys seixanta i principis dels setanta. Vam poder veure aleshores com molts col·laboradors del règim van passar a considerar-se "demòcrates de tota la vida".

Si creix l'anhel republicà, molts dels quals avui aplaudeixen al rei i blanquegen la imatge de la corona recordaran en la pràctica que són "republicans de tota la vida".

Es tracta de donar-nos els mitjans per gestionar i superar realment les crisi econòmica i social. Una sortida favorable per a les classes populars exigeix posar en el centre de l'agenda pública la justícia social i la intervenció de la ciutadania. D'això va precisament el qüestionament de la institució monàrquica, de redistribució i de democràcia.